El bloc del Director (ILC)

[…] 

Dilluns vaig ser a Lleida, on vam obrir el cicle de tres conferències que la Institució dedica a Màrius Torres. A la Biblioteca, només un parell de pisos sota d’on es conserven i es mostren alguns objectes relacionats amb ell, un auditori ple va seguir l’aproximació, didàctica i rica, de Margarida Prats a un poeta del segle XX per ser llegit en el segle XXI. Avui Maria Bohigas parlarà de la relació entre el poeta i el seu avi, Joan Sales. I dilluns que ve Josep M. Fonalleras tancarà el cicle amb la seva lectura personal de Torres.

Abans de la conferència vaig passar pel pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on fins ahir es va exhibir i es podia comprar una generosa tria de llibres. Després, camí del tren, encara vaig ensopegar una de les activitats de la Setmana a l’aire lliure: una lectura de Torres a càrrec d’alumnes de català. Escoltar el poema “La ciutat llunyana” dit de memòria per una persona de faccions inequívocament orientals va ser no un exotisme, sinó una invitació a la confiança.

Dimecres, a l’empostissat instal·lat al Parc de la Ciutadella de Barcelona, dins el programa d’actes de la Setmana, la Fundació Carulla va presentar “Els Amics d’Els Clàssics”, una iniciativa que caldrà seguir. Carles Duarte va donar pas a una desena de personalitats que van gosar llegir en veu alta alguns dels nostres clàssics: Carme Ruscalleda va explicar, com si res, l’episodi de la fonda antropofàgica de l’Espill; Jordi Pujol va donar veu al rei en Jaume; i darrere seu van continuar el president Benach, Xavier Graset, Josep Cuní, Josep Bargalló, Màrius Serra, Lluís Bassat, Muriel Casals i Ferran Mascarell, demostrant que la barrera que cal escalar per accedir als clàssics és només, al capdavall, la voluntat de llegir-los.

Finalment, dijous vaig ser a Girona, acompanyant els protagonistes de la nit literària dels Bertrana en un dinar previ al lliurament dels premis. Sempre m’ha meravellat la manera com la Fundació Bertrana renova i posa al dia una iniciativa que hauria pogut envellir irremissiblement, en què entren en tensió la societat civil i les forces polítiques, les administracions i l’interès editorial. Espero que aquesta tensió sigui en el futur encara més creativa, i que cap dels que en són actors renunciï a l’exigència cultural.

A Girona la Setmana estava convocada des dels aparadors de les llibreries. No és mala cosa, però és clar que això li resta la visibilitat que tenia a Lleida, a Barcelona o a Sant Cugat. Ens diuen que els primers balanços, els econòmics i els altres, són positius, i això que la coincidència amb la crisi de l’Arc de Berà podia fer esperar el contrari. El canvi de dates, la nova ubicació a la Ciutadella i l’extensió a diverses poblacions són, segur, un bon camí per renovar-se i créixer.