El bloc del Director (ILC)

Entrevista de Miquel-Lluís Muntané publicada a Serra d’Or, 581 (maig del 2008).

Ens vam conèixer la tarda assolellada d’un dia de Sant Jordi, entre parades de llibres, a la dècada dels vuitanta. Érem joves, doncs. Des del primer moment, me’n van cridar l’atenció dues coses. D’una banda, un posat i un to de veu invariablement serens i complementats amb un sentit de l’humor ben subtil; tot plegat, una mica oriental. D’una altra, un coneixement infreqüent dels trencacolls de la literatura que revelava, no solament una intensa activitat lectora, sinó una realitat –la literària– viscuda des de dins, palpada, respirada. Els anys ens han portat a coincidir en nombrosos espais, a intercanviar idees i compartir vivències, literàries i no. Però aquelles primeres impressions no se m’han esvaït, sinó que se m’han afermat; i és que Oriol Izquierdo i Llopis (Barcelona, 1963), llicenciat en filosofia, ha abordat la literatura des de tots els flancs: com a autor, editor, jurat de certàmens, docent i gestor. Per això, quan el mes de febrer de 2007 el conseller Tresserras va nomenar-lo director de la Institució de les Lletres Catalanes, vam ser molts els qui vam convenir que el conseller havia fet diana; dialogant, però amb un discurs sòlid; amb vocació de servei, però amb un projecte personal definit, Oriol Izquierdo s’ha consagrat a la seva nova responsabilitat amb una dedicació intensiva.

L’edifici de Santa Mònica, on té la seu la Institució, domina una àmplia panoràmica d’aquest indret de la ciutat: les pedres venerables de les Drassanes i el monument al navegant d’origen incert, les joves turistes enriolades que es fan fotografies al mig de la Rambla i l’embriac que hi mou una mica de fressa. I les gavines fent capgirells amunt i avall. Quantes històries i quantes imatges literàries s’hi podrien bastir! L’Oriol, tanmateix, no té gaires estones per a rabejar-se en la contemplació: l’acció el reclama. D’un temps ençà, no menja a casa sempre que voldria, i ha de triar una corbata cada matí, però hi ha un sentit en què la seva vida no ha pas canviat: continua cabussat en l’univers bigarrat i suggeridor de les lletres. Fet i fet, com ho ha estat sempre. &
Què va representar per a tu, en el terreny personal, fer-te càrrec de la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes?

Jo vaig dedicar molts anys de la meva vida a ser editor, després se’m va presentar l’ocasió de dedicar-me a la docència, que era una cosa que no m’havia plantejat mai, i vaig passar-hi prop de deu anys. I llavors em va arribar una proposta pràcticament irresistible, perquè és d’aquelles que comprometen el teu sentit de la responsabilitat. En el moment que m’arriba la proposta de la direcció de la Institució jo he de reorientar-me absolutament la vida i tot el que feia en els darrers anys. A partir del mes de febrer de 2007 en què arribo aquí, deixo diverses activitats, les col·laboracions a la premsa, col·laboracions amb entitats, l’Escola d’Escriptura… perquè la feina a la Institució és molt absorbent i requereix una dedicació absoluta. Només he conservat unes classes mínimes a la universitat, que em permeten no perdre l’hàbit de la docència, perquè això és com una gimnàstica que és bo no interrompre mai del tot. A més, sento que et donen un contacte amb una realitat que obre la mirada que, des del món de les lletres, molt sovint tenim, i que serveix per esmolar la curiositat i l’esperit crític. Quan vaig passar de l’editorial al món acadèmic em vaig adonar que el fet d’estar dotze anys treballant com qui diu dia i nit en l’edició de llibres i dins el sistema de les lletres catalanes, fa que, per més que t’hi esforcis, la teva mirada sobre la realitat es torni molt tamisada per aquesta dedicació. I la realitat és molt més àmplia. Per això, fent classes de literatura a la Facultat de Comunicació Blanquerna t’adones de fins a quin punt la lectura és un hàbit poc treballat. D’autèntics lectors n’hi ha més aviat pocs, i això en un àmbit com el de la comunicació, on sembla que la lectura s’hauria de donar per descomptada. El contacte amb els estudiants també serveix per a veure quins són els seus referents, i t’ajuda a relativitzar la mirada que potser tindries observant la realitat des d’altres perspectives. Hi ha referents que deu o quinze anys enrere podien ser inevitables i que ara t’adones que han desaparegut, o que han quedat connotats d’una manera molt determinada.

I, amb el temps que fa que hi ets, quin diagnòstic pots fer de la realitat de la Institució, la seva vida interna, la interacció amb el món de la cultura, les possibles mancances que hi hagis detectat…?

La Institució va ser creada l’any 1937 en unes circumstàncies molt especials, en plena guerra. Va treballar fins al gener de 1939 al servei dels escriptors donant-los suport, i això es va fer palès d’una manera molt clara en el moment de l’exili. Després, la Institució es dissol i no és fins cinquanta anys més tard que el Parlament recupera per llei aquesta institució amb el mateix nom que havia tingut durant la República. Aquesta recuperació era també una de les recomanacions del Congrés de Cultura Catalana de deu anys abans i havia estat un els objectius fundacionals de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Tot això em permet recordar que la Institució és, evidentment, un organisme governamental, però fa de pont entre el teixit associatiu vinculat al món de les lletres, present amb capacitat decisòria en la nostra Junta de Govern, i l’acció de la Generalitat. Aquests mesos han estat molt educatius en el sentit de verificar in situ la gran quantitat de feina que es fa des de la Institució. Una feina molt útil, molt productiva, de vegades poc pública i, per tant, massa ignorada, però una feina que crec que és ben apreciada pels col·lectius als quals va adreçada. Penso, per exemple, en el programa “Itineraris de lectura”, una iniciativa en col·laboració amb el Departament d’Educació que aspira que a tots els centres educatius del país puguin passar escriptors a parlar, a les aules, d’allò que han escrit. O bé “Al vostre gust”, que és el nom que donem a un programa fill d’aquell primer “Escriptor del mes”, un programa que permet que molts escriptors vagin a molts llocs a parlar de la seva obra. D’aquest programa, se’n beneficien biblioteques, clubs de lectura, aules de gent gran i tota mena d’associacions i entitats culturals. Aquest temps, doncs, m’han permès conèixer més a fons tota aquesta activitat i avançar cap a la definició d’un model nou d’Institució. Bé, això s’ha d’explicar una mica, perquè no sembli una afirmació pretensiosa. Jo m’he vist beneficiat, d’una banda, pel fet que l’equip actual de la Conselleria de Cultura, començant pel mateix conseller, és un equip dinàmic, molt atent als canvis que s’estan produint i amb visió de futur. D’una altra banda, també pel fet d’haver trobat una Institució que podríem qualificar de reflotada, en el sentit que en Jaume Subirana, el meu predecessor, va saber consolidar un pressupost que ha permès invertir la tendència que s’estava vivint. La Institució estava en una època una mica precària, amb una funció pública una mica confusa per la mateixa situació que produïa el fet que l’Àrea del Llibre i la mateixa Institució s’havien solapat… Amb motiu de l’Any del Llibre i la Lectura la Institució va obtenir una aportació extraordinària de diners i això ha comportat que, en un termini d’uns tres anys, el pressupost s’hagi duplicat.

I, una vegada fet el diagnòstic, quines expectatives podem fer-nos sobre la Institució, a termini curt i a termini mitjà?

En aquests moments tenim uns recursos per a treballar que haurien estat inimaginables ara fa cinc anys i això ens situa en una posició favorable amb vista al futur. Hi ha encara un altre factor, que jo veig com una oportunitat, i és que la Institució necessàriament s’ha de redefinir. La Institució va ser creada l’any 1987 amb tres grans objectius: suport a la creació, promoció del patrimoni literari i de la lectura dins del territori, i projecció internacional de la literatura catalana. Amb la creació de l’Institut Ramon Llull, es va cobrir aquest darrer flanc de la Institució, i amb la creació imminent del Consell de les Arts, per bé que encara no coneixem exactament quin encàrrec tindrà i què comportarà, tot fa pensar que el suport a la creació literària, com a les arts en el seu conjunt, serà comesa seva. Així doncs, la Institució es queda, per dir-ho així, amb un terç de les seves responsabilitats inicials, la qual cosa es pot prendre com una oportunitat immillorable per repensar-ne el marc d’acció i els horitzons.

T’has referit a la creació del Consell de les Arts. Com el veus i què creus que n’hem d’esperar?

Pot ser un instrument molt útil per a actuar a manera de detector de les tendències artístiques que es van generant, pot ser un paraigua per aixoplugar els impulsos creatius i potenciar-los amb una mirada global, no pas per establir directrius culturals, que no seria convenient, sinó per mirar de potenciar aquelles apostes que poden resultar més renovadores i més sòlides, i capaces de donar continuïtat a la tradició pròpia. El gran repte és definir el model del Consell de les Arts a través de l’elecció dels consellers. El Consell, evidentment, serà dinàmic, i per tant dependrà molt del marc que dibuixi la llei, de les persones que el componguin, de les seves intencions i de la seva mateixa capacitat per definir un model que resulti beneficiós per al conjunt dels creadors, de la cultura i del país. Aquest és el repte. Hi ha algun sector que ho veu amb una certa prevenció, perquè és indubtable que de riscos n’hi ha. Podria ser-ne un, per exemple, la temptació de fer un consell que busqués la representació amb criteris que no siguin els de la mirada de conjunt, la mirada global, que és allò que una entitat d’aquest tipus no pot perdre. La cosa que convé, em sembla a mi, és trobar aquelles persones en l’àmbit de la cultura que tenen una percepció més oberta i una trajectòria més indiscutible. Crec que no ens costaria gaire posar uns quants noms sobre la taula que tothom coincidiria que responen a aquest perfil. És un canvi de model amb un cert compromís, però si surt bé serà un pas endavant significatiu per a la cultura del país.

Parlem una mica de la Fira del Llibre de Frankfurt. Quina valoració en fas, quins fruits creus que se n’han obtingut i què en quedarà?

Ningú, si no és des de la mala fe, no pot discutir l’èxit de la Fira de Franfurt. Al marge que hi va poder haver aspectes millorables, al marge que el context en què es va haver de dissenyar i organitzar tot plegat no acompanyés prou, crec que la feina que es va fer és molt bona i fins ara ha donat molt bons resultats. Ens podem retreure, per exemple, que no hàgim pogut evitar certs malentesos, certs prejudicis, o que no hàgim sabut explicar millor als mitjans de comunicació alemanys allò que realment som. Però el balanç, en el seu conjunt, és molt positiu, tant pel que fa a la Fira mateixa com al conjunt d’activitats que es van desplegar al seu voltant. La majoria dels actes paral·lels que es van celebrar a la ciutat de Frankfurt i a d’altres ciutats alemanyes van ser seguits per molt de públic. La interacció amb el públic alemany era d’un alt nivell, i el volum de traduccions que es va aconseguir també es pot considerar un èxit i crec que marcarà un punt d’inflexió important: Pedra de tartera, de Maria Barbal, Les veus del Pamano de Jaume Cabré, Tor de Carles Porta, però també els recitals poètics de Joan Margarit, la descoberta de Quim Monzó… En fi, en podríem posar molts exemples. I això és mèrit en primer lloc de l’Institut Ramon Llull, que va fer una bona feina. Ara depèn de tots plegats que, en endavant, aquest univers que molts milers de lectors estrangers van descobrir es mantingui a la vista i es reforci com una mena de marca que hem de defensar: la marca de les lletres catalanes, una tradició literària enormement vital, no només en el passat, sinó avui mateix, nascuda al si d’una comunitat cultural que s’identifica per una llengua mil·lenària. I l’èxit de Frankfurt hauria de tenir també un efecte positiu al nostre país, en el sentit de desacomplexar-nos i valorar més allò que tenim.

És gairebé impossible parlar d’aquest tema i no abordar la polèmica enutjosa –que alguns van atiar tant com van poder– sobre el paper dels escriptors catalans en llengua castellana, i la seva pertinença o no a l’àmbit de la literatura catalana. Quin és el teu punt de vista sobre aquesta qüestió?

Crec que aquesta és una polèmica absurda i que tots els qui, per activa o per passiva, o enduts per determinades pulsions emocionals, ens hi vam deixar arrossegar, ens vam equivocar. Quan parlem d’una cultura –en aquest cas, de la catalana– estem jugant amb dos paràmetres: les tradicions catalanes, d’un costat, i les cultures que es fan dins els territoris catalans, d’un altre. La gràcia d’una proposta com la de Franfurt és que ens els permetia mostrar tots dos. És més, un dels valors de la invitació de Frankfurt consistia a poder mostrar internacionalment tres coses alhora. Primer, el potencial de la indústria editorial catalana, al marge de la llengua en què produeix; el teixit editorial català gaudeix d’una tradició esplèndida, i avui mateix és d’una gran vitalitat i té moltes coses per mostrar al món. En segon lloc, la cultura catalana en la seva àmplia diversitat, des dels castellers fins a Ferran Adrià. Pel que fa a la literatura, crec que la falsa polèmica la creen aquells que es neguen a entendre en quin sentit utilitzem l’adjectiu català; hi ha hagut qui ha volgut interpretar “català” com a “propi de la comunitat autònoma de Catalunya”. Però tothom sap que, en la tradició literària, l’adjectiu al·ludeix en primer lloc a una realitat lingüística; quan es parla de literatura alemanya s’entén que es parla de literatura escrita en alemany, ja sigui feta des d’Àustria, Suïssa o Alsàcia. Allò que relliga i dóna sentit al concepte de literatura alemanya és justament l’idioma en què s’expressa.

Mentre que al nostre país proliferen les escoles de lletres, tallers d’escriptura i similars, les dades pel que fa als hàbits de lectura no inviten precisament a l’optimisme. No hi veus un cert contrasentit, en això? Cal entendre que som una societat on tothom vol escriure però ningú no vol llegir allò que escriuen els altres?

Aquesta em sembla una reflexió interessant de fer, i potser començaria responent-la amb un parell d’apunts; jo sempre he pensat que l’escriptura, en el sentit literari, no es pot exactament ensenyar, però sí que crec que en una escola d’escriptura s’hi pot fer una bona feina, en el sentit que hi ha molta gent que sent la necessitat de millorar la seva capacitat expressiva escrita, i de vegades també oral. I moltes vegades no és per satisfer eventuals vel·leïtats literàries, sinó senzillament per la satisfacció pròpia. Cal dir que l’ensenyament, a dia d’avui, no acaba de resoldre aquestes macances, a més del fet que, durant molts anys, les possibilitats d’aprendre la llengua pròpia van ser nul·les, o molt precàries… Tot plegat fa que hi hagi una demanda real d’aquest tipus de formació. Hi ha, encara, un altre aspecte a considerar, i és que una bona part de les persones que acudeixen a aquestes classes, ho fan per aprendre a llegir, més que no pas a escriure, és a dir, a enriquir les eines de què disposen per a encarar-se a l’experiència de la lectura. En resum, diria que el talent d’un escriptor no s’aprèn en cap aula, però sí que hi ha coneixements que es poden ensenyar i tècniques que es poden exercitar. I tampoc no hi ha d’haver motiu de preocupació per als editors que els arribi una munió d’originals prefabricats; de fet, les editorials fan la seva feina, amb el nivell d’exigència que creuen necessari, i res no els obliga a publicar més que allò que entenguin que mereix ser publicat.

I, pel que fa a la lectura, quins creus que són els principals obstacles que frenen l’increment del públic lector i quines estratègies convindria seguir per afavorir aquest increment?

És probable que aquest sigui un dels efectes no desitjats del fet d’haver convertit la lectura en una activitat obligatòria durant els primers anys de l’escola. Jo crec que la millor manera d’encomanar el gust per la lectura és fer que els lectors potencials sentin la necessitat de provar-ho. I això no sempre s’aconsegueix obligant la gent a llegir. Hauríem de ser capaços de rumiar estratègies més intel·ligents; si la imposició no aconsegueix despertar el cuquet, queda clar que la imposició és ben poc útil. A mi em sembla que la millor manera de fomentar la lectura consisteix a propiciar el màxim nombre de contactes amb el fet literari, que els ciutadans se sentin sorpresos per la lectura en el lloc on menys s’ho esperen. Fem un flac favor a la literatura quan reclamem que es dediquin més hores a l’ensenyament de la literatura en l’àmbit de l’assignatura de llengua. Jo sóc molt crític amb la manera com s’ensenya avui dia la literatura a l’escola; la literatura s’hauria de tractar com un camp a part, i, si pot ser, com un fonament comú al conjunt de les disciplines amb les quals intentem formar a l’escola. És un error pensar que la literatura és sobretot útil per a l’aprenentatge de la llengua; també serveix per a conèixer millor la història, la geografia, l’art, les ciències… La lectura dóna eines per a organitzar millor el pensament, per a concentrar-se millor, per a desplegar la curiositat per a la qual hem estat dotats… Hi ha encara un altre aspecte relacionat amb el foment de la lectura que em sembla preocupant, i és l’obsessió a posar l’accent en el factor de la diversió. Com si llegir fos la cosa més senzilla i despreocupada del món. De vegades, llegir costa, i hem de tenir el coratge de dir-ho, perquè, altrament, estem creant unes expectatives falses. La veritat consisteix a dir que llegir costa però val la pena, perquè és un exercici que aporta moltes compensacions. Aquesta és l’experiència que hem viscut realment els qui som lectors, i que, de vegades, hem deixat un llibre a mitges perquè no ens vèiem amb cor d’acabar-lo. Però aquest plantejament va una mica a contracorrent, perquè allò que valora la nostra societat és la comoditat, la superficialitat, la manca d’esforç… Si pretenem disfressar la lectura de simple entreteniment, estem condemnats al fracàs. Quan parlem de la importància social de la lectura, d’allò que les accions culturals tenen també de construcció de l’acció social, ho diem en aquests sentit: un país lector és un país que treballa millor la seva memòria i perfila millor el seu projecte col·lectiu.
En aquest repte, crec que la Institució de les Lletres Catalanes hi té molt feina a fer i tenim la voluntat de fer-la. Per ajudar l’escola a abordar més satisfactòriament l’experiència de la lectura, o per ajudar qualsevol altre àmbit cultural –les biblioteques, els clubs de lectura, les associacions culturals– o social a prendre contacte amb el món de les lletres, la Institució ha d’esdevenir un gran centre de recursos que sigui útil en aquesta comesa d’estendre el gust per la lectura i per la cultura. Però no només s’ha d’adreçar al que podríem anomenar el teixit sensibilitzat, sinó que la Institució també ha de propiciar que les lletres siguin al carrer i familiaritzar la ciutadania amb els referents literaris, amb tot un seguit d’accions que facin visible i accessible la literatura. Unes accions que han de ser imaginatives i fugir de les velles inèrcies heretades, entre altres coses perquè la societat canvia molt ràpidament i aquelles inèrcies cada cop ens serveixen menys.

Ja per acabar, com són les relacions i les possibilitats de col·laboració amb organismes i entitats dels altres territoris de llengua catalana?

Les relacions amb aquells que poden treballar braç a braç amb la Institució estan en construcció permanent. Hi ha organismes i entitats amb els quals la feina és molt fàcil de fer, segurament perquè la seva situació fa que tinguin molt clar quina mena de suport necessiten (per exemple, determinades entitats valencianes); en d’altres espais, la relació és molt fressada en un altre sentit, perquè el teixit institucional ja hi té cos. A la Franja i a la Catalunya del Nord, per exemple, moltes de les accions que hi fem les fem conjuntament amb el Departament d’Educació de la Generalitat, que hi arriba a través de les escoles que li demanen col·laboració perquè hi arribin la llengua i la cultura catalanes. Les Illes són un món institucionalment més complex, veníem d’una legislatura en què les relacions van ser complicades, i ara es van reconstruint. L’esperança és que, en un futur proper, puguem coorganitzar moltes actuacions amb ells. Per a la Institució hi ha escriptors en llengua catalana, no escriptors del Principat, de València o de les Illes. I el que intentem és bellugar aquests escriptors per tot l’espai lingüístic català, assumint, és clar, que l’escriptor arrela en un territori determinat, i per això també hem de tenir cura de la dimensió local. ¶