TocDeQueda

Només fa
tres dies que vaig arribar a terres cubanes i l’aventura ja ha fet un gir
copernicà: sóc completament sol, al centre de l’illa, a la ciutat de Camagüey,
la tercera més important de Cuba. Tanmateix, aquesta sobtada transformació
viatgera estava del tot prevista. Abans fins i tot de venir cap a Cuba, ja
tenia pensat d’aprofitar la primera setmana del viatge per conèixer un seguit
d’indrets que no volia perdre’m. També vull anar a Trinidad, a Playa Girón i a
Santa Clara. Tanmateix, no sé si tindré temps de tot perquè diumenge que ve –en
sis dies, vaja!-, el Carles s’unirà a l’expedició i vull estar a l’Havana per
donar-li la benvinguda. Després, començarà un viatge molt divertit però imprevisible.
Per això vull aprofitar aquesta setmana per fer allò que realment vull fer (…).
Els tres dies que he passat amb Rafa a l’Havana m’han servit per fer un primer
tast de la realitat cubana i anar adaptant-me a una quotidianitat d’allò més
particular i diversa. Com deia però, ara sóc a Camagüey, en missió “familiar”:
ma mare hi té coneguts i em va demanar que els fes arribar unes cartes i uns
presents. He arribat ben d’hora –a les 06:30-, després de vuit hores de bus
nocturn. M’he desfet sense massa problemes dels bici-taxis que t’assetgen a la
porta de l’estació i, quan era ja una mica lluny de tot el rebombori, he preguntat
a una dona major que passejava per l’avinguda com arribar al centre de la
ciutat. La indicació ha estat ben bàsica: seguir recte per l’avinguda fins a un
pont i creuar-lo. Un cop he superat el pont, he notat de seguida que el riu fa
de frontera entra la ciutat vella i la nova. I, a vora riu, un cartell de
dimensions considerables m’ha desvetllat una cosa que no sabia: el casc antic de
Camagüey és Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2008. Interessant.

Després
d’una bona estona caminant pel bulevar i desistir de continuar cercant un lloc
on fer-me un cafè amb llet –les cafeteries que hi ha obertes no tenen llet–,
m’he instal·lat a la Plaza del Gallo per encetar el llibre “Diario de un
combatiente”, el diari personal d’Ernesto “Che” Guevara durant els dos anys que
va durar la guerra revolucionària  contra
l’exèrcit de Fulgencio Batista. Un cop m’he atipat de lectura, he continuat deambulant
per la ciutat i, casualment, he trobat la Plaza de los Trabajadores, lloc clau
de la meua “missió”: és en aquest indret on, a les palpentes, havia de
preguntar per un bici-taxi, de nom Danilo. Eixa és tota la informació de què
disposava. De seguida se m’ha acostat un home d’aspecte afable oferint-me,
precisament, un bici-taxi. Després d’una mínima conversa m’he animat a tantejar
la precària informació que ma mare m’havia donat per acomplir la “missió” i li
he preguntat si, per una d’aquelles casualitats, coneixia un tal Danilo. En un
primer moment, l’home ha fet cara de no conèixer cap company de professió amb
aquest nom però, després de preguntar un altre bici-taxi, ha dit que sí, que
l’home que jo estava buscant era més conegut pel seu malnom: Pinocho. Com que
m’han dit que avui treballava per la vesprada, he decidit d’anar a fer el cafè
que he perseguit sense descans des que he baixat del bus. Tres hores llargues
he hagut d’esperar fins aconseguir l’anhelat cafè amb llet. Val a dir però, que l’espera ha pagat la pena: el Café Ciudad, des d’on escric aquestes paraules, té un encant indiscutible, amb el seu aire inequívocament colonial. Ha arribat l’hora però, de fer cap a la plaça de nou per veure de trobar Danilo definitivament i acomplir el desig de ma mare.

És sorprenent la capacitat de transformació de l’esperit: fa poc més d’un dia
que vaig arribar a Camagüey i ja em sent com a casa. Danilo s’ha convertit en
el meu “Ciceró” particular, agraït i emocionat com està d’haver tornat a saber
de ma mare. M’ha portat amunt i avall del casc antic, mostrant-me tots els racons
de la ciutat: la Plaza del Carmen, el Mercat municipal, la Plaza del Hospital,
el Parque de los Gatos… I, malgrat la penúria econòmica en la qual viu, no ha
acceptat de cap manera que li pagués un sol CUC –pes cubà convertible-.
Tanmateix, ja li he dit que no puc acceptar-ho i que abans d’anar-me’n haurem
d’aclarir comptes (…). Danilo però, no és l’únic que s’ha emocionat de
retrobar ma mare –encara que siga en la figura del seu fill-. Ma mare féu
amistat amb una família que la va allotjar en el seu primer viatge a Cuba. L’últim
cop que els va veure fou l’any 2000 però l’emoció i les paraules de tots ells
em van emocionar: parlaven de ma mare com si fos algú de la seua família, amb
una estima inusual. I, de tots els records emocionats que m’explicaren durant
la vesprada, un de ben especial i estrambòtic: l’últim cop que els va visitar,
ma mare els va cuinar una paella! Tots la recordaven amb un enyor desmesurat,
especialment Ada, una dona molt major a qui ma mare va regalar un casset de
Carlos Gardel, perquè sempre li havia agradat molt ballar. No cal dir que la
dona ja no pot pràcticament ni moure’s però va riure d’allò més quan li vaig
donar la carta amb el casset. Em va corprendre l’estima que desprenien tots per
ma mare, després de tant de temps de no haver-la vist. Quina joia de mare que
tinc!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!