Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Aquest matí l’hem passat plegats l’Araceli, els xiquets i jo. Aprofitem sempre aquesta jornada festiva per fer l’arbre de Nadal i ens ho hem passat d’allò més bé. La meua filla Rosa té 6 anys i porta un deler grandíssim per aquestes dates, mirant revistes de joguines i obrint els ulls tant com pot quan veu totes les propagandes de la televisió. El xiquet, Guillem, té 4 anys, i és el primer any que ha demostrat una il·lusió tremenda per muntar l’arbre de Nadal. A casa, no fèiem res d’especial quan no els teníem a ells, i he de dir que resultava molt fred. Ara fem tot el que tenim al nostre abast: tió, pessebre i arbre. Hem tingut un matí molt agradable que m’ha portat la necessitat de comunicar-ho a tots aquells que seguiu aquest diari personal on line. Aquests dies de família són veritablement importants, ens permeten oblidar cabòries i estressos. Ja tenim les setmanes normals per arribar a casa a les 10.15 de la nit, quan encara ens queda feina d’ordenador. Avui havia de ser ben especial i fins ara ho ha estat. Guillem ha trencat una figureta de ceràmica que representava Sant Josep, però no era dia per a enuigs: ni tan sols li hem fet un retret. Sembla com si l’esperit nadalenc ens hagi portat bondat i hagi apartat l’ànsia del reny! La frase cèlebre del matí l’ha pronunciada també Guillem: “Mama, com és que el tió caga si no té cul ni forat”. Com no podia ser d’altra manera amb els xiquets, avui hem dinat pizza per continuar la festa gran. A voltes de les 12.45 ja he sentit la cançoneta: mama, que tinc gana, ja estan les pizzes? Tal com ha anat el matí, fins i tot aquesta cançoneta ha sonat bé. Hem dinat molt d’hora, perquè no podia haver espera. El més sorprenent és que han acabat menjant bajoques! Són fills meus, però els gustos culinaris… A mi, el verd… com diem vora l’Ebre: “El verd per als titos”. Un tito és un gall d’indi, per terres ebrenques, i una bajoca és una mongeta per a aquells que parlen català oriental. És dia de relaxament, que fins i tot em fa oblidar el significat polític de la jornada: tan desagradable! Veure el menjador decorat, presidit per un imponent arbre cada any més carregat d’ornaments, em posa feliç. I el somriure dels xiquets encara més!Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!