Dimecres vaig assistir per primera vegada a un ple del Parlament. La curiositat la tinc de fa temps, i aquesta setmana l’oportunitat era especial: s’hi va aprovar la llei del cinema.
[…]
Des de la tribuna de convidats, com el galliner d’un teatre amb la mesa en l’espai de l’escenari, el Parlament es veu petit. Però potser el que més sorprèn el visitant és la dinàmica poc solemne, més aviat rutinària, del que s’esdevé als escons i entre passadissos. Els diputats implicats en el debat parlamentari hi són i fan el seu paper, prou, i alguns s’hi llueixen, però gairebé prescindeixen del cas que els fa l’auditori. Per bé que en aquesta ocasió la tribuna de convidats era plena, els mateixos oradors ho van remarcar més d’una vegada, i això devia animar una mica les intervencions. El Conseller Tresserras va defensar, brillant una vegada més, la necessitat i el sentit de la llei i Maria Mercè Roca va llegir un resum dels treballs de la ponència que era una petita peça literària a l’alçada de la transcendència de la sessió. Perquè ho va ser, de transcendent. No perquè fos la primera després de l’agressió final del Constitucional, que també, sinó per la naturalesa de la llei, que és molt més que la primera acció necessària –imprescindible!– perquè la nostra llengua sigui viva a les sales d’exhibició.