GRÀCIA 1850

Tinc que dir, d’entrada, que soc un defensor total del nostre
president Joan Laporta, tot i que alguns cops la vessa com a humà que és.
Aquesta qualitat que no li perdonen el seus detractors i que, en canvi, tant alabaven
del seu antecessor Núñez.

Dit això, a can Barça hi ha que començar a posar les coses a
lloc.

No pot ser, per exemple, que deixem
que alguns periodistes culpin a tothom de “voler treure’n profit del cas
Ronaldinho”. El cas Ronaldinho l’ha creat el propi jugador amb la seva vida
nocturna de senyoretes que fumen i alcohol del car. No sé si d’alguna cosa mes.

No podem permetre que un fracassat
com el Thiago Motta vagi donant lliçons de com és pot i com no comportar algú,
aconsellant a Ronaldinho que se’n vagi del club perquè el President i els seus
son els dolents de la pel·lícula. Si algú hauria de donar gràcies per seguir
vivint del futbol, aquest es Motta qui, amb desenes d’oportunitats per triomfar
al Barça es va estimar més el mon de la nit i de les festes. Ni més ni menys
que com aquest a qui aconsella.

No s’ha de permetre que un jugador
que es lesiona i cobra del Barça, com en el cas de Messi, se’n vagi al seu
poble a “rehabilitar-se”. Si està lesionat, es queda aquí i els metges i
fisioterapeutes que designi el club son els que li han de fer el seguiment fins
a la total curació de la lesió. Que no oblidi l’argentí que li paga el Barça.
I, de moment, qui paga, mana.

S’ha de tallar amb la conya dels
compromisos publicitaris, de programes de televisió de revistes del que sigui. Aquí,
el club, ha de fixar unes pautes, amb uns dies determinats per activitats
alienes al tema esportiu. Els demés dies, a entrenar i jugar que per això se’ls
paga, i molt bé.

Va sent hora de que, o bé
l’entrenador posa ordre a tot el ramat o el ramat se l’acabarà menjant a ell,
com ja está passant.

No podem deixar passar que
“figuretes” com en Giovanni Dos Santos comencin, ja a amenaçar amb marxar si no
se’ls afluixa la pasta. Qui se’n vulgui anar, que se’n vagi.

Sort tenim, per altra banda, de gent com el Puyol (que no
compta precisament amb les meves simpaties) però a qui hi ha que reconèixer que
posa els dos collons i no li raca el jugar sense estar recuperat del tot. Sort
tenim d’algun jugador vingut de fora que, malgrat estar lesionar, avant posa el
club als seus interessos i esperarà a operar-se quan acabi la lliga. I sort
tenim de gent com el pare d’en Bojan que, abans de deixar que entri en el mon “faranduler”
dels cracks, aconsella al seu fill que es consolidi com a jugador i com a
persona i, desprès, ja en parlarem. Altres no ho van fer, i així han acabat. O
no recordeu a una promesa anomenada Nano que, jugant al Barça B anava a
entrenar amb Mercedes?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!