TocDeQueda

Des d’un punt
de vista objectiu, els resultats de les darreres eleccions municipals i
autonòmiques han estat certament catastròfics per a l’esquerra, no tant pel fet
que el PSOE s’haja ensorrat –el Partit Socialista fa temps que no és
d’esquerres–, sinó perquè el PP –que sí que és pura dreta– ha obtingut una
victòria arrasadora, certament incontestable. Tanmateix, al bell mig d’un
panorama tant negre –conservadorament parlant–, s’hi poden albirar petites
llums que, a més a més de consolar una mica, són un indiscutible motiu
d’esperança, tant a nivell estatal com de País València.

Èxit de Coalició
Compromís
Els espectaculars resultats de Compromís són la recompensa d’un
esforç ingent i del treball ben fet. Al gener de 2010 vaig publicar en aquest
mateix bloc un petit escrit –Ara va de bo: Coalició Compromís!– on explicava
que, més enllà dels resultats que obtingués la nova formació, estava content i
agraït de veure que, per una vegada, les coses s’estaven fent bé, tant pel que
fa a l’antelació, com pel que fa a les formes i a les persones. I, com deia,
les bones llavors solen donar bons fruits: un 7% de vot, 6 diputats a les
Corts, 3 regidors a l’Ajuntament de València i un fum d’alcaldies i regidors
escampats per tot el territori. Un èxit sense precedents que espere que sabran
–sabrem– gestionar bé de cara a la batalla definitiva, d’ací quatre anys. I
tot, sense anul·lar Esquerra Unida, que ha mantingut el seu espai electoral.
Això també és una molt bona nova.

Defunció
de Coalició Valenciana
Un fet que ha passat desapercebut i que, en clau
valenciana, és també un èxit rotund és la defunció política del feixista
Sentandreu i els seus sicaris blavers del GAV –Grup d’Acció Valencianista–.
S’han quedat amb un pam de nas, sense cap argument. Han perdut el poc suport
que tenien i, fins i tot, el seu inefable president –icona valenciana de la
intransigència i del feixisme local– ha hagut de reconèixer la desfeta. Una
desfeta doblement dolorosa –com ell mateix ha dit– perquè coincideix amb el
ressorgiment del nacionalisme valencià d’esquerres. Tot amb tot, aquestes
eleccions han esdevingut el cop de gràcia del regionalisme valencià –Unió
Valenciana també s’ha extingit–, que no era més que un espanyolisme encobert. I
això no és poc: és també tot un èxit.

Fisures al PP valencià
La majoria absoluta de
Rita era del tot previsible. Malgrat tot, el fet que haja obtingut els pitjors
resultats des de l’any 1991 –quan fou nomenada alcaldessa de València gràcies
al suport dels cinc regidors d’Unió Valenciana–, és un símptoma inequívoc de
desgast. I el mateix anàlisi es pot fer de la majoria absoluta de Camps que,
malgrat haver obtingut un diputat més a les Corts, ha perdut un nombre
considerable de vots. Inici d’un canvi de cicle? Per què no? La plana major del PP valencià serà investigada per finançament il·legal i la més que
probable imputació judicial de Francisco Camps pel cas Gürtel pot desembocar en un descrèdit polític insostenible
per al PP espanyol que, tard o d’hora, se’ls haurà de treure del damunt. Serà una legislatura apassionant.

Gora Bildu!
Finalment,
Bildu ha protagonitzat la gran sorpresa d’aquestes eleccions a nivell estatal.
El triomf de l’esquerra abertzale no és només un triomf de l’independentisme
basc; és una garrotada moral i conceptual al PSOE i al PP, que volien tornar-se
a repartir el pastís electoral basc prohibint un dels drets més elementals de la
democràcia: el vot. És molt gros allò que pretenien: volien anul·lar la que
s’ha convertit en la segona força política d’Euskadi. Volien prohibir el segon
partit més votat! Ells, que van de “demòcrates”! Doncs ara, a empassar-s’ho! Ha
estat tota una lliçó dels bascos; un cop damunt la taula; una demostració
brutal de força; una contestació popular al barroer intent de PP i PSOE de
segrestar de nou les eleccions a Euskadi. I això, no és una petita alegria electoral: és
una de ben gran.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!