Holotúria

1. Quan era president de la secció local d’ERC a Vilafranca del Penedès vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar en Joan Ridao a un sopar preelectoral amb el Rotary Club de Vilafranca, allí vaig constatar que és possible convèncer, fins i tot, als sectors més conservadors de la societat catalana amb bons arguments i serenitat, qualitat que defineix, al meu entendre, a en Joan Ridao. Vaig mantenir una breu conversa amb ell, de camí cap al seu cotxe, cordial i sincera, agradable. Val a dir que he constatat, al llarg de la meva efímera “carrera” política, que la sinceritat és quelcom extraordinàriament rar en els companys de partit (a tots els partits, sense excepció), sobretot en ambients propers a la “cúpula” (lògicament, i com comentaré abastament en un proper apunt, sinceritat i política són conceptes antagònics).

2. Al 24é Congrés Nacional d’ERC, celebrat a Lleida, vam poder assistir a un intent barroer de bandejar en Ridao, d’arraconar-lo. La resposta dels consellers nacionals, posteriorment, va desarticular aquesta absurda maniobra, típica d’un personatge gris i influent del meu partit (les “habilitats” del qual he patit en primera persona, per cert). Em temo, per tant, que el fet que encapçali la llista per Barcelona respon a un intent de culpabilitzar-lo d’uns possibles mals resultats (tot i que admeto que, potser, la malfiança em condiciona, en aquest cas).

3. Resulta evident que ERC no aconseguirà un Grup Parlamentari propi, ni tan sols traient 8 diputats, ja que el Grup Parlamentari actual va ser possible gràcies a que el PSOE necessitava el màxim nombre de suports, li interessava. I, vista la deriva extremista i antidemocràtica del partit del Mentider, de ben segur que un apropament a ERC és la darrera cosa que voldrien, aquests espanyols.

4. ERC molesta als feixistes espanyols, als federalistes espanyols, als republicans espanyols, als intel·lectuals espanyols, als bisbes espanyols, als reis dels espanyols, al Bono, als socialistes espanyols i, en resum, als espanyols.

5. ERC és el meu partit, me l’estimo, malgrat tot, i en sóc militant.

6. Després de la ridícula participació en el referèndum de l’Estafatut, crec que val la pena demostrar que la societat catalana no està desapareguda.

7. No vull que una pèrdua, previsible, de vots situï ERC a la corda fluixa, que la converteixi en l’objectiu predilecte de l’autoodi característic del nostre poble.

8. M’agrada veure com li canvia la cara al president de torn del seu Congrés cada cop que un republicà català (suposadament d’esquerres) gosa utilitzar la llengua d’en Miquel de Sirvent o d’en Cristòfor Colom.

9. Crec en la necessitat d’evidenciar, per darrer cop, que la seva constitució és un residu ranci del franquisme, del deliri provincià espanyol (de dominar províncies, enteses com “terres vençudes”).

10. Per acomiadar-me, definitivament i per sempre, d’Espanya.

Per tot plegat, votaré ERC a les eleccions espanyoles, per darrer cop.
 
Salut i República!