Més enllà de la desgraciada polèmica sobre la propietat de les obres rescatades bàsicament pel bisbe Messeguer fa més d’un segle a les parròquies de la Franja, la visita val la pena en ella mateixa. El recorregut que es proposa, des de la prehistòria fins al Barroc, té una considerable força didàctica. I està carregat de relats laterals que l’enriqueixen. Com l’evolució dels rituals funeraris. O la dimensió de Lleida com a cruïlla de cultures, especialment la islàmica i la cristiana, en diàleg fecund –i no sempre a estiracabells– durant quatre segles. O les conseqüències encara visibles de la conquesta borbònica.
Però el que m’ha cridat més l’atenció, i no en positiu, és l’excés de zel d’algunes de les institucions que haurien pogut lluir les seves peces al Museu i que, no puc entendre per quin estrany orgull possessiu, n’han obligat a fer rèpliques mentre les continuen tenint ben desadetes. La petita col·lecció de còdexs –la Bíblia de Lleida o aquells alcorans menuts–, per exemple, hauria crescut enormement sense que ningú hi perdés. ¶
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!