Holotúria

Espanya es mou, a hores d’ara, amb una inèrcia centralitzadora imparable. No li cal pactar res, és per això que l’autonomisme català té els dies comptats.

Resulta curiós, per tant, que encara hi hagi algú que pretengui seguir fent com si res i es conformi amb la presidència d’una Generalitat cada cop més feble.

L’espoli que patim ni s’atura ni s’aturarà i es complementarà (ja es complementa, de fet) amb la destrucció sistemàtica i calculada de la nostra cultura.

És del tot irrellevant, així les coses, que ens posem a discutir pel lema d’una pancarta o bé que sortim milions de catalans i catalanes al carrer si no exercim la nostra responsabilitat i votem partits que duguin al seu programa electoral la proclamació de l’estat català (sigui quin sigui el seu model o el camí que proposin, només aquests partits estan oferint alternatives reals a la misèria a la què ens condemna Espanya).

De la mateixa manera, a banda de ridícula, l’estratègia de CiU del “qui dia passa, any empeny” parteix d’un escenari ja inexistent i evidencia un immens error de càlcul: Espanya ha engreixat la catalanofòbia fins a arribar a un punt de no-retorn i el model autonòmic és mort malgrat que encara cuegi.

Fins ara, Catalunya negociava engrunes amb Madrid i anava tirant, desenvolupant el seu mercat interior i enfortint l’economia malgrat la pèrdua sagnant de recursos, i això ja era suficient per a obtenir majories absolutes i per mantenir l’statu quo. Avui, però, Espanya ens sap febles i ha accelerat el procés de dissolució de qualsevol ombra identitària i de qualsevol avanç econòmic del nostre maltractat país.

De com estan anul·lant, els espanyols, les infrastructures que tanta falta ens fan ja se n’ha parlat a bastament i cada cop són més els agents socials que ho denuncien.

Tot sembla indicar, però, que el govern de Catalunya, tal i com ha avançat, es limitarà a demanar d’accedir al fons de liquiditat.

Encara pitjor, Europa espera la demanda espanyola del rescat per mitjans de setembre… i la reunió de la comissió bilateral estat-Generalitat està prevista pel 17 de setembre.

Fracàs evident de la dreta cavernària espanyola i inacció sorprenent de la dreta catalana, doncs.

Malgrat tot, però, regna la calma.

O encara pitjor, no hi ha pressa per negociar, portem esperant des de l’any passat i les vegades que el president Mas i Rajoy han parlat, diuen, ni tan sols no han tractat el tema del pacte fiscal. 

Tot plegat fa del tot impossible que CiU pugui aturar el procés d’independència venent-nos un pacte fiscal de mínims com un gran triomf, ja que Espanya ni el vol ni el necessita, aquest pacte. I, en el supòsit que decidís negociar, es toparia amb l’oposició frontal del poble espanyol al que han anat atiant contra els anhels catalans.

Espanya és cada cop menys democràtica i més bel·ligerant amb la diversitat, el miratge de la Transició s’ha esvaït i s’ens mostra tal i com és en realitat.

El fet que l’estat justifiqui requisar estelades per no incitar la violència feixista, lluny de ser una anècdota més, ens mostra quin camí han decidit seguir, els espanyols.

Avui són estelades i cantants, demà seran partits.

I aquest escenari, precisament, ja no el podran superar les actituds servils dels partits majoritaris.

I els seus votants, per sort o per desgràcia, hauran d’abandonar la seva postura radical i hauran de triar entre unionisme o llibertat.