La consulta independentista d’Arenys de Munt ha tingut una minsa repercussió en l’àmbit polític valencià. I quan dic àmbit polític valencià no prenc en consideració l’habitual reacció histèrica i procolpista de l’espanyolisme oficial i majoritari (PSOE-PP) i les altres esquadres falangistes. En l’àmbit polític valencià, doncs, en general, hom ha manifestat un suport emocional ben bé incondicional.
A posteriori, però, han sorgit algunes veus crítiques. Tanmateix, ho són, de crítiques, amb el procés de noves consultes per a les quals, en alguns municipis, l’Esquerra Independentista ha proposat que la pregunta no circumscriga l’abast de la independència només a Catalunya sinó als Països Catalans. Aquestes veus que han clamat al cel provenen, en general, del blaverisme il·lustrat, que temen una nova ofensiva espanyolista, com si la primera que s’encetà fa anys haguera estat desactivada després de tantes renúncies. Planyen que cada vegada que hom esmenta els Països Catalans, al País Valencià creix l’anticatalanisme. És la hipocondríaca –per no dir-ne covarda– preocupació dels qui tenen por de morir vestits. Amb tot, no entenc la seua preocupació, si prou que s’esforcen a presentar-se arreu com a valencians no catalanistes, si fins i tot han acceptat la bandera blavera, la separació lingüística i la música de l’himno que pactaren els partits espanyols.
Tot i amb això compartesc el parer, per uns altres motius, però, que la pregunta dels propers pebliscits –dic la pregunta– cal circumscriure-la a Catalunya. També compartesc la idea, tot i no resignar-me a ella, que en aquests moments i en aquestes circumstàncies la independència de Catalunya no beneficiarà el País Valencià i la resta de territoris catalans. Tanmateix, no serà tant per una ofensiva espanyolista més furibunda encara, en particular contra el País Valencià, ans per la desafecció del nou estat independent.
Al meu entendre, la força moral i democràtica que ha assolit la consulta d’Arenys, i la que assoliran les noves consultes, rau en el fet que s’ha presentat com un objectiu “factible”. Mal que ens pese, però, incloure-hi els Països Catalans, projecte que tenim dissortadament “en bajoqueta” –i en contínua defecció–, provoca un efecte distorsionador, atès que decanta el procés més cap a l’emotivitat que no cap a l’objectiu polític. Cal insisitir en el procés centrat a Catalunya, preparar-lo com si aconseguir ara una majoria favorable fóra possible, perquè és la millor manera de forçar un resultat efectiu que col·loque Espanya contra la paret. Cal fer com si el procés haguera de tenir efectes legals “de debò”, perquè el resultat esdevinga de debò, és a dir, exigible. I llavors tindrem l’oportunitat de celebrar que almenys un dels nostres territoris ha aconseguit alliberar-se.
El desencís s’esdevindrà perquè una majoria política del Principat s’ha aconformat a tenir com a subjecte nacional només Catalunya i no pas els Països Catalans, fins i tot des de l’àmbit independentista. I al País Valencià, d’ençà que el blaverisme il·lustrat ha influït decisivament en l’acció política del BNV, amb el suport ideològic de Joan F. Mira i altres intel·lectuals valencians, el subjecte nacional i polític s’ha reduït a la “nació valenciana”. Uns i altres, per tant, s’aconformen a fer política per separat, per no irritar la bèstia espanyola (i la francesa). El seu projecte nacional, doncs, no són els Països Catalans. De fet, els temen quasi amb la mateixa intensitat que els espanyols els odien.
Per tant, diguem-ho clarament, que com més clars més amics: els Països Catalans existeixen, ara per ara, més com a nació sentimental que no com a nació política. Però cal avançar envers aqueixa necessària nació política. A tal efecte, ens cal cohesionar i enfortir l’imaginari propi que reflecteix el nostre punt de vista i els nostres interessos.
Cohesionar el nostre imaginari polític, econòmic, assenyalar els nostres propis punts de referència; enfortir l’imaginari mític, històric, lingüístic; fer rendible el nostre mercat cultural i fer influent el nostre àmbit d’opinió i d’informació. Hem de pensar els Països Catalans com a subjecte nacional, impulsar-lo, parlar-ne amb normalitat, i concretar-lo més enllà de la nació sentimental que debilita –perquè s’hi superposa i la suplanta– la nació política. Cal construir efectivament aqueix marc propi de referències, desenvolupar plantejaments polítics, formes d’organització, d’intercanvi, d’intercomunicació, sempre tenint en compte les circumstàncies de cada territori, sense callar res, sense maquillar res, sense ocultar res a l’armari, sense importar-nos les reaccions –sempre histèriques– dels espanyols, ni les veus acovardides –i còmplices de l’espanyolització cultural i política– dels regionalismes aïllacionistes. Cal pensar, i fer pensar als qui ara els defugen, des dels Països Catalans, i pensar el Països Catalans perquè deixen de ser abastracció sentimental i passen a ser concreció política, realitat política inqüestionable, irrebatible.
Seguir encara avui dia preguntant-nos si Països Catalans sí o no, si fou primer o l‘ou o la gallina, és una pèrdua de temps. El debat que hem de promoure és: Països Catalans: com els volem, com els concretem, com els construïm, com els fem imprescindibles. Aquesta és la tasca que cal fer perquè l’èxit del Catalunya no puga convertir-se en el fracàs dels Països Catalans. Cal tenir la seguretat que si una part pren el camí de la llibertat no abandonarà la resta sota les peüngles dels cavalls espanyols (i francesos).
Article publicat a L’ACCENT núm. 164
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que ja més d’una vegada hem parlat d’estos temes, i resulta un poc monòton repetir postures i idees. El meu punt de vista sobre la qüestió és molt diferent del de Cucarella, en molts aspectes. Cucarella parla de “enfortir l’imaginari mític, històric, lingüístic”, però jo crec que de mítes ja en tenim prou. Precisament d’això, i d’altres coses, parlava jo en una recent entrada del meu blog, titulada: “Els fets de 1707 no són per a tant”. Si volen llegir-la, ací tenen l’enllaç: http://tadeuscalinca.blogspot.com/2009/10/els-fets-de-1707-no-son-per-tant.html
Tan de bò m’erre, però em fa l’efecte que els espanyols mai deixaran anar sense batallar allò que van guanyar per les armes, es a dir, vessant llur sang. Els López-Tena and company van calfant el cap als principatins tot dient-los que a Espanya és impossible una intervenció armada motivada per la segregació d’un tros del seu estat. Que farien el ridícul a Europa amb els tancs al carrer i la guàrdia civil ocupant ajuntaments catalans. Que els espanyols d’avui estan massa acostumats a la democracia i que no tolerarien una dictadura desfermada davant la imminència d’una Catalunya que marxa d’Espanya. Aquestes afirmacions em semblen una collonada, més quan la sagrada constitució espanyola atorga als militars la custòdia de la unitat “nacional”. ¿Algú pensa que els dits partits democratics espanyols plantarien cara als militars i si calguera fer la guerra contra ells per culpa d’un alçament armat que tindria com objectiu impedir la independència de Catalunya? Sincerament crec que no, que els demócrates espanyols farien costat als seus militars, tot invocant la constitució. Qui no conega els assimilacionistes espanyols, no sabrà que són capaços de renunciar a la democracia i a Europa si cal, per tal que tot continue igual.
Amb tot, si la emancipació d’allà amunt cuallara, què passaria amb la resta del territori català. De segur voriem autonomies suspeses, el català més perseguit encara i nosaltres els catalanistes en seriem acaçats com a conills pels paramilitars espanyols acusats de quintacolumnistes.
Amb tot, alguna cosa caldrà fer per alliberar-nos d’aquesta presó de nacions que és Espanya.
Molt bon article, Toni!
En aquest món de Déu, Tadeu, tot és política, tot es adscripció a quelcom, tot es pertanyer a…filosofe tot el que vulga, està en tot el seu dret. Però reconeixerà que els valencians tenim més coses en comú amb els nostres veïns de dalt, què no amb els de ponent. Reconec, si més no, en vosté una adscripció a quelcom, un pertanyer a i una forma de vore el món que potser és l’origen d’aquesta picabaralla dialèctica amb Cucarella.
Toni, els disabtes cal obrir les finestres i voltejar casa per fer neteja.
Una abraçada
Salut i Terra
Als Països Catalans hi tenim moltes eines per fer possible aquesta nació. Prova d’això són les moltes associacions culturals que hi treballen i fan intercanvis arreu dels territoris, sense complexes; la xarxa d’internautes, els grups de música i la literatura, el propi món empresarial i econòmic. La nostra tasca pendent són els mitjans de comunicació de masses: patim una televisió valenciana espanyolitzada i una televisió catalunyesa regionalitzada, el mateix passa a les ràdios i als periòdics. No cal parlar de l’estat de les infraestructures en mans dels espanyols.
Estic d’acord en el plantejament que no hem de renunciar als Països Catalans. De fet, m’agrada aquella formulació que diu “l’alliberament per parts del poble català serà, en tot cas, conseqüència de la lluita, i no pas fruit d’una renúncia inicial a part del territori”.
És evident que cal revaloritzar i recuperar aquelles elements identitaris més propis, si es pot dir, del País Valencià. I em consta que hi ha gent que ho està intentant des de fa alguns anys. Sóc del parer que aquesta reivindicació és necessària i primordial. Ara bé, la meva modesta opinió és que això no es pot confondre amb allò de “la nació valenciana”.
No amago que no estic d’acord amb aquesta concepció, ja que això no sé quina diferència té, perdoneu la llicència, amb ser subseu olímpica dels jocs de Madrid. Sols entendria la defensa de la nació valenciana, en el cas que es lligués indiscutiblement amb una una república federativa dels Països Catalans.
De totes maneres, hi ha zones de Catalunya que continuen tenint nivells de baixa consciència nacional que res tenen a envejar a zones del País Valencià. Sé el que em dic, perquè sóc d’una d’aquestes zones.
Sóc del parer que cal reforçar el projecte nacional i treballar conjuntament en el mateix sentit, però això no treu que es pugui adaptar la reivindicació i la lluita a cada zona del territori i en cada moment.
Per a poder avançar al País Valencià, opino que és necessari bastir la Unitat Popular a tants pobles i ciutats com siga possible. Sols l’organització de la Unitat Popular, en forma de CUP o com siga, és garantia que els Països Catalans seguim avançant cap al mateix port. Probablement, el marc de les eleccions municipals del 2011 és un bon moment per a plantejar una presència important en els territoris sota domini espanyol.
Salut
Toni,
Estic pràcticament d’acord amb tot plegat. També en la tendència a enfortir la nació sentimental per damunt de la política -una tendència arreu de la nació que evita encarar amb fermesa l’opressió nacional-, i a amagar-se darrere de les opcions “fàcils”.
També comparteixo -i després del darrer Aplec del Puig, encara més- que “seguir encara avui dia preguntant-nos si Països Catalans sí o no, si fou primer o l‘ou o la gallina, és una pèrdua de temps”. I que allò que cal és fer, actuar, construir, normalitzar…
Només sento una discrepància important en un tema, i crec que és més per la percepció general, que és el referit a “Mal que ens pese, però, incloure-hi els Països Catalans, projecte que
tenim dissortadament “en bajoqueta” –i en contínua defecció–, provoca
un efecte distorsionador, atès que decanta el procés més cap a
l’emotivitat que no cap a l’objectiu polític. Cal insisitir en el
procés centrat a Catalunya, preparar-lo com si aconseguir ara una
majoria favorable fóra possible, perquè és la millor manera de forçar
un resultat efectiu que col·loque Espanya contra la paret. Cal fer com
si el procés haguera de tenir efectes legals “de debò”, perquè el
resultat esdevinga de debò, és a dir, exigible. I llavors tindrem
l’oportunitat de celebrar que almenys un dels nostres territoris ha
aconseguit alliberar-se”.
Sincerament, no sé on es veu la possibilitat d’alliberar Catalunya. Els referèndums són una acció intel·ligent de desafiament, de desobediència, d’acumulació nacional, però no hi ha condicions per al procés final. A més, quina necessitat hi ha de voler justificar la fragmentació visual de la nació?
Per què la pressa? Per què hem de donar arguments als secessionistes? O com tu mateix dius, la desafecció d’un nou estat catalunyès envers la resta del país seria evident. Doncs, per què avalar-ho com si no tinguéssim res més a fer?
A més, el plantejament de visualitzar els Països Catalans és un clar objectiu a assolir. Un objectiu que als estats ocupants no els interessa.