BON DIA CULTURA CATALANA
Bon dia cultura catalana ha estat una de les columnes culturals més significatives que hi ha hagut a la premsa de les comarques centrals dels Països Catalans. Manuel Pérez Bonfill va fer tot un retrat d’un temps, mitjançant cròniques literàries, teatrals, poètiques, novel·lístiques, històriques, educatives, artístiques, musicals, folklòriques i de cultura general.
Ocupava quinzenalment les pàgines de l’històric setmanari Ebre Informes entre 1977 i 1982, des de les quals va fer una defensa acèrrima de la llengua catalana i de la catalanitat després d’anys de vilipendi i de foragitament de la vida pública. A la vegada, va posar a primera fila la difusió de l’obra dels autors i artistes ebrencs del moment.
Hem cregut oportú realitzar la lectura de dos d’aquests articles dedicats a les figures de Joan Salvat Papasseit i Vicent Andrés Estellés.
Del darrer llibre, per ara, del valencià Vicent Andrés Estellés
Quan l’any 73 vaig comprar el primer volum de l’obra completa je Vicent Andrés Estellés, Recomane tenebres, ho vaig fer a la llibreria “Tres i Quatre ” de València. Hi havia un ambient d’irritació somorta i d’impotència, la llibreria havia estat agredida recentment per enèsima vegada. No serà la darrera ocasió en que aquells que no tenen capacitat per argumentar intel·lectualment envers d’allò que odien, mostrarien el seu rebuig visceral de la cultura.
Aquell llibre duia un estudi crític de Joan Fuster. Joan Fuster és la peça clau de la cultura catalana al País Valencià. No fa massa temps, a Joan Fuster el van atemptar. El podien haver estossinat i fet miquetes. Passen els anys i no tot passa. Si més no, és trist. Trist i desigual. Ja em direu, llibres i bombes!
Vicent Andrés Estellés, com Joan Fuster, com d’altres, pertany a una nissaga d’una heroïcitat estranya, la dels valencians, homes de bé, que no renuncien als seus orígens. Vet ací com voler ésser qui s’és pot convertir-se en una aventura perillosa. Una terrorífica aventura humana.
Vicent Andrés Estellés, com vostès ja saben, és Premi d’honor de les Lletres Catalanes d’enguany. Si bé es mira, els anys passen i alguna cosa canvia. Si més no, és esperançador. Cal tenir esperança, la bruta esperança, que deien els existencialistes de la meva època, la bagassa que mai no ens desempara. L’esperança, diuen, és l’últim que es perd. L’esperança, a la fi, és allò que resta quan ja res no resta. Vicent Andrés Estellés fou elegit Premi d’Honor de les Llebres Catalanes. A la clara, l’esperança no es mereix altra cosa que un Premi d’Honor. Hi ha coses, la lluita per la dignitat, per exemple, que no poden obtenir altre guany. Qui ho entengui que ho compri.
L’últim llibre, per ara, del poeta valencià es diu “El procés”, ha estat editat fa molt poc per les Edicions Proa dintre de la seva col·lecció “Els llibres de l’Ossa Menor” i reuneix vint-i-quatre poemes, la majoria sonets, agrupats en quatre parts. Són versos escrits ” a la tardor del setanta-cinc, mentre cinc homes morien; ‘ la pell de brau s’agitava entre la por i el crit “. (A. Cucó). El títol és, tanmateix significatiu.
Aquest valencià de melis, Vicent Andrés Estellés, se’m presenta sempre com un escriptor, un poeta, de incòmoda classificació. Es diria que no encaixa massa bé dintre dels esquemes critico-literaris convencionals. Torrencial, prolífic, culte, col·loquial i pròxim, els seus versos es manifesten cantelluts com les pedres d’un marge, primaris com les pedres d’un marge, savis com la saviesa d’un marge, desiguals com les seves pedres, sòlids com el propi marge. La seva obra és com un mur de pedra seca, un marge, consistent i bell i útil i comprometedor, fet amb les pedres que tenen una cara, la cultura, i el reble, tot allò que és patrimoni de la condició humana, és a dir, la mort i la vida, l’amor i el sexe, i la irreductible perseverança del combat diari. Allí estan els clàssics, fonament necessari per a la consistència de l’obra, allí rau l’única filosofia perenne, la de l’existència, amb l’esplèndida contradicció de la matèria… No em resisteixo a la cita llarga:
Formes diverses de l’oblit
aquest moment ha motivat.
Com de la fosca de la nit
em sé ric i ple d’un passat,
no sé dir si com rescatat
ni menys encara si acudit.
Un instant de felicitat
em retornava, si extingit
ara de sobte, amo i senyor.
La generositat dels déus,
ni agrair-la podria:
el mot perd contundència i vigor:
arrosseguen les nostres veus
el més brut cansament de llot.
És el primer poema del llibre, després ve tota la resta, la soledat, la ràbia i tantes altres coses circumstancials i colpidores. Cal llegir a Vicent Andrés Estellés amb la mirada ben clara i ben neta, vull dir, sense prejudicis, per a purgar-se de tanta literatura exsangüe i perfecta, per a reconèixer-se en la Història, per a assolir la quotidiana intimitat, per assumir el compromís col·lectiu. Llegint a Vicent Andrés Estellés tinc la gratificadora sensació de que totes les violències del món mai no destruiran ni la poesia ni la intel·ligència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!