Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
Mitjançant
El Badiu dels Micacos, m’assabente d’unes declaracions de l’escriptor espanyol
Alvaro Pombo, guanyador del premi Planeta l’any 2006 i membre de la Real Academia Española de la Lengua. Li pregunten: “¿Hay
que quitar poder a las comunidades
autónomas?”, i ell respon:
Hay que quitarles
competencias. Una es la educación. 17 modelos de educación es disparatado. La lengua
castellana no es igual que la catalana. La Lengua catalana es minoritaria y no es sensato
que estén en igualdad de condiciones.
Aquest personatge es presenta com a candidat al
senat pel partit nacionalista espanyol Unión, Progreso y Democracia,
el partit inventat per l’exdiputada socialista Rosa Diez i el filòsof Fernando
Savater. Els cappares (i capmares) d’aquest partit afirmen que
és progressista, i laic i democràtic i més i tot. Però el discurs d’aquest
nou partit és vell i pudent com un carnús.
La mena d’afirmacions que fan Pombo i companyia
contra la llengua catalana –i contra les altres llengües no espanyoles– tenen
un substrat comú amb el nazisme, l’aparheid i altres ideologies que afirmen la
superioritat d’uns sobre altres. El nazisme mantenia que els aris eren la raça
superior, fins a l’extrem de justificar l’extermini d’altres races i ideologies
considerades per ells inferiors. Aquest és el discurs exterminacionista que
supura de les afirmacions de Pombo i altres messies espanyolistes del seu
partit, tan concomitant amb el de Ciudadanos de Rivera, Boadella, Azua i
Espada. Des del seu punt de vista “no és sensato” considerar iguals el català i
el castellà. El castellà és una llengua superior, per quantitat i per poder
polític, i per tant té “dret” a imposar-se a les altres llengües inferiors i
exterminar-les si cal.
Deia al principi que no és nou aquest discurs
“nazístic” de la superioritat lingüística espanyola. L’investigador valencià
Santi Cortés, al seu llibre Valencia sota el règim franquista (1939-1951), ens
en dóna alguns exemples:
Van ser molt freqüents a
la zona franquista les mostres no sols d’antipatia contra “los dialectitos” i
les metàfores que els definien com “cáncer de la patria”, com “bacilos de la
peste”, com “berrugas que le salen al idioma [castellà]”…
En el mateix llibre, Cortés reprodueix un
escrit del “cèlebre” hagiògraf de Franco i director de La Vanguardia, Luis de
Galinsoga:
Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar
como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando,
naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto su victòria.
Amb aquest altre exemple, Pombo diríem que subscriu
el sentiment i gairebé l’expressió del ministre franquista Eduardo Aunós Pérez,
que l’any 1944 feia lloança de la llengua superior durant uns “afectos” Jocs
Florals a València:
…porque el complemento de los provincianismos únicamente
puede ser el sentido y la fuerza de lo español, esa lengua prócer que no sólo
se habla en toda España, sinó también en veintitantos países más de nuestra
raza y de nuestra lengua.
Acabe el recull que mira de demostrar de quin
femer provenen les idees d’aquests “progressistes” espanyols, amb un altra
citació del magnífic llibre de Santi Cortés. L’article és de l’insigne feixista
espanyol –valga la redundància– Giménez Caballero, publicat l’any 1939:
A ti, Valencia, era casi ya de un siglo que te venía
susurrando al oido esa celestina inmunda que se llama la Democracia, que tuyo
sería el mundo y el placer y la riqueza, si accedías a los deseos de ciertos
“amos”. Como a Cataluña y como a Vasconia te empezaron a halagar tu vanidad
femenina con versos de juegos florales, con zalamerías de lengua vernácula, con
trajes de Museo y con instituciones localistas. Poco a poco, esa celestina de la Democracia te fue
apartando de tu huerta, de tus quehaceres honestos y nacionales, del hogar de
tu madre española.
Ells en diuen,
d’aquestes aclaridores i clamoroses coincidències, “por la boca muere el pez”; i també, “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, però crec que el problema es nostre per fiarmos i donar premis a aquest tipus de gent. Crec que després de tants anys hauriem de tenir mecanismes per saber-se defensar dels falsos progres i altres com ells.
Vicent
Llíria
Les declaracions del Sr. Pombo (utilitze aixó de "Sr" per mantenir les distàncies, perquè dir-li només Pombo em sona massa "familiar" i, per res del món voldria jo cap tipus de "familiaritat" amb tal "lletrat") em fan esborronar. Quina angúnia, quin fàstic, quina rebolica de panxa!(perdoneu el col·loquialisme).
I jo que pensava que amb el temps se "civilitzarien" i no ens caldria tornar a cantar "L’estaca"… Llach, et trobe a faltar.
Al recull, ben documentat, com acostuma a fer el mestre Cucarella, podríem afegir-li un fotimer de declaracions, escrits, comentaris i titulars de periòdics que els catalans – o els bascos o els gallecs – hem hagut de patir al llarg de la nostra dissortada història. Només caldria recórrer a les hemeroteques i veure les perles que ens dedicaven els comentaristes polítics espanyols amb motiu de l’Estatut de la II República, posem per cas. I si llegim amb atenció únicament hi trobem insults, mentides, tergiversacions, amb la finalitat de persuadir-nos que no en som res, que no tenim cap història, que la nostra és la d’ells. I aquesta retòrica feixista és la mateixa que els mateixos comentaristes espanyols de torn abocaven durant la tramitació de l’Estatut aprovat al Parlament de CAtalunya per majoria absoluta el 30 de Setembre del 2004.
Els valencians sempre hem dit: "De Ponent ni vent ni gent". Lluny de qualificar-lo com un refrany xenòfob, aquesta frase el que reflecteix és el tarannà de les persones que han intentat tothora – i que encara ho intenten – anorrear-nos com a poble, destruir la nostra consciència com a País diferent d’Espanya, a fi d’assimilar-nos definitivament com a espanyols. Jo no odie – per més que ho puga semblar – els espanyols. Em limite a defensar-me del seu atac permanent, del seu odi visceral, de la seua suficiència arrogant i prepotent, que els fa sentir-se superiors.
A aquestes alçades, ja tinc cinquanta-dos anys, no em sorprén que de Ponent ens insulten o ens menyspreen, és el que han fet tota la vida, des del 1707.
A fi de comptes, quasi preferesc que em diguen el que pensen, com fa el Pombo, aleshores no enganyen ningú, per més que es descaren com a feixistes infumables. Ho preferesc a que vinguen amb armes més subtils i amb aparença democràtica. A fi de comptes això farà créixer l’independentisme, que és el que volem. O no?
M’ha agradat molt el recull de cites. És el de sempre, canvia la gent, la forma de dir les coses i com dir-les, però el missatge en el fons és el mateix, la nostra llengua és de segona categoria i la nostra cultura també.
I encara es sorprenen de que diguem que no som espanyols.