Aquest conté de producció pròpia el llegiré conjuntament amb "Indiana a la Torre de Campredó" (que vaig penjar la setmana passada) durant el conta contes que farem al col·legi Port rodó de Campredó (Baix Ebre), on cursen els estudis els meus fills Rosa i Guillem, el proper dia de Sant Jordi. Tot són històries basades en el nostre poble, un poble xicotet de la riba final de l’Ebre català.
L’AIGUA ROJA DEL
POUET
Va ser una volta a principis d’aquest segle nostre tan revolucionari, al
llarg del qual s’han anat descobrint tantes maquinàries i s’han fet tantíssims
avenços tecnològics, que ha fet que la gent hagi perdut tota la fe en les
històries fantàstiques, va passar un episodi fascinant al voltant del lloc
conegut popularment com ‘el pouet’ i que es troba en una finca privada d’uns
pagesos d’oliveres i garrofers del poble de Campredó. El pouet havia estat
per a moltes generacions el lloc tradicional per excursions i berenars
escolars, així com el punt de reunió de la població en un dia tan popular com
el dilluns de Pasqua, per menjar-se la mona amb tots els amics i familiars i
fer una rostida de carn i carxofes. En una d’eixes excursions, uns xiquets molt
templats, però un xic trapelles, decidiren baixar al pouet, sense que els seus
pares els veiessin, per tal de veure quanta aigua hi cabia i treure’n tota la
que poguessin, per donar un ensurt a tots els adults, que els estaven renyant constantment. Sense aigua no
es pot viure, i ells es riurien en veure la reacció dels seus progenitors,
sempre tan estrictes i seriosos. Era una trapellereia bastant forta, ja que podia
deixar sense aigua moltes cases, atès que moltes famílies es desplaçaven
expressament a recollirla en un període de la nostra història quan les cases no
disposaven d’aigua potable i l’havien de treure-la de manantials o pous
artesanals.
Després d’haver tret uns cent litres d’aigua (ja que el pouet no tenia
molta profunditat) per a sorpresa d’aquells nois trapelles i encara més de la
resta de la població, el pouet no es va eixugar, sinó que començava a rajar
gotes d’aigua roja que a poc a poc s’anaren convertint en una font d’aquest
color. L’afer s’escampà per la comarca i arribà a orelles d’uns científics molt
coneguts i savis de la universitat del districte, els quals es van apropar al
poble per tal d’analitzar aquelles aigües i investigar la seva procedència, car
donaren l’aspecte de ser sang i aigua mesclades, en no ser un terreny argilós. No van poder demostrar
absolutament res, ni molt menys donar una resposta científica a aquell fet
natural, que trencava el cap als més prestigiosos investigadors de la corona.
L’aigua estava intacta, això significava que tenia les propietats
idèntiques, completament inalterades, l’estrany era que presentava aquell tint
roig desconegut. D’on podria venir aquell color? Era la pregunta del milió, que
no tenia cap tipus de contestació creïble, que va fer desenvolupar la
imaginació de la gent de tot el poble. Tothom era savi i en deia la seva. De fet, l’aigua era
colorada, però insípida, i no causava cap tipus d’irritació al cos humà. Ben al
contrari, es podia veure directament del pouet i banyar-se sense cap perill,
igual que abans.
El bisbe de la Diòcesi, acompanyat del capellà del poble, van visitar el
pouet, ja que estaven curiosos d’aquell fenomen natural acientífic i li volien
donar una solució espiritual. Com bé se sap, tot allò que la ciència no pot
demostrar pot tenir un final d’origen diví, i Déu està molt per damunt de la
intel·ligència i la percepció humana. I ja els anava bé el fracàs de la ciència
en donar una solució alternativa al misteri. Fóra perquè tingueren
alguna mena de recepció de missatge des de dalt, o perquè van voler posar
cullerada en aquest afer i aprofitar-se de la urgent necessitat d’una resposta
que demanava la multitud, com sovint passa amb el clergat de poblacions
petites, van assegurar que eren aigües sagrades, d’origen sobrenatural. El tint roig no era
altra cosa que sang que provenia del cor de Jesucrist, el fill de Déu, que
n’estava tip de contemplar des de les alçades que els homes i les dones del
poble, no eren gaire fidels i desobeien la seva paraula, mentre estaven abocats
en un món de perdició, d’on hi havia difícil eixida.
Definitivament, aquell tint, representava la sang celestial, en forma de
plor. Aquesta era l’única raó possible que explicava la manca de components
químics en el colorant de l’aigua. Només un ésser suprem com Déu, no pot ser
mai analitzat per una ciència que estava en vies de desenvolupament i en un
procés irreversible de racionalització rapidíssima del pensament humà. Llavors les dues
autoritats eclesiàstiques llançaren una crida popular per adorar i glorificar
el nostre Senyor, que ens havia enviat un claríssim missatge des del seu lloc
celestial i s’empiparia molt si no l’enteníem. Centenars de pelegrins
de tots les parts de continent començaren a venir, travessant rius i muntanyes
per tal de banyar-se en aquella aigua roja. Alguns varen anar més lluny i
afirmaren en boca plena que tenia dots curatives, com sovint passa amb aquests
episodis, i el mateix capellà veié negoci dur i organitzà els fidels de la seva
parròquia per vendre botelles d’aigua que curaven el reuma i altres malalties
cròniques dels ossos, i asseguraren una bona salut perpètuament. L’afer esdevingué tota
una bogeria, i els camins que portaven al pouet que estaven per quitranar i no
en gaire bones condicions, es veieren inundats cada dia més d’una massa de
població sense senderi, procedent de les quatre parts del món, que havia
d’adquirir urgentment el seu litre d’aigua per sobreviure, i no veure’s abocat
a les foscor que la vida els estava donant.
La curiosíssima aigua roja no parava de rajar. Tot i que les autoritats
polítiques desaprovaven al principi el comerç de l’aigua, després van voler fer
el seu propi negoci i posaren impostos, el conegut IVA, impost sobre el valor
afegit, per cada botella venuda, la qual cosa va posar molt nerviós el capellà,
que s’enfilava per les parets i llançà una maledicció contra l’alcalde i
l’acusà d’infidel i comunista, i d’estar influenciat pels maçons i les eternes
conspiracions internacionals contra la fe cristiana.
D’ altra banda, el desencís de la població local i especialment dels
xiquets era gran. Al pouet ja no es podia anar a berenar i havia perdut tot el
seu encant, de paratge natural i on regnava exclusivament la tranquil·litat.
Els xiquets de la població estaven molt tristos, ja que no podien convèncer el
professor per perdre cap dia de col·legi per fer una excursió, perquè no tenien
cap lloc on anar. El pou començava a donar mostres de sequera, i aquells que
havien organitzat el negoci s’espantaren de debò. I al final ni un a gota
d’aigua de cap color va rajar d’aquell indret. S’havia acabat el misteri i amb
ell el xollo, com es diu
popularment.
La nota oficial de la parròquia fou que en Jesucrist s’havia enfadat per la
comercialització i monopoli de l’aigua sagrada i sobretot pels impostos que
havien posat els poders polítics i havia aturat el seu plor, per tal de no
veure’s utilitzat per fonts desautoritzades, Però algun dia retornarien les
aigües miraculoses i ens donarien senyal del seu control i vigília constant sobre
les nostres vides,.
En canvi, la gent menuda tornaren a l’indret lliurement i descobriren unes
restes de petitíssims fòssils antics en forma d’estels petits, que demostraven
l’existència d’una civilització molt antiga en temps molt remots. Novament important
arqueòlegs de la universitat de la ciutat gran, veniren a investigar aquells
estelets i definitivament creieren que en èpoques molt allunyades en el temps,
allí havia viscut alguna tribu prehistòrica que tenia l’aigua en gran
consideració, ja que havia trobat molècules d’aigua per tots els fòssils. Però ningú no donava
resposta al dilema de l’aigua roja del pouet, que durant exactament un any
havia rajat amb quantitats inusuals. I per una vegada, tots els habitants es
posaren d’acord a l’hora d’afirmar que és bo que les coses no es puguin
demostrar del tot, en aquest món de la raó i la incredulitat que hem construït
entre tots durant tants segles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!