Emigdi Subirats i Sebastià

I anit vàrem xalar d’allò més amb el Fes Tour 08, que ens va portar a Deltebre, Obrint Pas, un dels conjunts estel·lars del rock català. Era una nit plujosa, per la qual cosa no abellia sortir de casa. Però la cita amb el grup valencià és massa saborosa com per deixar-la passar per alt. A més, era el primer cop que tocaven al Delta de l’Ebre! Vaig anar-hi amb la meua filla, Rosa, ja que la meua dona va haver-se de quedar a casa amb el xiquet, Guillem, perquè s’hauria adormit al cotxe i no hauríem pogut gaudir del concert. Temps d’arribar, comença el meu sentiment d’entusiasme només mirant camisetes, mocadors i estelades en general. Sóc un romàntic empedernit amb aquesta mena de coses, i no ho puc evitar! Vaig comprar-me de seguida el llibre “Del Sud”, que narra la trajectòria del conjunt valencià, el qual ja he començat a llegir. La història dels nois d’Obrint pas és l’espill de la lluita per la resistència cultural arreu de tot el nostre domini lingüístic, que cal reivindicar en tot moment. Prompte redactaré un post amb una crítica acurada del llibre. Em va reconèixer el company blocaire Roquet de Deltebre,  i vàrem intercanviar encaixades i bons desigs. Després vaig enraonar amb el maulet Oriol Fusté d’Amposta, que em va demanar col·laboració en unes jornades festives i culturals a la capital del Montsià al mes d’agost (a veure, si no em coincideixen amb les vacances!). M’encanta col·laborar amb grups polítics diversos d’arrel catalana, atès que, com he escrit en nombroses ocasions, em considero home de la catalanitat, que supera tota mena de sigles polítiques. Anaven tocant els diversos grups (Sva-ters, Sota Zero, Aspencat i Kayo Malayo) i, malgrat que feien un bon espectacle,  se’ns feia una mica llarg, donat que eren altes hores de la nit i els ulls de Rosa començaven a cloure’s. Mentrestant continuava la il·lusió de grups amb empenta, provinents del País Valencià i d’arreu de la nació catalana, els quals no faran una gran carrera musical, però que ajuden a mantenir tot un poble en moviment!!! Vaig continuar saludant molta gent, que és una de les coses més agradables de l’assistència a un concert d’aquesta mena: alguns companys d’ERC d’Amposta i de la Ràpita, molts alumnes meus (la Núria, l’Eva, l’Aida, l’Aitor), el periodista Oriol Gracià,  fins que varen arribar els amics de Campredó. Vaig poder intercanviar quatre paraules amb Xavi Sarrià, el cantant d’Obrint pas i company blocaire. Amb ell, ens vàrem conèixer per Internet i, personalment, al concert d’Alcanar a l’octubre. Després va prendre part en un dels programes de “Lletres Ebrenques”. Li vaig proposar de fer una presentació del llibre “Del Sud” a Campredó a la tardor, probablement coincidint amb el final de les obres de restauració de les torres templeres locals, que volem celebrar amb activitats diverses. Admiro aquest xaval de Benimaclet, que té una gran empenta patriòtica, musical i literària.
I va arribar l’hora d’escoltar-los. A ballar i a saltar. Rosa es va refer de la son. Hi havia una gran quantitat d’estelades i de camisetes blaves amb el nus, rerafons independentista i antitransvasista, com sempre, com a mi m’agrada. Una cançó rera l’altra ens va portar a “Lluitar, crear, construir el poder popular”, missatge i tonada musical que no em cansaria mai de sentir. Xavi Sarrià va dedicar el concert, tal com fa durant el darrer mes, a Francesc Argemí “Franki! (al qual vaig dedicar el post d’ahir), el jove terrassenc que està sofrint la repressió espanyola reclòs a Can Brians, com a càstig envers els seus ideals. Tot era un clam, l’ombra allargada de Franki era present en camisetes, enganxines i en la ment d’un jovent resistent. Franki, et volem a casa!!! També ens va recordar, malgrat passin els anys, Guillem Agulló, amb dedicatòria antifeixista inclosa. Les ganes de gresca eren moltes, amb uns joves lliurats a la música dels de Benimaclet. I cridàrem a favor del País Valencià, de les Terres de l’Ebre… dels Països Catalans. Com diu la cançó: “Som del sud”… i del nord, i de l’est i de ponent, d’arreu d’un país amb flama que es nega a ser engolit pels gegants de ponent i septentrionals.
I tornàrem cansats a  casa, i avui ens hem aixecat tard, i hem gaudit d’un diumenge molt ociós. No vaig beure gens, ja que havia de conduir i portava la xiqueta amb mi. Pare responsable!!! (si no m’ho dic jo, ja no tinc iaia que ho faci). Però encara em queda el bon regust d’una nit de gresca, mullada amb aigua i bona música, en què conreàrem amistats i vàrem fer país. Fent camí…Obrint pas!!!
PD: La foto és del concert de Llagostera, del bloc d’Obrint pas.