Emigdi Subirats i Sebastià

La Cinta Arasa és una jove escriptora jesusenca, que actualment resideix a Barcelona, que ahir ens va honorar amb l’organització d’un acte d’homenatge a Joan Cid i Mulet i Artur Bladé i Desumvila a l’Ateneu barcelonès. Val a dir que és molt lloable el fet que una noia jove tingués la iniciativa d’honorar el nom d’un gran escriptor del seu poble natiu, en el marc del centenari del seu naixment. 

Vaig conèixer Cinta Arasa fa 3 anys quan precisament va ser guardonada amb el premi "Joan Cid i Mulet" de narrativa curta durant el sopar literari que organitza anualment l’Associació de Veïns Jesús Catalònia. En aquella mateixa vetllada jo havia rebut un accèssit al premi Enric Bayerri de recerca històrica pel meu treball "Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps", el qual finalment ha pogut enguany veure la llum. Sembla, doncs, que el nom de Cid i Mulet ens acompanya a tots dos.

Actualment és la president de l’Associació de Joves Escriptors en llengua catalana. Aquesta és una entitat que aplega joves literats que intenten guanyar-se un nom en aquest complicat món de la literatura. Aquest mateix matí he estat llegint les seues dues darreres revistes, Lletraferida, i m’he fet una idea del seu model organitzatiu i dels seus ideals, també dels seus problemes interns (sempre acompanyen qualsevol entitat cultural, quina plaga!). Per suposat, els dono tot el meu suport. Ànims!

Vaig convidar Cinta Arasa al programa radiofònic "Lletres Ebrenques". Vàrem enraonar sobre moltes coses concernents ambel camp de les lletres i de la catalanitat. Cinta Arasa és una noia nacionalment de la terra, que en fa bandera dels seus ideals catalans. El seu marc nacional és els Països Catalans, una  nació en construcció i desestructurada constantment des de ponent.

Encoratgem la Cinta a continuar amb el seu incipient treball literari. Li tornem a agrair pel seu interès en col·laborar amb el centenari de Joan Cid i Mulet. Va per tu, Cinta:

Som el fruit d’una creixença tendra,/ en un poble dels d’abans,/ quan la gent enraonava a la fresca,/ i sentia el caliu d’un riu amb gran cabal./ Som gent de la terra, la nostra,/ la que enraona amb la llengua d’Espriu,/ que canta, somnia i balla/ al so de la dolçaina, de la gralla,/ que som terra de treball i festa./ Tenim al nostre vocabulari el mot gresca/ i entenem l’accent de gent d’arreu/ d’una terra consumida, mai derrotada/ que sabrà enlairar la bandera al pal més alt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!