Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
 |
|
El primer moment màgic com a acèrrim afeccionat barcelonista, que recordo com si fos avui mateix, se’n va tan enrera en el temps com el mes d’abril de 1974. Els meus pares eren pagesos temporers que solien passar uns mesos de l’any al veí estat francès per tal de treballar als camps de la remolatxa del sucre a la regió parisenca. Concretament, al poble de Soissy Sûr école. Per raons del seu contracte laboral, havíem de creuar la frontera per la ciutat guipuscoana d’Irun. Vàrem agafar un tren a Tarragona, que anomenàvem popularment “Ligero”, el qual ens va portar fins a Irun, ciutat en la qual els pares, la meua germana i jo, que tenia 6 anys, haguérem de passar el cap de setmana ja que l’oficina d’emigració romania tancada fins dilluns. Jo era un xiquet fervorosament barcelonista, que se sabia de memòria totes les aliniacions de l’equip dels meus amors i que vivia pendent del futbol 24 hores al dia. El Barça havia fet una temporada excepcional, després de fitxar l’aleshores millor jugador del món, l’holandès Johan Cruyff. Va ser la temporada del 0-5 al Bernabéu, que va propiciar l’aparició de la famosa cançó de la Trinca que contenia versos com aquests: “Cinc cops plorà la Cibeles, Madrid estava de dol. Pels carrers es comentava, en Flandes se ha puesto el sol”. Feia 14 anys que el Barça no havia guanyat una lliga, en una d’aquelles sequeres de triomfs als quals ens té tan acostumats.
Aquella tarda en qüestió vàrem anar a veure el partit a la sala d’estar de l’hotel on ens hostatjàvem a Irun. El Barça jugava a El Molinón contra l’Spòrting de Gijón, i si guanyava esdevenia campió cinc jornades abans d’acabar la lliga. I vàrem véncer per 2 gols a 4. L’entusiasme d’aquell xiquet de 6 anys va sorprendre tots i totes els i les emigrants que estaven pendents de creuar la frontera en busca d’un lloc de treball digne. Se sorprenien dels meus coneixements de futbol i de la meua passió culé amb una edat tan jove.
Aquell equip era conegut com La Filharmònica, i encara recordo l’alineació d’aquell dia: Sadurni, Rifé, Torres, De la Cruz, Costas, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Johan Cruyff, Hugo Cholo Sotil i Marcial. També va passar a la història la famosa frase del peruà Sotil quan va trucar a la seua mare i li va dir: Mamita, campeonamos!
Durant la nostra estada de 4 mesos a França, un amic del poble ens enviava tots els dies el diari “Dicen” i, setmanalment, la RB, la revista barcelonista, les quals llegia atentament estirat al terra, una manera de llegir que els meus fills, deu ser qüestió genètica, han continuat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com sabràs tenim una juguesca que finalitza aquesta nit. La juguesca és simplement una (bona) excusa per a trobar-nos blocaires i no a Les Cases d’Alcanar. He pensat que no et vas afegir, tot sabent la teua dèria culer. T’ho vaig posar fàcil i aprop de casa. Confiava que aries d’enllaç. Havia penat fer la trobada a Can Conill ( el d el’entrada que té una sala espaiosa) o qualsevol altra que pogueres suggerir.
Vinga. També pene que el cap de setmana, no, l’altre podria se l’adient. Fem córrrer la brama si et plau. Apunta’t-hi !
Cordialment.