Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
11 de juny de 2012
1 comentari
Coordino el curs de la URV: La difusió del fabrisme a les terres de la Diòcesi de Tortosa
-
Xarxa Vives d’Universitats
Del 16 al 18 de juliol, coordinaré de nou el curs de literatura i llengua de la UETE-URV a l’EMD de Jesús. Enguany porta com a títol La difusió del fabrisme a la diòcesi de Tortosa.
El fabrisme va tenir una importància cabdal quant a la normalització de la llengua catalana. La introducció dels postulats fabristes arreu de la nostra geografia no va ser fàcil ja que va topar amb tot un seguit d’entrebancs. Com en qualsevol altra llengua, una proposta d’ortografia innovadora sempre és difícil d’assumir, a part de les habituals controvèrsies entre lingüistes que sovint alenteixen el procés normativista. A les comarques centrals dels Països Catalans durant les primeres dècades del segle XX es vivia una important revifalla en l’ús escrit de la llengua catalana. El setmanari La Veu de la Comarca va esdevenir una mena de portaveu del Congrés internacional de la llengua catalana que va celebrar-se a Barcelona el 1907. Tot un seguit d’amants del català van entrar en contacte amb Mn. Antoni M. Alcover i van ajudar a configurar el seu monumental Diccionari català-valencià-balear, conegut com l’Alcover-Moll. Intel·lectuals com Francesc Mestre i Noé i Mn. Joaquim Garcia Girona van compilar el nostre lèxic en obres com Vocabulari català de Tortosa i Vocabulari del Maestrat. L’incipient clergat catalanista va realitzar tasques normalitzadores de notable interès. Cal destacar L’art d’escriure bé, de Mn. Tomàs Bellpuig, que va ser reeditat en nombroses ocasions, al qual se’l considera com l’ànima fabrista del territori ebrenc.
El fabrisme va tenir una importància cabdal quant a la normalització de la llengua catalana. La introducció dels postulats fabristes arreu de la nostra geografia no va ser fàcil ja que va topar amb tot un seguit d’entrebancs. Com en qualsevol altra llengua, una proposta d’ortografia innovadora sempre és difícil d’assumir, a part de les habituals controvèrsies entre lingüistes que sovint alenteixen el procés normativista. A les comarques centrals dels Països Catalans durant les primeres dècades del segle XX es vivia una important revifalla en l’ús escrit de la llengua catalana. El setmanari La Veu de la Comarca va esdevenir una mena de portaveu del Congrés internacional de la llengua catalana que va celebrar-se a Barcelona el 1907. Tot un seguit d’amants del català van entrar en contacte amb Mn. Antoni M. Alcover i van ajudar a configurar el seu monumental Diccionari català-valencià-balear, conegut com l’Alcover-Moll. Intel·lectuals com Francesc Mestre i Noé i Mn. Joaquim Garcia Girona van compilar el nostre lèxic en obres com Vocabulari català de Tortosa i Vocabulari del Maestrat. L’incipient clergat catalanista va realitzar tasques normalitzadores de notable interès. Cal destacar L’art d’escriure bé, de Mn. Tomàs Bellpuig, que va ser reeditat en nombroses ocasions, al qual se’l considera com l’ànima fabrista del territori ebrenc.
El Mestre Pompeu Fabra va visitar Tortosa en diverses ocasions per impartir conferències a l’Ateneu. Va comptar amb la complicitat de semanaris catalanistes molt culturals com Vida Tortosina, El Llamp (Gandesa), La Riuada (Móra d’Ebre) o Terra nostra (Alcanar).
La normativització del català havia de tenir forçosament controvèrsia en unes comarques on des dels sectors dretans més retrògrads s’apostava pel secessionisme lingüística o la tècnica de l’escric com parlo per enlairar les essències del tortosinisme lingüístic i cultural. Joan Moreira, Enric Bayerri o Ramon Vergés Paulí, tots sota el mecenatge del totpoderós polític tortosí Joaquín Bau, van oposar-se a les teories fabristes, les quals consideraven com un ultratge a la parla tortosina.
En aquest curs comentarem aquestes controvèrsies i farem cinc cèntims d’obres i lingüistes cabdals per a la normalització lingüística en les comarques centrals del nostre domini lingüístic.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
També estaria bé destacar la figura de Marceŀlí Domingo, que crec que va ser el primer ministre d’educació que va permetre l’ensenyament en català, no?