Encara hi som a temps

Catalunya pateix un espoli fiscal per part de l’estat espanyol. Quan ens queixem, ens diuen que som uns insolidaris, que no volem donar part del que tenim a les regions d’Espanya més necessitades.

El ser solidari no és una cosa que s’imposi, és un acte voluntari. Si a nosaltres ens treuen per la força part del que hem guanyat per donar-ho a uns altres, nosaltres  no som solidaris. Solidaris hagués estat si ho haguéssim donat voluntàriament. Si, per alguna raó, Catalunya deixés de patir aquest espoli, els catalans no deixaríem de ser solidaris, perquè no es pot deixar de ser una cosa que no s’ha estat mai.

Catalunya és solidària, els catalans som solidaris, però no en el que fa referència a aquest espoli de recursos forçós que pateix Catalunya. La Marató de TV3 que cada any es fa per Nadal recull més de 10 milions d’euros, mentre que la que va fer Tele 5 a nivell de tot l’estat en prou feines en va recaptar un quart de milió. Catalunya lidera el rànquing d’ONG’s, de donacions i de voluntariats. Ningú ens pot dir que no siguem solidaris, en el sentit estricte de la paraula.

Solidari s’és amb el més necessitat, i els extremenys o asturians, per posar dos exemples de regions que reben molt més del que aporten, no són precisament els més necessitat del món, ni de bon tros. Solidari s’ha de ser amb els nens d’Eritrea, amb els refugiats de Cambotja, o amb les dones de l’Afganistan.

Que no ens enganyin, no som o deixem de ser solidaris perquè acceptem o ens queixem de l’expoli fiscal. La solidaritat és una cosa molt diferent.