Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
L’anunci de l’alcalde Jordi Hereu de presentar la candidatura de Barcelona per ser seu d’uns jocs olímpics d’hivern, i el suport immediat, diria que incondicional, que la majoria dels partits polítics s’han afanyat a proclamar, demostra fins a quin punt la política està avivada de desficaciats. La pensamentada d’Hereu m’ha fer recordar el sussoït d’un regidor de Xàtiva –conegut popularment com «el concejal granota» arran d’aquell fet–, que va tenir lloc en els primer anys del franquisme. Segons que conten, aquell regidor va proposar en un ple que el que Xàtiva necessitava per a impulsar-se econòmicament era… un passeig marítim! Val a dir, per als qui vagen fluixos en geografia dels Països Catalans, que Xàtiva es troba a l’interior, a uns quaranta quilòmetres de la platja més propera.
Era a Barcelona quan el franquista Samaranch va anunciar la proclamació de la ciutat com a seu dels jocs olímpics de 1992. Vivia en un vell i petit pis del carrer Sagunt, a Sants. Tanmateix era un pis assolellat i hi vivíem a gust. El veïnat era agradable, entre els quals alguns valencians arribats a Barcelona unes dècades abans que nosaltres. No ens hauríem mogut d’aquell pis si l’amo no ens haguera rescindit el contracte de lloguer. Ens ho va dir ben clar: volia reformar-lo i tornar-lo a llogar, però a un preu molt superior al que nosaltres li pagàvem. Acabàrem trobant pis a Sant Feliu de Llobregat, perquè a Barcelona, eufòrica de jocs olímpics, els lloguers s’havien enfilat pels núvols. Els jocs olímpics de l’especulació immobiliària precedien els de l’esport. De fet, els qui, com nosaltres, havien arribat a Barcelona a primeries dels vuitanta però amb diners per comprar un pis, quan se’n tornaren a València en els noranta es trobaren que el negoci no l’havien fet treballant, sinó venent el pis que l’especulació havia sobrevalorat olímpicament.
Ai, els polítics de casa nostra… o ens venen fum o ens venen neu, però de forment ni un gra; és a dir, de trellat ni una molla.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xe, eixa història em recorda la d’aquell famós alt polític espànyic que era també marqués d’Albaida, i que en una ocasió, tal i com contem a Ontinyent, s’apropa per aquella ciutat i els pregunta que demanaren el què vulgueren… Els “morquers”, va i se’ls ocorre demanar-li una platja…
El polític, ben viu, reaccionà ràpidament i els digué que sí, que tindrien platja. Gran ovació… Però el discurs continuava: El govern s’encarregaria de dur la sorra, només calia que els albaidins contribuïren afegint-hi l’aigua…
realment, ja sigui al nord, al sud, a l’est o a l’oest tenim una classe política per apretar a córrer !
a terrrassa, subseu olimpica tambe es varen pujar els preus del lloguer, i molt? unes vint mil pessetes de mitjana. Mes tard, cap al 1996 tornaren a baixa un poc els preus.
El d’ara es un bluf electoralista perque veu que trias li pot guanyar l’alcaldia. No crec que a CiU lu haja fet moltr gr“acia l’anunci d’auquesta maragallada en boca d’un altre.
Un intent a la desesperada per a aparentar lideratge i idees en front a unes enquestes que el donen com a clar perdedor. Ara bé, vistes els reaccions no-oficials (els de tots nosaltres, la gent normal sense càrrec ni ningú a fer la pilota) crec que li ha sortit ben malament.