Emigdi Subirats i Sebastià

Aquest article va ser publicar per Manuel Pérez Bonfill al setmanari Ebre-Informes el 15 d’abril de 1978

Els trencaments de Salvat-Papasseit

La lectura d’un llibre recent, “Joan Salvat-Papasseit, poesies”, a cura de Joaquim Molas, m’ha plantejat de nou l’antic dubte de la utilitat de la poesia. Hom pensa sovint que la poesia no és, en última instància, més que un joc de paraules per a gent desvagada, una fal·làcia estètica per a entretenir el Heure o un simple pretext per a que els poetes —una màfia entaforada en un estoig— es puguin llegir mútuament sense que ningú hi tingui res a veure. I potser sí que ho sigui tot això i qui sap si coses pitjors, per exemple, una coartada per a no treballar. Llavors, al capdavall, seria com una mostra més de l’estupidesa humana, si no fos que l’estupiditat humana no necessita de la poesia per a posar-se en evidència.

Després, en canvi, resulta que un poeta, no saps com, passa a ésser material quotidià en els costums, més o menys freqüentats, d’una col·lectivitat, com ho podria ésser, posem per cas, un programa de televisió o la ziga-zaga esportiva d’un partit de futbol. Aleshores, un hom es demana quina cosa deu tenir el vi per a que el bategin. L’obra poètica de Salvat—Papasseit ha estat en aquest país un bon motiu pec a omplir papers. I es diria que el tema, d’un temps ençà, ha experimentat una espècie “revival”. Els cantants casolans li han posat música i la canten, els homes de teatre (vegeu Ricard Salvat mateix) li’n planten escenari i la presenten, els crítics l’estudien i comenten. I jo voldria creure que – en la mida que la nostra gent és capaç de fer-ho – alguna gent s’hi enfronta i la llegeix. No cal ni dir, però, que els lectors de poesia — de – qualsevol poesia — són estadísticament menyspreables.
Em sembla veure que l’obra de Salvat-Papasseit causa darrerament una carta fascinació, unes vegades per la seva valor intrínseca, d’altres per l’aventura humana, les característiques ideològiques i — no cal ni dir-ho – la fugacitat i sofrença de la vida del poeta. Es diria que Salvat Papasseit presenta en la seva vida i en la seva obra uns elements específics que connecten, no sabria com dir-ho, d’una manera gairebé telepàtica amb alguns aspectes de la sensibilitat actual. L’estudi crític de Joaquim Molas —previ als poemes — em dona les dades per a assenyalar allò que els textos salvatians em suggereix, una decidida voluntat de ruptura i una gran capacitat de reproducció de la pròpia intimitat. Es tracta d’un trencament amb la pròpia circumstància. El poeta es deslliura de la misèria mitjançant la llibertat, de la mateixa manera que pretén sortir de la malaltia mitjançant d somni. Els rompiments, llavors, s’havien de produir en tots els sentits, ètics, estètics i àdhuc vitals. La poesia esdevé, aleshores i d’una forma paradoxal, una forma de vitalitat sublimada a través de la manifestació amorosa.
L’home, el poeta, es formà — tot i passant per diversos oficis i aprenentatges – en ambients subterranis, molts de cops en contacte, que van de la bohèmia a la lluita político-social, revestint-se de les diverses formes de la subversió. Així de pas pel socialisme desemboca en l’acràcia, de moralista inicial es transforma en poeta, de internacionalista esdevé nacionalista, l’avantguarda i maquinista s’apunta a la fi a cantar una realitat natural i senzilla.
Des del punt de vista estètic es produeix una fractura amb les instàncies anteriors a través de la desarticulació del discurs que manta vegades te una transcripció visual i tipogràfica (cal·ligrames i demés) i en altres moments es recolza en l’ús de les paraules en llibertat, concepte — com el crític es preocupa advertir — descobert per Mallarmé i programat per Marinetti. La seva producció esdevé un trencament i un rebuig — Joan Fuster ho observa en un altre paper — del noucentisme vigent, no tant pel que tenia d’avantguardista — que això podia ésser una manifestació de rebel·lia més poc substancial que epidèmica i epidèrmica — com pel que s’emparava de vitalista . “A mida que he pogut lliurar-me de fatics he estimat la vida i les coses del viure com un enamorat de primera volada”. Bé, la poesia de Salvat-Papasseit, ¿no pretén ésser la història dels seus volguts trencaments sentimentals, estètics i ideològics? No sé si he dit el que volia, però què hi farem!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!