Emigdi Subirats i Sebastià

Il·lusions vanes

Més d’un s’ha quedat pensatiu,
disposat a intercedir,
a gratar amb les ungles
les restes del pensament
i fer un forat en la ment.

Un vaixell s’ha endut una llum
en l’horitzo,
que ens anuncia la fi de l’estiu.
L’agost s’ha allunyat també
i ens deixa imatges
dels jocs al mar
i de dones amb cossos esvelts,
en la memòria
que el tems s’endú.

Pocs metres enllà
al centre del mar,
una sirena
en l’aigua, tot nedant 
ix i exalta jovenesa,
però s’allunya de tot allò normal.

No parla,
no pregunta ningú,
està distant en la seua història
d’ésser sobrenatural
que no ens pertany.

Recordo encara una altra història,
d’una tarda botxornosa d’estiu,
d’un juliol incansable,
on en una forma mai vista
la bellesa prenia
possessió del món,
en forma de fada encantada.

Tot quedà en il·lusió.

En realitat,
existeixen les llums d’octubre,
les tardes grises de tardor,
no existeixen la bellesa permanent
ni la tranquil·litat que duri gaire. 

Tot són promeses vanes,
ombres sense contorn.
en el temperament d’aquesta terra mòbil,
no es distingeix encara allò que és cert.

Tot són continuacions,
ombres que se’n van i tornen,
mentre la ciutat es mou
i el poble roman quiet.

Algun dia ha de venir la primavera,
a deixar enrere l’endormiscament.