Això:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/27838
No hem avançat gaire o potser sí, potser se’n parla més, potser es veu el problema més transversalment, potser l’amic home compren més, entén el dol, la dimensió, rebutja obertament els comentaris i en especial les idees masclistes, pejoratives cap a la dona, justificatives de violència, potser també hem trobat més lloc, més recolzament, més interès vertader … no ho sé.
Per cert m’agradaria celebrar el dia de les forces desarmades o armades de futur, de llibertat, de vida, de diàleg per resoldre els conflictes.
Per a què podem dir qui som els homes i les dones en pau i llibertat, sense por.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
🙂
Hem fet bons avenços, diria. Es veuen moltes coses que eren amagades amb violències, se’n parla, podem entendre algunes coses que fa relativament poc es pretenien de varietats inintel·ligible, també em sembla que tenim les orelles més despertes, i la pell, el tacte; ens escoltem i atenem detalls que eren, com eren? com estaven?
Jo també em vull afegir, justament avui, a la teva celebració de les forces desarmades. Visca Celaya, visca Paco Ibáñez, visca la ‘poesia necesaria como el pan de cada dia’ que ens salva de l’estupidesa, i visca El pèndol…!
No fa gaire anys, a Mallorca, si un bergant alçava la veu (no calia que fos la mà) a una madona mallorquina (una dona així com toca, per entendre’ns) podia fer el bolic i anar-se’n del poble; el consideraven escòria.
Ja he explicat diverses vegades que conec dos casos de dones que varen matar el seu marit i no foren ni detingudes: una declaració de deu minuts davant la guàrdia civil, pur tràmit, i hala, cap a casa. Això va anar així talment perquè els seus respectius cònjuges, que tenien mala beguda, alguna vegada els havien alçat la mà i, en conseqüència, els consideraven escòria i no varen fer llàstima a ningú. No és que jo trobi correcte assassinar marits, encara que siguin maltractadors i a desgrat que no hi hagi cap institució pública que s’ocupi seriosament d’aquest desastre. He posat aquests exemples per mostrar la tolerància zero de la societat amb aquest tema. Ara, ningú no mou ni una cella. Pareix que veuen ploure quan saben d’una dona que la maltracten.
La de Santa Margalida l’advertí: si hi tornes, et mataré, li va dir. Hi va tornar i ella, que en aquells moments tenia una barcella amb les mans, la hi va abrigar i el va abatre, sense conseqüències. Tot el poble li donà la raó a ella.
La segona era de Muro, i fa menys de 30 anys. Fa poc que és morta. Li va tirar un tió i el ferí al pols. Ella va declarar que no el volia matar, que va ser mala sort. Segurament que deia ver. Els pares d’ell li varen fer costat; li digueren que més aviat ho havia d’haver fet. Després del funeral, ella va anar a fer feina allà on estava llogada, una gent que confiava totalment en ella i que en cap moment no li varen perdre el concepte per haver fet el que va fer.
Quan he tret el ca he encontrat uns adolescents que cada dia veig asseguts al pedrís, pareixen vells, i això que no poden tenir més de 15 anys. Són tres, seuen un al costat de l’altre i es parlen a crits. Hi ha dues nines per allà sempre fent la torniola, d’aquesta edat també. Avui, aquestes nines estaven darrera el baladre on n’Avelino ha anat a pixar. Se com escridassaven, no sé què he de dir; com que es barallassin. Però pels continguts, no es barallaven, sinó que es feien confidències. Transcriuré el que he entès.
“Pero a ti no te pega, tia. Y eso que lo pago todo yo”
“Como que no me pega”
(xiscles estranys)
“No llores coño tia”
“Que no estoy llorando joder”
…/…
Això és el que hi ha pel món. La majoria de la gent que circula per les zones turístiques presenta aquest aspecte.
Em pregunto: han estat escolaritzades, aquestes criatures? Tenen pares i mares? On són? Hi ha prou serveis socials per atendre situacions
tan desesperades? Preocupa a algú altre, a banda de nosaltres?
Amiga, vull pensar que sí, que el teu testimoni -malgrat que constatis sovint com de cruel és la barbàrie, singularment la masclista- és molt vàlid i ens encomana l’esperança. Com ho ha fet habitualment el gran Paco Ibáñez, que avui continua cantant-nos la poesia d’un altre gran, Gabriel Celaya, que espero que no quedi mai injustament oblidat. No sé si, malauradament, no ho és ja una mica… Tu creus que no?
Crec que s’ha avançat en l’aspecte de fer més visible el problema, el gravíssim problema. Fins fa poc “ni existia” com a tal, no era res a destacar, se li donava un caire de normalitat i impunitat amb allò “de la maté porque era mia” i si “era mia”, que tenia de rellevant el fer en que en volgués?
Ara, per sort, arreu surtem veus, generalment de dones, denunciant la autèntica salvatjada que és assassinar una persona i més encara, quant aquesta és generalment més dèbil.
Identificar el problema, saber que és un problema, donar-li nom i estigmatitzar socialment a la gent que el provoca és un primer pas, crec que necessari, però encara s’esta molt lluny de resoldre-ho, perquè dissortadament es continua matant.
Jo també voldria celebrar aquesta diada que tu proposes.
M’unesc amb Ricard Garcia en el record dels poetes-cantautors que ell cita.
Voler la poesía està bé, peró cal escriure-la i especialment llegir-la. Aquest mon pot camviar, i ho farà el dia que sapiguem mirar mes enllà dels tres metres de davant dels nostres peus. El dia que alcem la mirada de les pedres del terra i contemplem espais prenyats de color i formes. A les hores veurem la poesía no escrita i que ens envolta copsant l’empremta en el núvol variable en l’espai, o en l’imatge del somriure d’un infant.
Ès cert que a nivell íntim, dins nostre ,plorem emocionats per la bellesa i les actituts dels essers que ens envolten o per imatges reflectides per l’espill de l’istant, peró…..cal fer-ho col.lectivament!