Holotúria

Aquest fragment del discurs que JKF va pronunciar el 10 de juny de 1963, un cop superada la crisi dels míssils de Cuba, és prou conegut. Kennedy va veure la possibilitat d’iniciar una nova etapa en les seves relacions amb l’URSS (com explica Arthur Schlesinger JR en aquest enllaç) 

El podeu escoltar aquí:

La importància del discurs era tant evident que no es va mostrar al Departament d’Estat ni al Departament de Defensa fins el dissabte, quan estava previst pel dilluns.

Naturalment, es tracta d’un document d’un gran valor històric i d’una càrrega política fora de qualsevol dubte, i fou dissenyat, en part, pel genial Ted Sorensen.

Perquè, al cap i a la fi, un discurs important ha d’ésser pensat i concebut amb una intenció determinada i, a més, ha de ser escrit i interpretat segons una escenificació perfectament calculada, de no ser que hom pretengui limitar-se a vomitar paraules més o menys ben escrites.

Penseu que estem parlant de dos enemics mortals que semblaven disposats a iniciar una guerra nuclear i que, aparentment, eren irreconciliables.

I, davant d’aquest escenari apocalíptic, els líders respectius varen decidir explorar el camí de la pau (amb tots els peròs que vulgueu).

Dit això, compareu la carteta del rei d’Espanya amb els darrers discursos del president Mas o la manifestació pacífica i joiosa del passat 11 de setembre amb els lladrucs histèrics d’UPYD, Monago, Margallo i la resta de la caverna o la fermesa democràtica de CiU, ERC, ICV i SI amb la decebedora reacció del PSC, PP i C’s.

Resulta evident que Mas no és Kennedy (ni Companys) i que Juan Carlos I no és Khrusxov, però el fet que l’escenificació pacífica i dialogant de les reivindicacions catalanes no trobi interlocutors demostra, un cop més (per desgràcia dels federalistes catalans tots), que Espanya no ens percep com a iguals o, com a mínim, que no vol que sembli que ens percep com a iguals.

Oi que és evident que Khrusxov i Kennedy eren homòlegs?

Oi que és evident que Rubalcaba i Navarro no ho són?

També és evident, doncs, des del meu punt de vista, que parlar de federalisme a Espanya (i no amb Espanya) és o bé ridícul o bé una burla.

I així podem estar dies i dies explicant el per què, però no és el que pretenc en aquest apunt.

Estem escrivint la Història, aquest cop mereixem vèncer i seguir el nostre propi camí…

Perquè, en última instància, el nostre vincle comú més bàsic és que tots habitem aquest petit planeta.

Tots respirem el mateix aire. 

A tots ens preocupa el futur dels nostres fills. 

I tots som mortals. 

I no hi sobra ningú, a la República Catalana!

PS: Vegeu el discurs sencer: