CiU, PSC i PPC coincideixen, a més, en la necessitat d’aplicar les estratègies que calgui per tal d’evitar la creació de l’estat propi i, amb aquest propòsit, s’han repartit convenientment tots els papers de l’auca.
CiU es dedica a fer allò de l’equidistància (que tant molestava als mitjans de comunicació quan se li atribuïa a ERC) entre el sobiranisme i la defensa de l’encaix necessari de Catalunya a Espanya. Sap que això li dóna un gran marge per incrementar vots tant del vessant independentista com del vessant espanyolista i, a hores d’ara, acumular vots i poder (encara que aquest poder se circumscrigui a una minvant regió espoliada d’Espanya).
Mentrestant, va pactant amb el PPC una ingent quantitat de retallades dels nostres drets i executa, sense pausa, el desmantellament de les estructures que ens han permès seguir subsistint escadusserament com a nació.
Tot plegat, però, ho fa amb una habilitat indiscutible, aconseguint el suport incondicional d’opinadors d’aparença independentista i enfrontant-se de paraula a l’estil carpetovetònic espanyol de fer política, com ho demostra l’argumentari desplegat per a justificar la capitulació catalana enfront el PPC (CCMA, ambaixades, TV3 per satèl·lit, reforma laboral, destrucció dels Consell Comarcals, abandonament de la planificació territorial en vegueries, manca de suport al pagament d’impostos directament a Catalunya…).
Val a dir, però, que de tant emprar les mateixes cantarelles està esgotant la credibilitat. Ara, el ritme amb què s’afebleix CiU és extremadament lent i serveix, fidelment, als interessos de l’Espanya que ens ofega.
És evident que CiU sap què ha de fer per guanyar eleccions, però el què no és tant evident, des del meu punt de vista, és què hi guanya, CiU, donant suport a la destrucció del poc autogovern i de l’empobrida economia del nostre país.
En aquest sentit, el PSC representa l’espanyolisme simpàtic, l’espanyolisme que entèn i estima Catalunya… sempre i quan això no comporti cap maldecap als interessos espanyols ni suposi el més mínim avenç en termes nacionals.
Només així s’entén, doncs, que un partit que es diu d’esquerres justifiqui l’espoli sagnant que patim o, el què és pitjor, que es dediqui a posar-lo en dubte. S’ha lliurat, doncs, al negacionisme.
Tampoc no entenc què hi guanya, el PSC, defensant un model que perjudica les generacions futures i que ens condemna al fracàs col·lectiu, a la decadència econòmica i a la desaparició de la nostra cultura.
CiU i PSC, per tant, juguen al mateix bàndol que el PPC, el bàndol que ens vol submisos, comptats i debatuts… i nosaltres els hem fet les tres primeres forces del país.
Aquest és l’escenari, aquests són els perills als què hi hem de fer front, i ja no hi ha excuses.
Tothom sap que, a hores d’ara, l’independentisme ha de deixar de ser eminentment reivindicatiu i ha d’assumir la urgència d’aconseguir el màxim poder, la màxima representació, a tots nivells, a totes les eleccions.
CiU, PSC i PPC saben, a més, què han de fer per mantenir-nos dividits. Saben que no els cal fer “pedagogia” per incrementar la participació ciutadana, ja que compten amb la campanya abstencionista de torn dels puristes i saben que, aquesta, contribueix més que cap altra cosa a l’afebliment dels únics partits que es presenten a les eleccions amb la creació d’un estat propi als seus programes: Solidaritat Catalana per la Independència i ERC+Reagrupament.
De fet, SI és pràcticament invisible a TV3 i, des d’ahir amb especial intensitat, tornarem a viure un intent desacomplexat d’afeblir ERC ara que tot sembla indicar que s’està recuperant de les patacades electorals anteriors.
Són faves comptades!
Ara, ens podem seguir enganyant amb allò de l’estratègia de l’estadista Mas, amb el federalisme, amb càlculs infinits sobre les balances fiscals, amb què el model català d’ensenyament està assegurat, amb què ara no toca independitzar-se perquè Europa no ho vol, amb què CiU, PSC i PPC són els grans partits del país…
… o podem acceptar, d’una vegada per totes, que Espanya són els pares i que no podem marxar de casa, com molt bé ens va recordar el president Mas…
Independència o emigració, no hi ha més.
Salut i República!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!