Emigdi Subirats i Sebastià

Lo que mana a l’Aragó/ és de la Franja també/ parla català com natres/ però això sols és un fet./ Quina falta de respecte/ que poqueta educació/ per llegir les teues obres/ ens caldrà un bon traductor/…Lo president Marcelino/ tal com faria el PP,/ per als temes de la llengua/ quasi mai ja no té temps,/ cada vila té una parla/ i la història es repeteix/. A Casp parlen caspolino,/ i a Calanda en calandès,/ i a les viles de la Franja/ i a les viles de la Franja…/ qui sap com parlen aquells./ Per la dreta en chapurriau/ per al PSOE en lo mateix./ Ja veus amic Desideri/ per casa tot com abans,/ una esquerra que fa figa,/ i una dreta intolerant.

Aquests versos tan colpidors del cantautor Àngel Villalba, de Favara (Terra Alta, però baix administració aragonesa) formen part de la cançó “Amic Desideri“, dedicada a l’enyorat poeta matarranyenc i gran agent cultural, Desideri Lombarte (Pena-roja de Tastavins 1937 – Barcelona 1989). Reflecteixen a la perfecció la frustració que suposa l’actitud despòtica dels partits suposadament democràtics amb la seua negativa a normalitzar l’ús del català a les comarques de la Franja de Ponent. El president Marcel·lí Iglesias, fill de Bonansa (Alta Ribagorça) i catalanoparlant, no ha tingut la valentia necessària per tirar endavant la Llei de llengües d’Aragó, la qual, amb la co-oficialitat del català i de l’aragonès, posaria fi a anys de desídia i de discriminació cultural i lingüística. El seu pacte polític amb els regionalistes del PAR (Partido aragonés regionalista), les pressions de la dreta cavernícola sempre anticatalana i acultural, i la pròpia nul·la consciència lingüística dels psoecialistes aragonesos ens força a continuar en un carreró sense sortida. Les comarques de la Franja són el territori on hi ha un índex més alt de catalanoparlants d’arreu dels Països Catalans. El conreu de la llengua, la voluntat ciutadana, ha portat a una literatura incipient molt considerable. La figura del mequinensà Jesús Moncada, un dels més grans novel·listes en català de finals del segle XX, va rebre els màxims reconeixements a nivell del país. Malauradament ens va deixar a una edat molt jove. Avui dia homenots com Artur Quintana, el mequinensà Hèctor B. Moret, la Susanna Barquín, el Carles Terès, o els escriptors matarranyencs Lluís Rajadell (Vall-de-roures), Juli Micolau (La Freixneda), Josep Antoni Carrègalo (Mont-roig de Tastavins), Susanna Antolí (Beseit), Josep Miquel Gràcia (La Codonyera) o David Albesa (Alcanyís i Mont-roig de Tastavins) donen mostres  de gran fidelitat a la llengua.
El que va passar a les Corts aragoneses la setmana passada forma part d’un circ espanyolista, tota  una vergonya. No ens en sortirem, com diu l’Octavi Serret, el llibreter de Vall-de-roures, premi nacional de cultura de la Generalitat de Catalunya. La desídia arriba a situacions límits. Amb la no-oficialitat del català, continuarem amb una educació en exclusiva en la llengua castellana. Tampoc serà possible l’ús del català en la documentació oficial. El català continuarà reclòs a les catacumbes. El nom de la llengua restarà amagat, i es continuarà difonent la idea del xapurriat, un patois sense importància, indigne, propi de pàries, en una situació cultural límit.
Al mateix temps hem d’aguantar impugnacions a la LEC de la Generalitat. Hem d’escoltar comentaris ridículs sobre la discriminació lingüística del castellà a Catalunya, quan la situació de la nostra llengua a moltes escoles del país és dramàtica. Els espanyols aposten fort arreu. A l’Aragó no els tremola la mà a l’hora de negar l’oficialització de la llengua de la terra. A Catalunya, no els tremola  la mà a l’hora d’impugnar lleis d’educació per tal d’apostar pel castellà, baix el pretext d’una discriminació lingüística que saben inexistent. Al País Valencià, no els tremola la  mà a l’hora de proposar una increïble implantació de les classes de l’assignatura de ciutadania en anglès, només per recloure la llengua pròpia.
El català és sempre tema de discussió. No hauríem de perdre un llençol a cada bugada perquè un seguit de menyspreadors lingüistics (admeto que anava a usar genocides lingüístics) s’hagin encapit en esborrar-nos del mapa…

PD. A la foto el president de la Diputació d’Aragó, el ribagorçà Marcel·lí Iglesias (Bonansa-1951).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!