Tot el dia bufà el garbí, amb força, impetuós.
La brancada dels pins vinclajava, el mar escumejava i la línia de l’horitzó es va anar fent fonedissa, confonent-se cel i mar en una mena de boirina indefinida.
Tancades totes les portes el vent s’hi escolava per qualsevulla escletxa mentre udolava per a semblar ferotge. No en tenia prou amb fer volejar papers, volia entrar en el lloc tancat del cervell. Colpejava arbres, portes i cranis.
De tant en tant un vol de gavines omplia el cel, com estels d’argent moguts sense fils.
No li agrada el vent de garbí. S’enganxa a la pell i al pensament.
Torna a ser dissabte. El temps passa volant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A aquesta magnífica prosa poètica de la Sra. Carme-Laura Gil aporto el meu granet de sorra. És una paràbola anotada al meu bloc, un apunt de prosa política sobre un altre mar, una nova ribera que hem d’aconseguir.
http://albert-guasch.blogspot.com/2010/08/parabola.html
Respectada i admirada Carme Laura,
Feia temps que no sabia res de tu, quan, navegant sense rumb, he topat amb la brillantor dels teus pensaments. Comprovo amb satisfacció que mantens, d’una banda, la teva força de sempre. i, de l’altra, la fina sensibilitat que denota l’ús ric i precís que fas del llenguatge. Ha estat un plaer retrobar-te, De debò. Rep una cordial i afable salutacíó d’un vell admirador.