Emigdi Subirats i Sebastià

Era el 21 de març de 1985, quan mancaven encara quatre jornades per a acabar la temporada de lliga, el Barça es va proclamar campió. Personalment, era la segona lliga blaugrana que vivia amb intensitat, després de la mítica victòria de 1973-74 en què l’holandès volador, Johan Cruyff, va aconseguir donar un tomb radical al campionat i fer-nos vibrar com mai. Havien estat 11 anys sense el títol anhelat i el vaig celebrar amb totes les de la llei. En el moment de proclamar-nos campions, recordo que  estava a la discoteca Icaro de Camarles (Baix Ebre), on solíem passar totes les tardes de diumenge amb la colla d’amics de Campredó. Vàrem tornar al poble amb tren com era habitual, i vàrem anar cantant i cridant d’alegria tot el viatge. 
En arribar a casa, de seguida vàrem mirar el “Gol a gol” de TV3 amb gran il·lusió. Va ser el partit del famós “Urruti t’estimo”, que va cridar Joaquim Maria Puyal tants cops, en aquell apassionant Valladolid-Barça. L’àrbitre, el càntabre Victoriano Sánchez Arminio, havia pitat un penalti contra el Barça uns pocs minuts abans d’acabar el partit. Ens hauria tocat esperar una setmana més, i el negativisme tradicional del barcelonisme tornava a ser present, com és de menester. Ja veiem fantasmes arreu, tot i que el campionat estava dat i beneït. Urruti va aconseguir aturar el penalti, i l ‘esclat de joia davant la parada va ser immens, i l’esmentat crit mai no el podrem oblidar els barcelonistes. Malauradament anys després vàrem haver de plorar la mort del porter, Javier Urruticoetxea, que s’havia fet d’estimar. Havia vestit prèviament les samarretes de la Reial Societat i de l’Espanyol, en uns anys en què tots els bons porters eren bascs (Iríbar, Arconada, Esnaola, Zubizarreta, etc.).
La temporada 1984-85 havia estat magnífica. Va ser la primera amb l’entrenador anglès Terry Venables a la banqueta, que es va descobrir igualment com a novel·lista del gènere negre. Va fer famós el sistema del “prèssing” que descol·locava tots els adversaris. En el primer partit de lliga, vàrem guanyar 3-0 al “mismísimo” Bernabéu, en un sensacional partit de Ramon Maria Calderé. Era de Vila-rodona a la Conca de Barberà, i malgrat haver-se fet jugador a la Masia, arribava al primer equip als 26 anys: viva mostre que  les coses no s’havien fet bé. D’aquell Barça m’agradava moltisim un extrem que li deien Rojo, que va tenir molta mala sort amb les lesions. També jugava un altre davanter de la pedrera, Paco Clos, molta força i escassa tècnica. Va ser l’any de l’arribada d’Steve Archibald, un escocès que no corria gaire però que es feu d’estimar i va fer algun gol extraordinari. Com a escocès, va dir que entenia el sentiment barcelonista quan jugava en camps espanyols amb un ambient clarament advers.
Una temporada d’or que, indubtament, roman en el meu cor blau i grana, com també l’alineació d’aquell partit fantàstic al Nuevo Zorrilla de la vella Pucela: Urruti, Gerardo, Migueli, Julio Alberto, Alexanco, Victor, Schuster (Calderé), Marcos, Clos (Carrasco), Rojo, Archibald. Realment sento nostàlgia quan repeteixo aquests noms, els quals adorava durant els meus anys de joventut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!