Visca Catalunya Lliure, president Barrera!

Publicat a Reusdigital.cat el 05.09.11

Al mes de desembre de 2005 vaig rebre una carta manuscrita del Molt Honorable Heribert Barrera. Expressava la seva preocupació per la tramitació de l’estatut a Madrid, i m’hi adjuntava un extens i interessant article que es va publicar a la Revista de Catalunya, precisament sobre què calia fer si les coses es torçaven a Madrid. Arguments sòlids i contundents, cosa habitual en Barrera, i reclamació d’unitat política tant al Parlament com a la societat catalana. En aquell moment Barrera ja estava a prop dels 90 anys i la seva anàlisi era d’una lucidesa extraordinària.

Els darrers anys Barrera ha sostingut, per activa i per passiva, en articles i conferències, en intervencions i mítings, que Catalunya corria un seguit de perills molt importants i que com a poble havíem de reaccionar. I reaccionar significa saber-se plantar en determinats moments. Barrera demanava valentia al poble de Catalunya i en especial als seus representants i també als partits polítics.

Una valentia, que, per desgràcia, a hores d’ara encara no s’ha vist. I dic encara perquè tinc la certesa que la situació és cada cop més insostenible. I si no, fixeu-vos en els dos darrers arguments per a anar conreant amb més intensitat que mai la causa de l’independentisme, la demanda del TSJC d’aplicació de la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística, que atempta directament en un dels tresors de la nostra educació i la reforma exprés de la Constitució Espanyola on, ves per on, els dos grans partits espanyols no tenen cap problema en posar-se d’acord en tornar a retallar les competències fiscals de les autonomies, la qual cosa afecta de manera especial Catalunya. No vols caldo? Dues tasses!

Però Heribert Barrera té una llarga i impressionant trajectòria que no deixa indiferent ningú. Aquestes darreres setmanes hem vist arreu fílies i fòbies, una cosa tan pròpia d’un país com el nostre, on per desgràcia sovint les capelletes no ens permeten tenir una perspectiva una mica més global, i sobre tot, en tant que nació que som i volem ser malgrat no tenir estat, hem de saber actuar en determinats moments com si fóssim un estat de debò. I quan es mor una de les persones que ha tingut un paper rellevant en la política catalana, i que institucionalment ha tingut una alta representació, és quan s’ha d’exercir d’estat, amb el protocol i el rigor institucional corresponent, encara que no se’n sigui. Aquestes batalles també les hem de poder guanyar com a país, i sovint, només depenen de nosaltres mateixos.

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona l’any 1917. Era fill de Martí Barrera, sindicalista i Conseller de Treball amb el president Macià. Barrera comença la seva militància a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i el 1935 va entrar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, més de 75 anys de militància ininterrompuda al mateix partit. Certament amb alts i baixos, amb moments de gran protagonisme i per altra part també amb alguns moments crítics. Però Barrera sempre va ser fidel a un partit i lleial a la nació per damunt de tot.

Es va llicenciar en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona i després de l’exili va exercir de catedràtic a la UAB. La gent que coneix la seva vessant científica no dubten a dir que la política va manllevar una gran científic al país.

Durant la guerra civil, va lluitar contra el feixisme al front d’Aragó. Després de la guerra l’exili a França, on es va doctorar en ciències físiques a la Sorbona i va reorganitzar clandestinament Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual va ser secretari general (1976-1987) i president (1991-1995). Barrera va ser diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980) i va tenir una participació activa i coherent amb el seu ideari en la tramitació de la Constitució Espanyola com en la defensa de l’Estatut de Sau. És especialment recomanable recuperar alguns dels discursos de Barrera, del diari de sessions de l’època, perquè els valors republicans, una altra constant al llarg de la seva vida, i la defensa de Catalunya són una constant.

El 1980 es va convertir en el 7è president del Parlament de Catalunya, enllaçant així amb la legalitat republicana que va ser trencada pel feixisme. També va ser diputat al Parlament Europeu entre 1991 i 1994 per la coalició per l’Europa de les Nacions. Les seves intervencions en anglès al Parlament Europeu també van contribuir a trencar amb alguns dels tòpics que corrien sobre les nacions històriques de l’estat espanyol.

Voldria remarcar la vessant institucional del Molt Honorable Heribert Barrera. Diuen, i amb raó, que una nació essencialment és la seva gent. Però no existeix nació sense institucions, i això l’Heribert Barrera ho tenia molt clar. Entre altres coses perquè ell va esdevenir arquitecte institucional del Parlament de Catalunya, la qual cosa en el moment que ho va fer no era gens senzilla. I aquest sentit institucional l’acompanyà fins al darrer dels seus dies.

Vaig tenir el privilegi de compartir uns quants anys Executiva amb l’Heribert, i vaig tenir la immensa fortuna de rebre el seu savi consell al llarg de 7 anys en què vaig assumir la mateixa responsabilitat que ell havia exercit en l’inici de la dècada dels 80. Efectivament estem davant d’un mestre, en el sentit més ampli de la paraula. Un mestre que ens ha deixat un legat en forma de repte de futur. Ho deia en l’anunci de la manifestació del 10 de juliol. ‘Tenim pressa!’ deia Barrera. I tant president que tenim pressa, molta pressa, cada dia tenim més pressa!

L’any 2003 quan vaig fer el discurs d’investidura com a president del Parlament vaig acabar, volgudament i citant-lo, de la mateixa manera que el president Barrera ho havia fet el 1980, amb una frase més vigent que mai, més volguda que mai, més necessària que mai: Visca Catalunya lliure!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *