Emigdi Subirats i Sebastià

“Senyor Ministre, els Catalans són gent orgullosa, honesta i pacífica. La seva llengua és un dret i saben quins són els seus deures”.
Amb aquestes emotives frases, el diputat Daniel Mach, de la governamental UMP (partit de Sarkozy) i alcalde de la població nordcatalana de Pollestres, passarà a la història per ser la primera persona que va usar la llengua catalana  al parlament francès. Després va haver de fer la traducció immediata (Monsieur le Ministre, les catalans sont fiers, honnêtes et paisibles. Leur langue est un droit et ils savent où sont leurs devoirs), en ser cridat a l’ordre per part del president de la cambra, el José Bono francès. Mach havia realitzat un discurs esplèndid i engrescador, durant el qual va fer una defensa aferrissada de la llengua catalana. Va reivindicar-la com alguna cosa més que “una llengua regional”, pel fet que la parlen més de 10 milions de persones, la qual cosa demostra que no és un simple “patois”. A l’estat francès aquesta expressió és usada de manera despectiva contra les parles autòctones o regionals. Recordem aquelles cèlebres pintades que aparegueren a Perpinyà als anys 1980: “Soyez propres, parlez français”, és a dir, “Sigueu nets, parleu francès”. Va adornar el discurs amb referències històriques, anant tan enrera en el temps com el funest Tractat dels Pirineus de 1659, en què els territoris nordcatalans varen passar a jurisdicció gala. Parlà clarament de greuges històrics i també d’humiliació envers els catalans des d’aleshores ençà. Va defensar que els nordcatalans havien de mirar cap al nord i també cap al sud, ja que compartien cultura amb la Catalunya del sud. El seu argument més contundent el portà a parlar de les llengües com a enriquidores d’una societat, i mai com a element de discòrdia, per la qual cosa creu que s’han de defensar les cultures i identitats minoritàries i deixar enrera mentalitats pròpies d’un estat uniformista. Més encara, aquest any 2008, que ha estat declarat Any internacional de les llengües minoritàries.
Ens plau moltíssim el discurs del diputat nordcatalà, per la seua valentia en la defensa de la nostra llengua. És una petita passa endavant en la reivindicació dels nostres drets lingüístics a les comarques septentrionals del país, que estan mancats de tota legislació favorable a les llengües minoritàries.
La situació social de la llengua catalana a la Catalunya del Nord no és per a posar-se a saltar d’alegria. El retrocés en el seu ús públic durant les darreres dècades no ha parat, donat que hi ha hagut malauradament el trencament de la transmissió generacional en la majoria de famílies. Tot i això, podem comprovar senyals inequívocs i notoris de recuperació. El nombre de matriculats a les escoles Bressola i Arrels  va en augment, com a viva mostra de l’interès ciutadà en l’escolarització pública en la nostra llengua. Ja comptem amb novel·listes de gran prestigi com Joan-Lluís Lluís i Joan-Daniel Beszonoff, que estan fent una carrera literària exquisida i són àmpliament coneguts en els ambients literaris del Principat.
El treball del diputat Daniel Mach, i molts companys seus (bretons, alsacians, corsos, bascos, occitans) envers la normalització lingüística ha de portar a l’aprovació d’una llei sobre les llengües minoritàries, que seria un salt endavant importantíssim dins d’un estat tan jacobinista com és el francès. Cal tenir ben presents les paraules del portaveu de la  de la UMP, Marc Le Fur, impulsor del debat, quan va afirmar que recuperar les llengües minoritàries no era pas un replegament identitari; tampoc no era cosa de vells, puix que les cultures minoritàries eren ben vives, i les llengües, un element de modernitat.