Emigdi Subirats i Sebastià

II
Camino per bells senders de muntanya,
he deixat les carreteres mortes de bellesa
només amb sorollosos vehicles de motor,
que fa eixir fums del tot mortífers
en els ambients enterbolits de la gran ciutat,
un baf que el temps fa consolidarl

Penso i mentrestant oblido,
mentre sento el brunzit d’uns negres tords,
veig imatges enalitdores de pomes
que inspriren antigues sensacions
i xalets luxosos enmig de terres verges
propietat d’aquells que tenen tants diners.
Nous forats negres de la història
feta especulació que creix i creix,
en nom dels arts més exitosos,
de la filosfia de viure a ritme de cartera,
de les fàbriques d’arent en forma de bitllets.

M’encamino en indrets contraris totalment,
com els crancs enrere envers no res,
uns matolls de romaní envara vessen
una olor a puresa que inspira poesia
en les belles estàncies d’aquest matí. 

III
Amb calma,
prop d’un turó tot encelat de blau
em sento embriagat d’innocència;
cerco les imatges més convulses
més enllà dels oceans d’immensitat,
recordo instants de bogeria
i el cos fascinador del meu amor.
Un deliri foll ple de tendresa
l’ofrena d’uns sentits anhelsosos
de llenguatges místics, duradors,
d’imatges sense igual de fantasia.
D’uns poemes que parlen amb sentiments
de la filosofia de la vida que macera 
tendreses impecables sense enyor.
Cadència del pas per camins insòlits
recuperen el plaer per sobreviure,
ixen de les dures fogueres de la mort.
una alba canten noves cardines
al cel desnuvolat de la il·lusió .

IV
En l’hora freda de la nit,
l’estacio de les foscors més temoroses,
els sorolls ombregen els instants
d’angúnia calumnios.
Davant la llar respira la calma
alliberadora d’ànsies mal oloroses
que castiguen els pensaments
en moments de desolació permissiva.
el roc roc de la granota envaeix el silenci
acompassa veloçment el respir dels astres
una nit sense estels és malaltissa.  

Tornen les veus d’altres sistemes
en altres temps més lloables
feien bandera d’idees sanes.

Paraules realitzables desvetllaven
ritmes de sons més vertaders
i ressonaven en una nit de lluna plena.
La nit nua de desesperances,
escoltava poemes creadors d’essències
en uns controns nocturns plens d’il3lusions.
Noves granotes roquen
buiden els silencis i les pors,
instants de melodies barroques
que calmen els anhels de solituds
mal enteses, inodores,
sense el sabor d’un bon destí.