Cucarella

Francesc Bodí és un autor exigent a l’hora de construir les seues obres: planificador, meticulós, no deixa gaire espai per a l’albir del lector, no permet escletxes per on s’hi esquitlle una interpretació a atzar. El qui coneixem el seu univers literari, si detectem qualsevol aparent disfunció en un relat nou tot d’una ens posem en guàrdia, conscients que res no hi és casual, ni l’aparent error. Tanmateix, hi ha lectors que, desconcertats pels camins que solen emprendre alguns dels seus relats, es declaren incapaços d’assumir els sobtats canvis de guió.

Bodí intenta no repetir-se, i tot i que és evident que entre les seues obres trobem trets comuns que les identifiquen, hi ha notables diferències d’estructura i d’estil entre elles. Els qui s’estimen autors d’una sola obra allargada fins a l’extenuació, reiteratius, indentificables tot just encetar el primer paràgraf, no tindran en Bodí un autor de reverència: el seu és un trajecte amb molts camins, sovint tan diferents que diríem que no formen part d’un mateix mapa o plànol literari.

La primera de les seues novel·les, Volves i Olives (Edicions del Bullent, 1995), ha patit l’estigma d’haver guanyat un premi de narrativa de juvenil, l’Enric Valor de 1994. Delirant comèdia alimentada per l’humor dels succeïts, per la màgia de les rondalles, per la memòria oral del poble, hi conviuen alhora, en convincent consonància, la dimensió física i la sobrenatural. Una obra coral on Bodí demostra el seu profund coneixement de la cultura popular, i on podem copsar la influència dels primers relats de Jesús Moncada (El cafè de la Granota, Contes de la mà esquerra). El menyspreu general envers les obres etiquetades de “juvenils” ha impedit, però, una valoració més justa d’un debut que va ser excepcional.

A Guerres perdudes (Edicions 62, 1999) Bodí reïx en un arriscat exercici de travestisme en impostar la veu narrativa: construeix la consciència i la memòria de Clàudia de Can Cirera, una dona que, en el final dels seus dies, intenta explicar a la seua filla la motivació dels seus actes d’amor i d’idees, i que té en el recurs de la memòria el darrer agafall salvavides. Bodí no solament es mostra eficaç en la construcció d’una veu de dona, perfectament versemblant no solament en l´ús “femení” del llenguatge, ans també en la plasmació mental d’univers sentimental plausible, fins i tot dotada de coherent accent “històric”. No és debades que, segons declaracions del mateix autor, hi va haver qui va pensar que darrere del nom de Francesc Bodí hi havia un altre/a Víctor Català.

Però si Clàudia de Can Ciera és veu de dona, amb arguments de fidelidat i de coherència, la d’Amadeu, el protagonista de L’Infidel (Bromera, 1999), és una creació just als antípodes: veu de mascle, infidel i incoherent. Aquesta és, sens dubte, la millor novel·la de Bodí, la més complexa, en el llenguatge i en l’arquitectura. Bodí és capaç de fer-nos sentir el vertigen del fracàs que trasbalsa Amadeu, la seua obsessió per trobar aquell instant faltal de la seua vida en què «va ficar la pota» i tot se li’n va anar a orri. Com si identificant el punt de l’inici li fóra possible de poder redreçar les conseqüències i l’angoixa del present. L’Infidel, però, no és solament el retrat obsessiu d’un home que s’interroga sobre el seu fracàs vital. En el paisatge històric descriu alhora el frau d’un temps històric nostre: la transició. Més perfiladament encara: la traïció dels polítics que la manegaren amb claudicacions i amnèsies.

En Havanera (Bromera, 2006) tobrem la constatació definitiva que Bodí té recursos literaris suficients com per construir qualsevol història amb solvència i ser capaç d’allunyar-se tant de les precedents fins al punt que, sense el seu nom que les identificara, dubtaríem prou abans d’atritruir-les a un mateix ventre literari. Inspirada en la tradició novel·lística sudamericana –de García Márquez a Jorge Amado–, Havanera narra l’aventura cubana de l’alcoià Josep Martí en el tombant convuls del segle XIX. Ambició, sensualitat, màgia… Havanera té els ingredients argumentals i la textura literària d’un bestseller de qualitat.

El soroll de la resta (Bromera, 2008) també ens situa en el moment d’un fracàs vital, en aquest cas d’un publicista d’èxit, Bataller. Si l’habilitat narrativa de Bodí ha fet que patim solidàriament l’obsessió de l’infidel Amadeu, amb Bataller arribem a creure –il·lusòriament– que la vida ens pot oferir una segona oportunitat per a reprendre camins adés bandejats o emprendre’n de nous. Bodí, però, ens ha teixit ací un parany perfecte, meticulosament planificat perquè hi caiguem de quatre grapes, lectors incauts com som que ens deixem suggestionar per l’aparença que descriuen les paraules. I Bodí en sap molt, de suggestionar-nos i enredar-nos amb paraules; fins al punt que no llegim, “vivim”.

Amb aquest conjunt de novel·les –he citat, però, les més rellevants– n’hi ha prou per considerar Francesc Bodí un dels novel·listes amb més recursos de la literatura catalana, i potser el més destacat dels del País Valencià.

Publicat a la revista CARÀCTERS (núm. 49)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!