Anna Gabriel Sabaté (Sallent): ?Som una prova pilot, un laboratori: la fórmula CUP s?està inventant?

Anna Gabriel Sabaté,
regidora per la CUP a Sallent (Bages), 2003-2011

Motivacions | “Lluito, entre altres coses, perquè ho he vist fer sempre a casa meva; he crescut en un ambient on la lluita formava part de la quotidianitat de la manera més natural. El meu pare venia de la província de Huelva, del flux de migracions que arriba de les mines de Riotinto cap a les mines de Sallent; i la meva mare, tot i que nascuda a Sallent, prové d’una família de la primera fornada minera del segle XX provinent de Múrcia. Gent pobre. Gent conscienciada. El meu avi era de la CNT, el seu pare ja ho era, la meva mare del PSUC… Gent molt de base i amb conviccions molt profundes. El meu germà i jo som els primers independentistes de la família”.

Bio | Sallent, 1975. 36 anys. Autònoma amb parella. Llicenciada en Dret i Educació Social. Professora retallable d’Història del Dret a la UAB. Sense antecedents penals. Va iniciar la militància política als 16 anys a l’àmbit local. Amb 21 anys es va incorporar a l’àmbit nacional impulsant la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL) i prenent part de l’organització del primer Correllengua. És sòcia de l’Ateneu Popular Rocaus, subscriptora número 3 de la Directa, afiliada a la CGT i membre del col·lectiu Terra i Llibertat des de la seva fundació.

[En dues paraules]
[Un fet històric] Les col·lectivitzacions del 36
[Un referent polític] Joan Garcia Oliver
[Un lloc al món] El Delta de l’Ebre
[Un llibre] El albergue de las mujeres tristes, de Marcela Serrano o qualsevol d’Hannah Arendt
[Una pel·lícula] Avui comença tot, de Bertrand Tavernier
[Una cançó] Hijos del Pueblo, era la preferida de la meva àvia.

[Entrevista realitzada el juny de 2012, un dissabte al matí qualsevol] 


La CUP i Sallent

Què és la CUP per a tu?
Un espai de confluència, organització i militància. De gent implicada que troba en l’espai local un instrument d’intervenció política i social que genera resultats força immediats. Vull dir que, quan es constitueix una CUP en un municipi, el revulsiu no triga gaire a notar-se. Vol dir que allà hi ha una gent que penca, que garantirà l’existència d’unes veus, que serà base i fonament per generar més xarxa, més alternatives, més arrelament. Allà on hi ha CUP, habitualment, la societat s’empodera, s’enforteix.

I Sallent?
El meu poble. Un poble que fa anys que acumula crisi. Hem viscut la crisi del tèxtil, la crisi de la siderúrgia, la crisi de la mineria… Som un poble obrer típic desplaçat al cor del Bages. Un municipi indissociable de la mineria amb una tradició anarquista important. Sallent és un poble que no ha parat de perdre població des dels anys 70, que ha anat enrere, i que té problemes mediambientals i urbanístics molt greus generats per la mina… I és que l’empresa i els seus interessos han condicionat i mediatitzat la vida política i social. El 2003 estàvem disposats a aturar-ho i revertir-ho, però s’ha demostrat que ells no estaven pas disposats a permetre-ho. Mana més la mina que el poble.

Quin agregat de sensibilitats forma la CUP sallentina?
Persones amb inquietuds culturals, socials i polítiques, que han format part del teixit associatiu local: esplais, entitats de cultura popular, moviment veïnal… Barrejat, certament, amb un petit nucli de persones que vam marxar a estudiar i viure fora, vam militar en estructures nacionals diverses i, a la tornada, ens vam activar localment.

Sou de les primeres CUP del darrer cicle, què us va esperonar el 2003?
No va ser cap decisió gaire pensada… L’origen està en una conversa informal, un tarda de dissabte, fent el cafè al bar del poble. S’acostaven les eleccions i vam pensar que hi podríem dir i fer la nostra, però sobretot a nivell d’agitació. Poc després, un moviment veïnal actiu que s’estava organitzant per anar-hi (RDC-Renovació Democràtica de Catalunya) –el nom té nassos!–, ens va convidar a anar en les seves llistes. I els hi vam respondre que sí, però que si hi anàvem seria com a CUP i en coalició. I així va ser: d’una forma força improvisada, certament. En tots dos casos, la motivació bàsica era acabar amb el govern de CiU. Estàvem esgotats del cicle convergent. L’argument, la raó, l’impuls, era aquest.

I per què vàreu triar CUP?
Tot i que la decisió fou poc meditada, teníem clares dues coses: que no hi aniríem sota paraigües estranys ni com a independents, i que volíem fer municipalisme però que la lluita formava part d’un tot. D’alguna manera, sense ser un nucli organitzat, perquè a Sallent no existia cap estructura ni cap dinàmica prèvia, ja ens sentíem part de l’esquerra independentista i vam pensar que la CUP podia alentar-ne la gestació. Recordo que el 2003 no hi havia ni tampons de la CUP; per formalitzar la candidatura, vam remetre el logotip a la Junta Electoral retallant un adhesiu.

I quina ha estat l’evolució des d’aleshores?
El 2003, en coalició, i amb uns factors de context avui irrepetibles, vam obtenir un 13,61%, 565 vots i dos regidors. El 2007 ja vam anar en solitari, perquè el moviment veïnal s’havia desmembrat, la coalició s’havia dissolt de facto, i l’experiència veïnal va patir escissions i crisis internes. Això ens va fer molt de mal a tots… Ja en solitari, vam obtenir 356 vots, un regidor, i un 9% dels vots, esdevenint la quarta força municipal. Resultat que hem revalidat el 2011, amb 337 vots i un 10,29%, quedant a un punt i mig del PSC.

El 2003 entreu a l’equip de govern…
Ens trobem que, per primera vegada –des de la fi de l’etapa del PSUC als dos primers ajuntaments democràtics–, és possible treure CiU del govern, i és que el motor de la campanya era precisament aquest. Així que ho fem: havíem esdevingut tercera força… tot i que la correlació del primer tripartit local no era fàcil: 4 regidors d’ERC, 2 RDC-CUP, 1 del PSC. El PSC no va acabar la legislatura i va trencar el pacte tot responsabilitzant-ne directament la CUP per radicals i antisistema. Allà es va gestar una aliança CiU-PSC, que encara dura avui en dia, perquè hi governen plegats. En perspectiva, avui som molt crítics amb els anys de govern: ara, probablement, no ho faríem, però el 2003 ens movia l’alegria pels resultats i la ràbia per tants anys de caciquisme clientelar. En aquelles condicions era difícil dir que no a foragitar CiU del poder. Érem una força petita i il·lusionada: no vam dimensionar ni calcular que no es dibuixaria un nou paradigma de govern, ni canviaríem estructures de cop, ni capgiraríem pràctiques. Va ser dur, perquè, a més, els nostres companys de coalició es desmembraven per dins… Conclusió: o tens poder popular, estructura pròpia, i ets força majoritària i vas a guanyar la batalla… o ets crossa pencaire, coherent i honesta, però legitimadora d’un sistema que malda per engolir-te.

Quina valoració en fas?
Que ens manca molt recorregut per fer, que ens hem de forjar encara… Ho dic amb tot el respecte: la militància de la CUP som bones persones, molt treballadores; gent que s’ha fet un fart de fer feina desagraïda, d’encartellar, de fer torns de barres, de rebre cops i critiques…. de muntar casals i ateneus, de combatre els racistes, de participar de les expressions més diverses de cultura popular …. . Però no disposem encara de prou quadres polítics capaços de dur la CUP cap a una estratègia nacional amb altura. No hi ha més cera que la que crema: som el que som, encara. No ho dic pas com a retret, només com a radiografia. Nosaltres no som fills de les elits ni pertanyem a les classes dominants. Som gent molt senzilla i, durant molt de temps, hem estat molt sols. I ara som “marca” de moda. Però, amb això, no n’hi ha prou… Podem durar dues primaveres.

Tens motius ‘locals’ per decebre’t amb “l’esquerra de debò”? Quin paper va tenir Francesc Baltasar (ICV), conseller de Medi Ambient, en el conflicte del runam salí?
No es van plantar davant la força dels interessos de la mina i el lobby empresarial del que formen part. Ens van deixar sols tot dient: “Vosaltres que voleu representar la unitat popular no podeu girar l’esquena als treballadors de la mina, els llocs de treball són el primer…. a les properes eleccions hi haurà una nova configuració de govern , i ja no hi haurà impediments per fer créixer encara més el runam salí”. Així ho van fer. El tripartit va aprovar una ampliació vergonyosa del perímetre del runam, la desgràcia ecològica de la Catalunya central.

Heu estat el primer municipi a reprovar la sobreprotecció policial d’Artur Mas…
Va visitar el municipi el març de 2012 amb un desplegament policial mai vist. Salpebrat amb un tractament humiliant als veïns. El plenari municipal, per majoria, ho va rebutjar una setmana després, fins i tot amb els vots de CiU. Aquell dia els Mossos van pretendre barrar el pas al regidor de la CUP que provava d’arribar a la recepció. Quan Artur Mas li va voler donar la mà, el regidor Albert Junyent s’hi va negar dient-li que no donava la mà a “qui retallava en educació i tancava hospitals”.. El president li va dir “ets un mal educat”. Què hi ha de rerefons en aquella reprobació? Que tots els pobles que han tingut tradicions revolucionàries han patit una forta repressió. Roman una sensibilitat especial dels cops rebuts: a Sallent el poliesportiu es diu Agustín Rueda [pres torturat fins a la mort a Carabanchel el 1978] i un carrer duu el nom de Guillem Agulló [jove valencià antiracista assassinat el 1993]; recentment hem aprovat al plenari la petició de llibertat de la sindicalista de la CGT, Laura Gómez, i dels vaguistes empresonats arran de la vaga general del 23 de maig de 2012, així com la demanda de prohibició i eliminació de les lesives pilotes de goma.

Vau tenir 15-M a Sallent?
D’aquella manera. Van venir de Manresa a explicar-nos què estaven fent, què caldria fer i com ens hauríem d’organitzar. Volien crear-lo. No ens vam poder estar de dir-los amb tota complicitat i cura: mireu, nosaltres ja som els indignats de Sallent. Ja tenim les nostres xarxes de funcionament informal i transversal… que pot anar de la gent de la CGT fins a l’Ateneu passant per les dones que son a Càritas. Ens ajudem i ens cuidem. Potser la virtut del 15-M és sobretot créixer en espais que eren erms polítics i no hi havia res. En tot cas, aquí la indignació col·lectiva ja està autoorganitzada… I fa anys.

Des de la teva experiència, quins són els límits del municipalisme?
No hi ha més límits en el municipalisme que a d’altres espais d’intervenció política. Hi ha els mateixos límits formals que en la comunitat autònoma, per exemple: manca de sobirania, pressupostos a base de transferències regulades, zero capacitat de fer transformacions reals de l’economia i la justícia social des de la institució… És exactament el mateix, només que treballar als municipis pressuposa feina, proximitat, honestedat i humilitat, mentre que passejar-se pels passadissos d’una institució del Parlament, no té perquè pressuposar-ho, al contrari, i sense que sigui més efectiu. Però el municipalisme pot mostrar-se com un espai d’aglutinació de força popular, interesantíssim i potentíssim, amb una xarxa relacional forta, que generi espais de resistència permanents. Per tant, límits institucionals, sí, però possibilitats d’articular un moviment polític revolucionari des dels municipis.

Fitant el 22-M
Què vas sentir el capvespre del 22-M, vora les 11 de la nit, amb 101 regidors i 65.000 vots?
Em va fer una certa por.

Por, de què?
Ens vaig sentir vulnerables. Davant diverses amenaces. De nosaltres mateixes; de com autogestionar el creixement; del risc de la desil·lusió; de quants caps pensants estarien maquinant com acabar amb nosaltres. Conscient que la feina ben feta no sempre es tradueix en resultats electorals, i que uns bons resultats el 22-M poden no consolidar un projecte, sinó tensar-lo. Vaig pensar que ens havíem de blindar, començant per les perversitats mediàtiques.

Però la inflació mediàtica va visualitzar el projecte…
El socorregut efecte ‘formatget’ té el seu pes, per suposat: la ‘bona nova’ de la CUP era anunciada i comentada per tertulians. Molt bé. Però vaig un pas més enllà, en el sentit que, fins el 2011, sense presència a TV3, hem fet feina per establir les bases i fer possible els resultats del 2011. Per tant, no els necessitem. A més, els mitjans no són nostres, i no podem confiar en el tractament que ens donin. Una força com la nostra ha de treballar per enfortir els mitjans de comunicació que facin periodisme de veritat, deslligat d’interessos que no són pas els nostres.

A Girona i Barcelona, pot ser ho veuen d’una manera diferent…
La percepció de la irrupció mediàtica –tot i que relativa– varia molt, esclar, en funció del municipi on estiguis. Entenc que, per a algunes CUP, aparèixer als informatius del migdia, els fa entrar a moltes llars que, d’una altra manera, seria molt difícil d’aconseguir. Però el nostre objectiu no és que la gent ens vegi o ens escolti per la televisió, sinó que sumem gent al projecte i esdevinguin part de la unitat popular que volem construir. Els regidors i regidores de la CUP ho han de ser per un treball de base, per una implicació i feina local en un context nacional de frau polític, estafa econòmica i repressió ascendent.

I la valoració d’uns resultats que s’han triplicat?
Vejam. 100 regidors no són res. Que al segle XXI, any 2012, i en aquest país, només hi hagi 100 regidors de l’esquerra independentista, diu ben poc a favor d’aquest país (somriu). A més, la concentració de la representació en una part del territori fa palès que encara cal fer molta feina, molta, per estructurar la nostra força al conjunt del país. Comparativament amb el 2003, quan n’érem 4, esclar que és una bona noticia! Però, 100 regidors? N’hauríem de tenir 2.000…

Quins han estat els vostres eslògans a les cites del 2003 i el 2007? Quin va ser el vostre eslògan electoral el 2011? Quin pressupost teníeu?
El 2003: “100% Sallent, 100% il·lusió”. Volíem remarcar que érem una coalició que es centraria en el treball municipal i que érem aire fresc i garantíem noves formes de fer política. Pressupost: 2.000 euros. El 2007: “El vot útil”. Havíem patit una campanya d’atacs brutals per part de CiU i PSC i, en menor mesura, també d’ERC i ICV… Volíem transmetre que votar-nos a nosaltres, no era llençar el vot. Pressupost: 2.700 euros. El 2011: “’Alternativa necessària; treballem per Sallent”. Aquí la voluntat ja era de trencar amb la lògica bipartidista imposada; O CiU o ERC. En canvi, nosaltres diem que l’alternativa real passa per la CUP. Pressupost: 3.400 euros.

[Els reptes del futur]
A finals de la primera legislatura vas entrar al Secretariat Nacional…
Si, tenia clar que havíem de construir CUP, un projecte nacional. No hi havia estructura. Per això hi vaig entrar. Voluntàriament, perquè llavors no hi havia votacions, hi havia menys gent al secretariat de la que era necessària… Després, el 2007, a les primeres eleccions ordinàries, m’hi vaig presentar i hi vaig accedir de nou [va ser la candidata més votada] i vaig ser nomenada portaveu. Pocs mesos després, vaig dimitir…

I això?
Amb tres companys més ens va semblar que les dimissions permetrien obrir un debat al voltant de la democràcia interna de la CUP, segurament i al nostre entendre, millorable. Com a tot espai polític, la CUP acull diferents sensibilitats i concepcions de com s’han de prendre les decisions, diferents cultures polítiques, probablement, diferents formes de fer… En aquell moment ens va semblar que fer aflorar aquest debat podia ser interessant per tal de fer de la CUP un espai millor i més coherent amb un dels seus fonaments; la radicalitat democràtica i enviar a la paperera de la història velles formes de fer política que no tenen res a veure amb la nostra cultura emancipatòria.

Cap a on?
La fórmula CUP està per inventar. Aquest és el gran repte. Cal analitzar el context actual molt bé: escoltar molt la gent –sobretot, la de fora de la CUP– i tenir-la en compte. Estudiar molt bé on ens movem i per què. Desbrossar camí. Deixar de banda allò que diguin els mèdia, els cants de sirena, per a un altre moment. Estic convençuda que, amb més regidors i més implantació municipal, un treball nacional que forgi la seva realitat a les estructures territorials, una marca política referent de les lluites constants que s’esdevenen al país… es podria bastir una estructura nacional realment innovadora que fos, fins i tot, referència alliberadora a l’àmbit europeu. N’estic convençuda.

La CUP a les autonòmiques del 2014…, què en penses?
Sóc del parer que no hi ha condicions per concórrer com a CUP a les eleccions i no veig que això garanteixi el manteniment del treball de base i l’arrel transformadora del projecte. Una cosa distinta són altres fórmules, és a dir, concórrer a les eleccions a partir de plataformes més àmplies i participades. No podem menystenir la nostra situació real: si dibuixem el futur a través de l’actual militància de la CUP, ens la fotrem. Ens hem d’adonar que fora de la CUP és on hi ha majoria de la gent que encara ha de constituir aquest l’espai. Si pensem que ja els representem, ens equivoquem. Hem de crear espai i eixamplar-lo: un espai clarament definit com d’esquerres, independentista, i un revulsiu democràtic de base. I això no es construeix des de la representació parlamentaria. Aquesta és, al meu parer, la prioritat actual: la capil·laritat de la CUP. I encara més en el cicle que vindrà. Un cop fora del govern, ICV reforçarà perfil d’esquerres i ERC l’independentista. La batalla no és discursiva, que és sobretot el que, ara per ara, visualitza la presencia parlamentària. El repte és un altre i l’acumulació de forces no és només electoral. És al carrer. A això em refereixo: cal estructurar i vertebrar la xarxa resistent.

Què fer, doncs?
La CUP és un moviment de resistència i generador d’alternatives que està en construcció. Si cal anar a les autonòmiques, hi anem. Però quan un ampli sector de les expressions de militància de base ens hi portin. Sabent què hi anem a fer, sabent quina serà la nostra força als carrers, als barris, als sindicats, a la xarxa organitzada… havent llegit, en definitiva, la realitat política amb la complicitat de les lluites socials.

Quin cicle albires?
Un cicle similar al dels 8 anys del PP: entre Valdecasas i CIU i l’altermundisme i l’okupació. Allò va ser l’escola militant de molta gent que avui és a la CUP. Aquest cicle està essent i serà de molta duresa, de molta salvatjada, de molta confrontació. Allà on més hi caldrà estar, serà al carrer. Cal llegir la realitat: el govern real avui és fora dels parlaments, manen els mercats. I alguns canvis que hem conegut el 2011-2012 arreu del món s’han donat des de fora de la institució, a les places. Tot plegat, i des d’un punt de partida de demolidor: venim d’una derrota de les classes populars sota una nova hegemonia neoliberal que cal esbotzar. Estem en reconstrucció.

Quin serà el nou subjecte polític?
El mateix, la gent senzilla, la que només té la força del treball per sobreviure, però mutant amb els canvis vertiginosos en l’estructura productiva i l’estructura social i política. L’àmbit municipal facilita la clarificació: a nivell local, és més fàcil visualitzar qui té poder i qui mana. Desxifres de prop les lògiques de la desigualtat i la injustícia. Identifiques pols. Dissecciones interessos… Llegeixes la realitat més clarament i entens els mecanismes de reproducció del poder. En aquest context, definir i estructurar el subjecte polític del canvi es fa quasi de forma natural.

Com definiries el procés d’unitat popular?
Està per definir i alhora en construcció permanent. Som una prova pilot. Un laboratori. Tenim el repte de construir la unitat popular després d’un llarg cicle de post franquisme que ha esquarterat bona part del millor llegat de lluites que tenia el país. Sovint recorrem a fórmules copiades i caduques. I calen noves pràctiques i noves dinàmiques. Més encara als Països Catalans: al llarg de la història hem aportat experiències absolutament innovadores i de referència que han generat una esfera pública pròpia, una cultura. Estem en condicions, en una Europa perduda, de generar nous espais polítics de referència. Tenim un potencial de memòria que ens precedeix i ens aixopluga, que encara genera codis comuns i complicitats sòlides. Només així s’explica que sense directrius sorgides de cap cúpula, gent que no ens coneixem de res, i que no estem massa organitzats, fem el mateix a diferents punts del territori. Això és la CUP: cultura política pròpia i generositat per fer que el protagonisme el tingui la unitat popular i no les sigles ni la organització.

I els Països Catalans, on queden?
On sempre, al centre de la reivindicació. Som la darrera trinxera que se’n reclama i els defensa. Per això hem de combatre els discursos de la independència a diferents velocitats… Nosaltres no deixarem que ens fragmentin, hem de treballar per tal que el nostre projecte no trontolli per pressions d’independentistes que frisen per veure una Catalunya principatina amb estat propi… Nosaltres més que pressa, tenim companys de viatge que no volem abandonar.

Ets membre de l’Assemblea Nacional Catalana? Hi creus?
No. Gent com en Vila d’Abadal no forma part de la meva trinxera, només que si s’apunta al carro de la independència, resultarà que coincidim en un objectiu polític. Prou. Jo no treballo per construir espais transversals, hi ha altre gent per fer-ho. Nosaltres hem de poder organitzar el major nombre possible de gent al voltant de la unitat popular i de postulats radicalment d’esquerres i transformadors.

En una entrevista anterior, vas ser crítica amb els budells de la primera consulta d’Arenys…
Si, perquè en certa manera vam ser la mà d’obra del primer boom sobiranista. Hi fèiem el càtering, suàvem la samarreta, organitzàvem el servei d’ordre contra Falange, i altres es feien la foto. Érem els picapedrers…

Canvi de terç. El flamenc és cultura catalana?
Es clar que sí. Em rebel·la i em fa molta malícia que hi hagi una tradició política i cultural que cregui que només la sardana, el flabiol i la barretina són cultura popular catalana. Ho són les jotes, els balls de gitanes, els correfocs, els garrotins, el flamenc i la dolçaina.

Si tinguessis filles, què els hi cantaries?
Ovidi Montllor.

[Amb monosíl·labs]

Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, vaig votar no
Vas votar a les autonòmiques del 2010? 
Vas votar a les generals del 2011? Sí, soc fatal, vaig a votar sempre!

Hi heu tingut consulta per la independència? Sí, a la la tongada del 13-D
Hi vau participar? 
Sí. La gent de la CUP ens hi vam comprometre molt… A Sallent, hi va participar un 28% (sí, 98%)

Hi vas ser en alguna plaça el 15M? No
Vas secundar la vaga general del 29-S? Si
Vas secundar la vaga general del 29-M? Si

Tens Twitter? No
Tens Facebook? No

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *