Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Berlusconi o Veltroni? Falsa disjuntiva i polítiques massa semblants. En Berlusconi no m’agrada gens, en Veltroni tampoc. En Berlusconi és la dreta. En Veltroni és l’esquerra que s’ha fet de dreta (…)
Tothom té dret a canviar, no negarem aquest dret a ningú. Veiem, per exemple, el Partito Democratico.
Allà dins hi són: el jutge Di Pietro, l’estel rutilant de l’operació anticorrupció “Mans netes” i un home de dretes de tota la vida; en Prodi i un sector de la corrupta Democràcia Cristiana –partit governant a Itàlia des del 1945 fins a mitjan de l’anterior dècada; el gruix de l’antic PCI …
Hi són hegemònics els antics comunistes –Walter Veltroni, Massimo d’Alema, Pietro Folena, Achille Occhetto, Giovanni Berlinguer…-. Tots ells formats en la dura i exigent escola de formació del partit amb seu a Boteghe Oscure, tots ells fidelíssims creients del comunisme.
En Veltroni, director, ni més ni menys, que del diari comunista L’Unitá, membre del comitè central, del comitè executiu, i del secretariat del Partit Comunista Italià durant un fum d’anys.
Ell i tots els altres, ara conversos al capitalisme lliberal: pocs drets socials, liberalització de totes les esferes de la vida, Estats Units com a referent societari, reconeixement que no hi ha avui lluita de classes ni conflicte social… una vergonya.
Des de finals dels vuitanta que no han parat en una operació transformista sense fi: canviant un cop i un altre els símbols, el nom, la naturalesa del partit. Hi han anat, aquesta colla de tarambanes, més lluny que ningú, més lluny, en la renúncia que la socialdemocràcia.
I, esclar, la política que propugnen en els vessants econòmic i internacional és de dretes, com ells.
I servidor no pot fer confiança a gent que basa el seu canvi en la renúncia, la conversió, i l’oportunisme. O sigui que no vull que guanyin.Són una colla de vulgars escalfacadires.
Si fos italià votaria l’esquerra de l’Arcobaleno, i amb reticències, atès que han tolerat el darrer mandat de dretes de la coalició presidida per en Prodi. I voldria que tinguessin presència parlamentària la Sinistra Crítica, la qual compta amb el suport del cineasta Ken Loach i de l’intel.lectual Noam Chomsky, entre d’altres.
Em sap greu, però entre dos mals no vull triar-ne el menys dolent. Vull optar per la millor opció: l’esquerra d’esquerres. I als altres, que els bombin.
Berlusconi, Veltroni? No em féu riure. Si són cosins germans!
. Itàlia: el per què de tot plegat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No estic gens d’acord. Berlusconi no és la dreta, no només, Berlusconi és la no-política, és els mafiosos i els feixistes al parlament, és la corrupció institucionaliltzada, és l’anticomunisme i el masclisme més folklòric i fastigós. No diré jo ara que Veltroni siga d’esquerres, no ho diu ni ell, però la situació es dramàtica, de veres. Amb la llei electoral que hi ha és molt probable que ni tan sols la sinistra arcobaleno arribe a tindre representació al Senat. A mi Turigliatto m’agrada, com m’agraden Bertinotti i Diliberto, però la situació no està per anar votant el que agrada, ho sento, no és només una qüestió de vot útil, és que no tenen cap, cap possibilitat d’arribar al Parlament. Estic d’acord que dintre al PD hi ha molta morralla, però no crec que es puga dir que és el mateix, Berlusconi i Veltroni no són cosins germans, els cosins germans de Berlusconi són els que haurien d’estar a la presó (com ell mateix). Al menys al senat caldria votar Veltroni, què hi farem!
I que l’anticomunista Ken Loach (el que va fer una pel·lìcula sobre la guerra civil on els brigadistes i els comunistes eren els dolents, porcs estalinistes, deia, recordes?) recolce algú, per a mi, personalment, no té cap importància.
Si fa tants anys els comunistes italians van inventar allò de l’eurocomunisme, és perquè van tenir l’honestedat de reconòixer que el mal anomenat “socialisme real” no funcionava gens ni gota. Els seus hereus, llevat d’una minoria, han fet la passa lògica següent – molt en la línia d’un Tony Blair, per exemple. O, si preferiu un referent intel·lectual, molt en la línia d’un Anthony Giddens.
El gran mal de l’esquerra de casa nostra és que confon els objectius amb els mitjans, i s’aferra a mitjans obsolets i desacreditats, mentre el món va per altres vies.