Joan Carretero és un personatge atractiu perquè fa una cosa que sempre agrada: presenta com a fàcil allò que no ho és. L’ex conseller de Governació invoca Cruyff i afirma que “les coses són senzilles”. El seu discurs redueix la complexitat i repeteix, amb convenciment, l’objectiu final: la independència. Molt bé. El problema és que no hi ha política sense estratègia i això implica admetre una prèvia: assolir la independència de Catalunya és una empresa que -si parlem seriosament- no depèn només d’una acció combinada de dos partits, ni d’una proclamació insurreccional a l’estil irlandès, ni de la sort que ens regalin els planetes. Carretero se salta l’estratègia i els seus maldecaps i ens convida directament a gaudir de la victòria. Fantàstic, però inconsistent. Engrescador, però frustrant. Per dinamitar el mapa polític català, com ell vol, cal fer molta política. D’alçada, no de taula de casino.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I com al Partit Nacionaliste Escocés qui parla clar tothom l’entén.
Retòrica convergent, sense dir res, i sense anar enlloc, manca d’horitzó, i d’alternativa a la política de “ratera” com anomenava Salvador Cardús.
Incapaços com sou de generar una alternativa al tripartit.
Doncs els partits que tenen estratègia de moment ho fan ben complicat, tot plegat… i no es pot dir que se’n surtin massa bé… La senzillesa està en creure-s’ho, en provar de fer allò que creus, enlloc de cercar estratègies que no duen enlloc, perquè esquiven l’element essencial: el conflicte amb els espanyols, que serà dur i llarg.