Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

2 de setembre de 2008
10 comentaris

Lluís Llach és un cantant català, Maria Mercè Marçal una escriptora catalana i Gervasio Deferr un gimnasta espanyol

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
@font-face
{font-family:Tahoma;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:1627421319 -2147483648 8 0 66047 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
@font-face
{font-family:”@Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
@font-face
{font-family:Tahoma;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:1627421319 -2147483648 8 0 66047 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
@font-face
{font-family:”@Arial Unicode MS”;
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Amb motiu de la participació en Fira del
Llibre de Frankfurt tinguérem un debat general, sovint esbiaixat i enganyós per
part espanyola, sobre l’abast lingüístic de la cultura catalana, més
concretament sobre qui forma part de la literatura catalana. Sembla ser –dic:
sembla ser– que al final va guanyar la posició que defensava que la cultura
catalana –literatura, cinema, música…– és la que es fa en català i prou.

 

Ara tornem a tenir un burro semblant en
l’herba de la discusió: en aquesta ocasió al voltant de l’adscripció nacional dels
esportistes. La “roja” va guanyar la copa d’Europa de futbol i els jugadors
d’origen català s’apressaren a pronunciar fervents declaracions d’espanyolitat,
i Gasol i Nadal i tants altres han dit i diuen idènticament, i fa temps també que els corredors
de moto s’embolcallen sense escarafalls amb la “roja y gualda”; n’hi ha,
d’exemples, que abasten tota de l’escala de l’elit esportiva.

 

Ara imaginem-nos tants noms d’escriptors i
escriptores en llengua catalana, i cantants i grups musicals, que, com els
esportistes, s’hagueren arrapat, i s’arrapen avui tot d’una, a la llei aquesta
que s’han  empatollat de no barrejar esport i política per justificar la general adscripció
nacional espanyola. Imaginem-nos una literatura en català ocasional, de
costellada, com els partits de la selecció nacional de Catalunya. Imaginem-nos Jesús
Moncada, Jaume Cabré,  Joan Lluís Lluís, Lluís Anton Baulenas, Maria Barbal, Vicent Andrés Estellés,
Miquel Martí i Pol, i Raimon i Lluís Llach i Maria del Mar Bonet i Els Pets i
Obrint Pas i etcètera i etcètera, imaginem-nos que, com els esportistes que
diuen que no s’ha de barrejar la política (nacionalista) amb l’esport, tots s’hagueren
embolcallat en la “roja y gualda” i hagueren escrit i cantat tota la seua obra
en espanyol. No hi hauria cultura catalana!

 

És ben paradoxal escoltar aquest discurs que
fronteres enllà lloa la resistència de la cultura catalana, el seu coratge, el
seu vigor i tota la mandanga, i no obstant això en el món de l’esport tothom
“entèn” els esportistes que s’abanderen amb Espanya. Si els qui han fet la
literatura catalana que avui tenim, i de la que ens enorgullim, hagueren pres
la decisió nacional dels Puyol, Xavi Hernández, Nadal, Gasol o Gervasio Deferr, la
literatura catalana ja fa temps que seria cadàver. Si tenim literatura catalana
i, per contra, esport espanyol, és només perquè uns són d’ací i els altres,
malgrat el seu origen, són d’allà. I un cap no pot portar dos barrets, ni una
esquena dues banderes.

  1. Ei, bones,
    evidentemt estic totalment d’ acord amb tu en quant al contingut. De totes maneres, no hi acabo d’estar d’ acord en la forma, no sé si m’ explico? Vull dir l’ enfocament que hi fas, crec que caldria matisar més. Malgrat s’ entén bé calen matisos per qui no ho entengui o per que vulgui malentendre-ho, potser. una pregunta: és clar que la literatura, música, cinema en català és lit., música… catalans però a vegades hi veig un dubte en pintura, escultura perquè a llengua no ho marca. Què depén de l’ autor? això no pot ser? Si em respons, molt millor. Gràcies.
    Au, salut!

  2. D’acord amb tu, Cucarella, potser hi haja activitats humanes que per la seva aparent asèpsia no estiguen carregades d’identitat nacional/cultural i aleshores calga recòrrer  a enfocaments d’origen, de residència, fins i tot de qui ha pagat perquè hi haja un prat on es puga péixer. Tot això pot ser discutibles en condicions de normalitat. Ara bé, el nostre País es troba en una situació de patiment d’una embranzida colonialista com feia dècades que no véiem i, en moments així, com diria la màxima: cal definir-se. No podem continuar agafant-nos-la amb paper de fumar i deixar que el colonitzador vaja tallant-nos l’herba.
    Cada vegada se’ns fa més difícil sentir i viure en català als PPCC (cadascú que s’hi ajuste la fanecada que li pertoque al seu hortet).
    Salut

  3. Un puntet més i acabaríem parlant del rovellet de l’ou, què és català i què no ho és? Què  potser tenim les mateixes oportunitats de manifestar-ho, triar-ho, mostrar-ho? Podem exigir a qualsevol persona que es posicionen ras i curt? en les circumstàncies actuals? en qualsevol circumstància? Són qüestions molt delicades, Toni, i ens convé ésser prudents en aquest i qualsevol altre aspecte. Sobre tot, ens convé no llançar-nos terra als nostres propis ulls. Ara mateix i com més temps passe,més evident serà, hom farà catalanisme en castellà i francès i també potser, en altres llengües. No dic res de nou, si dic que fa molts anys llegisc, escolte i veig espanyolisme del més ranci, escrit en català per ràdio i televisió i a la porta de ma casa. L’espanyolisme és hui per hui una opció política més i en l’aprofundiment de la nostra opció política, això és, de la llibertat, tenim l’única possibilitat de salvació, sense exclusions de cap mena ni a priori. Tenim per davant un repte, la reconstrucció del nostre Estat, ningú pot en justícia negar-nos aquest dret, El proper Estat Nacional Català serà com no pot ser d’altra manera, de lliure adopció, amb tota una ciutadania que gaudirà de les llibertats polítiques que els Estats opressors també ens neguen.

  4. En el tema dels corredors de motos, corre la llegenda que diu que desfilen amb la bandera espanyola perquè les empreses patrocinadores espanyoles els obliguen per contracte. Als anys 80 tothom feia servir la seva bandera, sense franja blava, i fins i tot alguna estelada. La diferència estava en què en aquell moment hi havia empreses catalanes en aquest món, i ara totes són espanyoles, privatizades, però ben protegides per l’estat central.
    Respecte al senyor Gervasio Deferr, és només un noi molt innocent que l’enreden amb molta facilitat. Personatges com en Deferr, en Nadal o en Gasol, si vols que et digui la veritat, prefereixo que estiguin a l’altra banda. D’aquí uns anys seran uns personatges que als joves els semblaran francament ridículs.

  5. Podem tindre molts de barrets, i portar’n ara un ara un altre tantost ens peti o ens roti. Ara, el qui porti el barret de l’enemic cal dir tothora i ben clar allò què és: un maleït caragirat. I el nabidaf, el gasofi, i l’altra púrria fastigosa i caragirada són uns traïdors. I com ha traïdors (pel que fet que els Catalans ens trobem en estat de guerra) haurien de pagar. I no els ploraria pas jo. L’esport és política. L’esport professional no és pas res més que política. El qui duu el barret de l’enemic al meló és un enemic. I cal tractar’l com a tal. Cal tindre-ho tot ben clar.

  6. és allò de “… tot m’ho ha donat Espanya”, doncs en dona a entendre que aquest senyor, el Gervasio, serà molt bon esportista però poc informat i intel·ligent, doncs no sap que Espanya no dona res, el que ha fet “sempre” i segueix fent ara es xuclar-nos com una sangonera (Veure les balances fiscals ). Si tot el que ens a espoliat Espanya (no només lo monetari) ho haguerem invertit en la nostra terra i en la nostra gent, potser, tindríem no un sino 10 Gervasios, moltes més i millors instal·lacions esportives, sanitàries, educatives, …. Aleshores, el senyor Gervasio o s’aconforma amb ben poc o és un ignorant mal informat.

  7. És cert, els esportistes amb poca fermesa ideològica van a la remor de patrocinadors, clubs i federacions. Ara bé, això passa a qualsevol àmbit laboral i social; la persona que no té clara la seva identitat nacional, o tant li fa –per ignorància o pel que siga-, no es qüestiona segons quines actuacions i decisions, i avança en direcció ferma cap als diners i la fama. A l’esport però, això té major ressò. Els esportistes catalans de poca –o gens- substància identitària són avui de la banda espanyola perquè reben els diners i poden participar en competicions internacionals. Com dèieu, si fossin els organismes i les empreses dels PPCC els qui fessin els contractes i els hi permetessin competir arreu del món, potser aquests esportistes desubstanciats es declararien només catalans. De tota manera, caldria tenir ben presents el Rafa Jofresa, l’Enric Masip, l’Oleguer i gairebé tots els jugadors de la selecció catalana d’Hoquei patins -espere deixar-me’n algun-, els quals, han portat la seva vida esportiva-laboral d’alt nivell lluny del nacionalisme espanyol profitós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!