Emigdi Subirats i Sebastià

No és una bona notícia ni per a la catalanitat ni per a la política catalana (ni que sigui amb regust regional): CiU ha facilitat l’entrada del pepé per la porta gran a la política municipal del Principat (al País Valencià i a les illes Balears ja hi eren ben presents malauradament). L’ha tret de la marginalitat i l’ha incorporat a equips de govern de ciutats importants d’arreu del país. A més, ha permès que un alcalde racista governi una ciutat tan important com Badalona, la qual cosa és més que reprobable. Aquesta és una estratègia extremadament negativa per a la catalanitat i que, de ben segur, els sortirà ben malament com a coalició majoritària arreu del Principat avui dia. El catalanisme de dreta no aprèn del passat (el d’esquerra tampoc, però és tema d’un altre apunt). La història és mestra i sàvia, i es repeteix. Durant el segle XX, la dreta catalana va aliar-se en diferents ocasions amb les dictadures espanyolistes, i també amb partits d’extrema dreta espanyola durant règims democràtics. Sempre en va sortir escaldada, però va tornar-hi: s’hi aferra com un imant!
 L’aprovació de la Mancomunitat el 1914 va causar a nivell de política espanyola un rebombori semblant al de l’estatut de Núria de 1932 o l’estatut recent, que era de Miravet però  van modelar a la Moncloa. Els partits espanyols van usar els mateixos arguments per combatre’l, quasi cent anys després la història s’ha repetit. Els lligams de la Lliga regionalista amb el General Miguel Primo de Ribera el 1923, la benedicció de la dictadura per part del catalanisme de dretes, va rebre com a compensació la il·legalització de tots els partits que no fos el governant, Unión patriótica, i la instauració d’una llei contra l’ús del català. Era la resposta  espanyola al suport de la dreta catalana. Una dreta catalana que sempre va veure de reüll la instauració de la II República el 1931, que va conspirar-hi en contra sovint, i que, per a vergonya col·lectiva, va donar suport al alzamiento nacional el 18 de juliol de 1936. Franco els va recompensar  amb 40 anys d’intent de genocidi lingüístic i cultural. A finals de segle XX, el Molt Honorable Jordi Pujol es va aliar amb el pepé més ranci dels que es fas i es desfan i va convertir-se en soci d’Aznar, que va arribar a la Moncloa amb els seus vots en un període en què l’amic del bigoti parlava català en la intimitat. No cal repetir què va fer el pepé quan va tenir majoria absoluta al parlament d’allà a Espanya poc després. Doncs ara, sant tornem-hi! De ser una força insignificant, CiU els ha enlairat a molts governs municipals de pes. Els pressumptes futurs inquilins de la Moncloa sembla que també tindran el seu beneplàcit (a mode de vot) quan arribi el moment. Passaran de corderets a llops, i la història es tornarà a repetir. Ara bé, bona part de la premsa beneeix els pactes amb el pepé i beneirà els futurs a nivell d’estat. Això ho tenen garantit, amb la consegüent influència sobre l’opinió pública!!! I el catalanisme de dreta tornarà a ser còmplice del poder abismal de l’espanyolisme més ranci. Tampoc no hi haurà reacció de les bases de CiU, no hi ha hagut mai. Ben al contrari, sortirà Montilla a totes les argumentacions, com a representant de tots els mals i apuntant  ERC com al dimoni en banyes. Carod i Laporta seran els culpables que ells investeixin Rajoy o col·loquin els peperos als equips de govern dels ajuntaments catalans. El catalanisme polític, la catalanitat, arraconats…
I a esperar les males noves, en forma de liquidació de línies en valencià, lleis antiinmersió lingüística o plans hidrològics.  I és que al Molt Honorable Artur Mas se li ha extraviat la clau de cal notari!!!