GRÀCIA 1850

La meva primera idea va ser,
ahir, escriure en calent però ho vaig descartar. M’he estimat més esperar-me a
avui per, desprès d’haver dormit, veure-hi una mica més clar.

Evidentment, no ho he aconseguit
(el veure-ho més clar, no el dormir).

Podem dir que a aquest equip li
ha arribat l’època de rebaixes, de fer net, de vendre a més d’un a preu de
saldo només perquè no ocupi lloc i no deixi que hi càpiga la mercaderia de la propera
temporada. Alguns, pocs, se’n salven de la crema generalitzada però ja van sent
hora de girar full, de fer un cop de volta, de girar l’equip com si fos un
mitjó. S’han de prendre decisions, ja.

No podem dir que, veient els dos
partits enfront del Manchester, el Barça hagi estat pitjor que els anglesos, al
contrari, estic convençut de que ha estat millor i, si m’apureu, molt millor
que els diables vermells. El pecat,
però, ha estat la incapacitat manifesta des de fa setmanes de marcar ni un
punyeter gol. Ells tenen un jugador com Cristiano Ronaldo (que si em permeteu,
i ja se que serè crucificat per
dir-ho) és un bon jugador i prou (i, a més, és d’aquests jugadors que fan ràbia), però tenen un equip ple de gladiadors que es trenquen les banyes al
llarg de tot el partit i, sempre, surt algú per fer-te aquell gol de mala sort
que sempre ens foten.

Que tenim nosaltres?.

Un Victor Valdés que ens ha
salvat un munt de punts però que, massa sovint, depèn d’una defensa força
desconcentrada. Un Puyol que, malgrat totes les seves virtuts com l’entrega, el
coratge i els sentiment dels colors, està en una forma lamentable per no dir
que està pràcticament a les acaballes de la seva carrera. Un Zambrotta que, tot
i els excel·lents partits en contra del Manchester, encara no sap si juga al
Barça o al Dinamo de Kiev. Un Xavi, aquí alguns anomenen el Professor, que no té categoria per jugar en un equip com el Barça.
Un Eto’o que, a força de lesions i malgrat que no es pot negar la seva
implicació, el perd la boca i els regats al cub que practica. Un Messi que, si
ha de ser la nostra salvació, anem apanyats ja que es trenca més que l’Ivan de
la Peña (que ja és dir). Un Edmilson que està de vacances permanents. Un Márquez
de que baixat el seu rendiment en picat, proporcionalment al nombre de
senyoretes que va col·leccionant. Un Deco que, malgrat que és el millor jugador
del món quan està en forma, te uns alts i baixos descomunals.

No, no me’n oblido d’ell. Tenim
un penques, un tal Ronaldinho, que mentre els seus companys lluitaven per no
fer el ridícul més del necessari per aquests camps de Déu es queda, i tan
ample, al gimnàs, al vestidor, a Castelldefels, al bar o negociant amb el seu
germà i el club que el paga tant bé una sortida el més neta possible sense que s’airegin (segons es comenta pels mentiders futblístics) determinats temes de caire més
que espinós.

Aleshores… que ens queda?. Un
Bojan que, malgrat que pot arribar a ser un crack,
no se’l pot carregar amb una responsabilitat que encara no li pertoca, un
Iniesta irregular que només juga bé quan ho fa amb la roja, un Touré Yaya exemple per a més d’un però que no pot
fer-ho tot, un Sylvinho complidor però que no és cap estrella a l’ús, un immens
Milito que no dona l’abast per tota la defensa…

Arribem al cos tècnic. El pecat
de Rijkaard ha estat, curiosament, ser massa bona persona, donar per fet que l’home és bo per naturalesa i no fer
quadrar a més d’un presumpte crack de l’equip. Txiki, un home simpàtic, amable,
parla català però, noi, amb menys vista pels fixatges que en Mortadel·lo.
Laporta, el meu president. El seguiré defensant ja que ell no és qui juga, ara això
si, ha de ser l’encarregat de dur a terme una nova revolució a can Barça perquè,
de nou, tornin els èxits.

S’ha de fer una neteja total al
club.

Incloent-hi part de les seccions,
que no me n’oblido…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!