Cucarella

Vaig estrenar aquest bloc de batalla amb un comentari sobre les
declaracions del director de cinema espanyol Agustín Díaz Yanes sobre la seua
pel·lícula Alatriste, basada en la novel·la de l’Arturo Pérez Reverte, i amb la
notícia que el film de Vicente Aranda (Barcelona, 1926), basat en la nostra
novel·la Tirant lo Blanc, no seria rodada en català. Avui, Vicente Aranda
afirma en una entrevista al Diari de
Girona que no “tindria sentit haver rodat el Tirant lo Blanc en català”.
Díaz Yanes, en canvi, assegurava de l’idioma de la seua pel·lícula: "Seria absurd un film
del Segle d’Or en anglès. Seria terrible per a la cultura espanyola i ridícul
sentir parlar en anglès Quevedo i el comte-duc d’Olivares, per posar un
exemple". Absurd, terrible i rídicul. A Kenneth Branagh o Lawrence
Olivier, que dirigiren importants pel·lícules basades en obres de Shakespeare,
no els hauria passat pel cap rodar aquestes pel·lícules en una altra llengua
que no fóra l’original l’anglès. Com tampoc no va dubtar-hi Orson Welles quan
va rodar Campanades a mitjanit, per exemple. En anglès també va rodar el seu
particular Quixot. Però Welles no era espanyol, ni devia de considerar en un
mateix nivell de “cultura pròpia” Cervantes que Shakespeare. A cap dels
directors espanyols que han dut al cinema El Quixot no els ha passat pel cap
que, per raons d’indústria cinematogràfica, hagueren de rodar en anglès. Ho
considerarien, com Díaz Yanes de la seua pel·lícula Alatriste, absurd, terrible
i ridícul. I això que aquesta novel·la de Pérez Reverte no és cap clàssic ni
obra major de la literatura espanyola, més aviat no arribaria ni a la mitjania. [continua…]

Ara agafem un altre bou per les banyes. A propòsit de Frankfurt 2007 s’ha
creat una irreconciliable polèmica sobre qui i què forma part de la cultura catalana i qui i què no. Per
a uns, entre els quals m’hi compte, la cultura -la literatura- catalana és, exclusivament,
la que es fa en català. Com és cultura -i literatura- espanyola o francesa
només la que es fa en espanyol o en francès. No ens hem inventat res ni afirmen
cap despropòsit. I que no diguen els espanyols de Catalunya que això no és
així. Mirem-ho. Els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, només
accepten com a cultura espanyola la que s’expressa, exclusivament, en espanyol.
O no s’expressa perquè usa un altre llenguatge “artístic”. Tàpies, Dalí, fins i
tot el pintor Rusiñol, són considerats pels espanyols artistes espanyols,
cultura espanyola. No consideren cultura espanyola, perquè no els reivindiquen
com a propis, ni els esmenten com a referent cultural, al contrari, Ausiàs
March, Joanot Martorell, Víctor Català, Jaume Cabré, Jesús Moncada o el
Santiago Rusiñol autor de L’auca del senyor Esteve. Com a molt, i per fer el
paperot plurilingüista constitucional, els consideren “cultura regional”, de
segon o tercer nivell per sota de l’espanyol. Mireu, per exemple, la revista
literària d’El País Babelia. Sols hi
trobareu alguna referència de la literatura catalana actual en cas de traducció
a l’espanyol. Per a “las literaturas
regionales y autonòmicas” tenen els Quadern,
i diferents per a Catalunya i per al País Valencià.

Els espanyols de Catalunya (com ara la Consellera de Cultura Caterina Mieras
o el director del Institut Ramon Llull, Xavier Folch, entre d’altres), han
afirmat, i no els han caigut els anells, que cultura en català és tota la que
és fa a Catalunya, en castellà i en català. Segons aquesta definició Toni
Cucarella no forma part d'”aquesta” cultura catalana, segurament ni d'”aquesta”
literatura catalana. Ni Toni Cucarella, exemple menor, ni, posem per cas, l’extraordinari
Vicent Andrés Estellés. Fins i tot l’argumentació espanyolista de Mieras i
Floch donaria la raó als blaveros secessionistes, clàssics i il·lustrats, que
critiquen Catalunya per apropiar-se Ausiàs March i Joanot Martorell. Perquè,
és clar, si els límits de la “seua” cultura catalana, de “seua” literatura
catalana, són autonòmics, de la Comunitat Autònoma de Catalunya, tenim el mapa
lingüístic, literari i cultural del català una mica trencat. O Mieras, Floch i
companyia intenten clavar el clau per la cabota.

Arribats en aquest punt, pregunte: ¿Vicente Aranda, director de cinema
nascut a Barcelona, forma part de la cultura catalana, com afirmaran, sense
dubtes, la senyora Mieras i el senyor Floch, entre d’altres? ¿Li va passar pel
cap de rodar en anglès La pasión turca
d’Antonio Gala, Tiempo de Silencio de
Luis Martín-Santos o La muchacha de las
bragas de oro de Marsé? Podríem preguntar-li a Vicente Aranda si tindria
sentit per a ell rodar El Quixot en anglès. O en quina llengua rodaria ell Hamlet,
si en anglès o en la traducció castellana en què potser la va llegir.

Trobe que l’exemple de Vicente Aranda i els seus arguments sobre la llengua
en què rodat el Tirant lo Blanc exemplifica prou clarament que els qui diuen
que cultura catalana, i literatura catalana, és la que es fa a Catalunya també
en espanyol ens imposen el seu embut espanyolitzant per decisió política;
decisió calculada i intencionada. Amb l’interès, una vegada més, de
folcloritzar, banalitzar, “ningunejar”, la literatura catalana, i la cultura
que li és pròpia i inherent: en català.

En resum: Vicente Aranda, director de cinema espanyol nascut
Barcelona -Catalunya- no forma part de la cultura catalana. Perquè formar-ne o
no part no és decideix per una qüestió d’obrir el sac i encabir-hi tothom que
hi passa. Cal sentir-se’n vinculat. Un Vicente Aranda que formara part, per
convicció, de la cultura catalana, hauria trobat “absurd, terrible i ridícul”
rodar Tirant lo Blanc en qualsevol altra llengua que no fóra l’original català,
perquè, òbivament, consideraria la literatura i la cultura catalana com a
pròpies. És la convicció de formar part d’una cultura -literatura- espanyola la
que no fa dubtar a Díaz Yanes que Alatriste s’ha de rodar en l’original espanyol.
La mateixa convicció que no fa dubtar Kenneth Branagh o Lawrence Olivier de
rodar les obres de Sheakespeare en l’original anglès. O si em permeteu la
broma, a qui haja dirigit Astèrix i Obèlix, en francès. Per a Vicente Aranda el
Tirant lo Blanc no és una obra de la seua cultura: és una traducció. Per tant
aquesta pel·lícula, com el seu director, formen part de la cultura catalana al
mateix nivell que pot formar-ne part Orson Welles de l’espanyola per haver dirigit una versió cinematogràfica
d’El Quixot. Si féiem una esquesta i preguntàvem als escriptors espanyols de
Catalunya quines són les seues obres de referència, veuríem que les “pròpies”
serien totes en espanyol, sense excepció. M’hi jugue un pèsol, que diu en
Puyal. O dos, si cal. Perquè aquesta és la realitat. La realitat de Vicente
Aranda i Diaz Yanes. Ells són de la cultura espanyola. I damunt, uns
“provincians”. Perque darrere de la verbositat aparentment cosmopolita de
Vicente Aranda traspua d’una banda un profund racisme cultural envers el
català, i d’una altra aqueix provincianisme revestit de parracs de pretesa
universalitat que va denunciar Cardoso Pires, l’escriptor portuguès, quan va
afirmar que “no hi ha ningú més provincià que un cosmopolita”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!