Cucarella

Em pega, de bon matí, per repassar les converses de Toni Mollà amb Joan Fuster. Converses inacabades, però, per la mort repentina de Fuster l’estiu de 1992. El capítol dedicat al llibre Nosaltres, els valencians, del qual enguany fa cinquanta anys de la seua publicació, es tanca amb aquesta pregunta de Mollà i la resposta de Fuster:

Mollà: Alguna gent d’aquesta “tercera via”, ara, per acabar-ho d’adobar, propugnen una revisió de la normativa lingüística…

Fuster: Això és una collonada. ¿Què vols que et diga? No hi ha posicions intermèdies. Hi poden haver, com n’hi ha –i funcionen–, actituds de normativització que responen a la realitat lingüística valenciana –cosa que em sembla molt bé– i que s’aparten un tant de la norma fabriana o barcelonina. Tota la resta, em sembla allò que diuen en aquest poble meu: un “destarifo”. I no crec que hi haja, a més, la menor possibilitat d’acord, de pacte.

Evidentment, es va equivocar Joan Fuster. Perquè hi ha hagut pacte. El «pacte lingüístic», l’han anomenat. I l’han acompanyat amb una escissió normativitzadora, específica per al valencià, que ha confeccionat una normativa específica i diferenciada: l’AVL. I la unitat del català se n’ha anat a orri.