Emigdi Subirats i Sebastià

Malgrat que han passat gairebé 30 anys, personalment, encara és el partit del Barça que rememoro amb més estima.  Es tracta de la final de la Recopa d’Europa que vàrem jugar  contra el Fortuna de Düsseldorf alemany, la qual va celebrar-se el 16 de maig de 1978 a la ciutat suïssa de Basilea. Jo no havia viscut cap final europea del Barça anteriorment, la darrera que havien jugat es remuntava al 1969 contra l’Slovan de Bratislava, però jo tenia únicament dos anys. Hi havia molta gana de títol, i l’experiència europea era totalment nova per a mi. Només havia vist guanyar la lliga sensacional de 1974 i la copa del borbó de 1977 contra la UE Las Palmas. Varen realitzar una excel·lent competició, havent eliminat equips com: el Shakhtar Donetsk d’Ucraïna, RSC Anderlecht de Bèlgica (mitjançant una remuntada al camp Nou d’aquelles que fan història), Ipswich Town d’Anglaterra, i KSK Beveren de Bèlgica.

El viatge a Basilea es va convertir en la primera gran sortida d’afeccionats catalans pel vell continent, de la qual cosa jo no n’era conscient en aquell moment. Vaig veure el partit, com tothom en aquell temps, en una televisió en blanc i negre. Llavors vivia en una casa xicoteta al mateix poble de Campredó, al barri de la Barceloneta (nom que rebia per la gran afecció al Barça que demostraven tenir els veïns i les veïnes). Recordo la tensió amb què vaig viure cada moment del partit. Els gols de Tente Sánchez (als 5 minuts), de Rexach, d’Asensi, de Krankl; els alemanys que no defallien i anaven remontant amb dos germans de gran qualitat: els Allof (Thomas i Klaus, si no recordo malament).  L’eclosió final no l’oblidaré mai, després d’un partit d’autèntic infart. Tampoc podré esborrar de la memòria la posterior arribada a Barcelona del dia següent en què varen ser rebuts pel president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i per primer cop vaig estar pendent tot el dia de la televisió. Teníem una alegria indescriptible a casa, donat que sempre hem estat fervorosament barcelonistes. Encara recordo com si fos aquell mateix dia l’alineació que disposà l’entrenador Quimet Rifé: Artola, Zuviria, Migueli, Costas, Albadalejo, Sánchez, Neeskens, Asensi, Rexach, Krankl i Carrasco. Jo adorava  molts d’aquests jugadors. Recordo que a Zuviria (era d’origen argentí) li deien “Feo” ja que tenia una cara molt curiosa per dir-ho d’alguna manera. Havia estat l’heroi de l’eliminatòria contra l’Anderlecht, en què remuntaren el 3-0 que havien rebut a l’anada. Sortosament han vingut unes quantes recopes més a engrandir la història blaugrana, però cap ha estat rebuda amb tanta emoció i alegria per l’afecció barcelonista.