Joan Garriga ‘Nana’: “L’Assemblea de Catalunya va ser un instrument que tothom reivindica però que tothom enterra”

[A partir d’avui, cada dia una entrevista en profunditat amb les ànimes de la CUP. Avui, la de qui té més joventut acumulada. En ‘Nana’ de Ribes. Passin i vegin. Una fera ferotge en el sentit més ovidià. Les fotografies són obra (d’art) de l’Oriol Clavera]

Joan Garriga ‘Nana’,
regidor per UM9
a Sant Pere de Ribes
(Garraf)
des de 2007

Motivacions | “Vaig fer la mili obligatòria a Lleida, teníem una cèl·lula de l’Assemblea Democràtica de Soldats. Recordo el dia que va morir Franco: ens van comunicar que sortiríem de matinada a prendre els carrers. Ens vam reunir als lavabos quatre persones: un de la CNT, un que es situava a l’òrbita del PSC provinent del FOC, un altre del PSAN, que després va ser parlamentari al primer Congrés espanyol, i jo. Creiem que la revolució era a la cantonada i era lluny, molt lluny. Només vam prendre una decisió: disparar contra el primer que ens ordenés disparar contra el poble. No sé si ho haguéssim fet, però al menys vam establir una consigna”.Bio | 1953, Sant Pere de Ribes, 59 anys. Casat, amb tres fills. Magisteri. Treballa al Servei d’Ocupació del Col·legi de Metges de Catalunya. No disposa –creu recordar– d’antecedents penals, però el 1975 la Guàrdia Civil el va atonyinar a les Fonts després d’una assemblea; en arribar a l’estació de ferrocarrils al carrer Provença els esperaven els grisos, repartint confits. Arrenca la militància política el 1970. Va ser representant de l’Assemblea de Catalunya a la comarca del Garraf. Passa pel PTE, el Bloc Català de Treballadors, el BEAN, l’ MDT (abans de l’escissió) i, ara, a les CUP. Des de 1979 participa a UM9 i, des del 1972, al GER, que enguany fa 40 anys i de la qual ha estat president. És membre de l’AVV de les Roquetes, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, i està afiliat a la CGT.


[En dos segons][Un fet històric]
Les eleccions a Ribes del 1979, on va guanyar la ruptura
[Un referent polític]
Andreu Nin i el POUM
[Un lloc al món]
Qualsevol, però que s’hi estigui bé
[Un llibre]
Qualsevol d’Enric Cassasses
[Una pel·lícula]
Deprisa, deprisa, de Carlos Saura
[Una cançó]
L’home estàtic de Pau Riba o, d’ara, La princesa alegre d’Estúpida Erikah

 

“Amagar el cap sota l’ala no serveix de res: ni per amagar el cap sota l’ala”

—-

[De trànsits i transicions]
59 anys. Quines són les teves motivacions socials i polítiques?
Les que han mogut sempre el moviment popular i obrer: lluitar per un món millor i millorar les condicions de vida. Una actitud de rebel·lia enfront de qualsevol injustícia. Sento que formen part de tot un llegat històric que s’ha anat transformat, però on tampoc cal trobar noves grans raons: són les de sempre.

L’actual moment polític, com el definiries?
Com a cabdal. En un moment de cruïlles, de canvi. De trencament respecte a l’anomenada ‘segona transició’. De crisi en el capitalisme, de terrabastall en coses que semblaven inamovibles. Històricament, les connotacions són importants. No sé si serà el darrer estadi del capitalisme, però hi ha canvis evidents. Nous moviments socials i noves formes de lluita, noves xarxes i noves emergències. Són moments de canvi que ens permeten avançar i reocupar espais que pertoquen a les classes populars.

La transició va ser un mite?
En aquest país érem quatre els que lluitàvem per la democràcia i contra la dictadura. Quatre i tots d’esquerres. La dreta d’aquest país no va fer mai res per la democràcia. Ni la dreta que en diuen “democràtica”: això, ni existia. A nosaltres, a la UM9, els companys de lluita antifranquista del PSC i el PSUC ens van repetir mil vegades que la transició era un avió que s’enlairava i qui no s’hi pugés es quedaria a terra. Arran de terra, 30 anys després, hem vist com s’estavellava. Va ser un encert no haver pujat, però aleshores la burleta que ens feien era terrible.

22 de maig a les 10 de la nit, què penses quan veus que hi ha 100 regidors?
Alegria. Però no tant pels resultats electorals, sinó per assolir objectius polítics. Vam posar en el mapa electoral unes propostes polítiques que feia anys que estàvem treballant, que van surar, i que es van concretar sàviament al territori amb suport popular. Més enllà de formatges i tants per cent, posar sobre la taula una alternativa municipalista dins un marc nacional i de classe.

I a Sant Pere de Ribes?
Tothom ha fet travesses del desert. Nosaltres venim del 79, hem governat amb majoria absoluta –amb errors i encerts– i hem perdut el govern als 90. I ara som oposició. I això és una escola. Els darrers anys anàvem minvant i el 2011 trenquem la tendència i mantenim el 20% de suport. Important, perquè mai se’ns havia qüestionava tant com en aquestes eleccions. Hem arribat a pensar, després de 30 anys, si ens presentàvem o no com a UM9. Vam fer un treball polític de base clau: vam entrevistar-nos amb 100 persones. Casa per casa, porta a porta, en un marc personal, i els vam dir: part de les bases pensen que el projecte del 1979 ja no es vàlid i que potser cal anar com a CUP. Va guanyar l’opció de seguir. I a més, vam entendre que la UM9 del 1979 i la CUP d’avui no eren res més que la mateixa voluntat de reconstruir la unitat popular: que la CUP participava del nostre projecte, iniciat el 1979.

1979-2012. S’avança?
Mireu, l’Assemblea de Catalunya va ser un instrument que tothom reivindica però que tothom enterra. La unitat popular, històricament, ha existit a casa nostra: la confluència de les classes populars per defensar els seus interessos sota una mateixa lluita. Des dUM9 costa no entendre la unitat popular perquè, sense voler-ho, l’hem estat fent. La riquesa d’UM9 és que aplega persones que a les generals voten propostes polítiques diferenciades de l’Esquerra independentista. Mantenir aquest espai és mantenir la unitat popular. I no és pas fàcil. La UM9 participa, decidit en assemblea, a les CUP. Ara, pensar-se que UM9 és la CUP, no. Els militants de CUP formen part de la UM9 i la UM9 s’hi sent vinculada a nivell nacional. Dins la butlleta d’inscripció a UM9 hi ha l’opció de fer-se també de la CUP nacional.

A trenta anys vista, quins són els límits del municipalisme?
Nosaltres no anem a fer la república independent de Ribes. Som un projecte de base municipalista, però d’abast nacional. Construïm un espai dins l’àmbit municipal de lluita que ens porti a l’alliberament nacional i de classe. Sempre ho hem dit. I sempre hem estat en contacte amb el país i amb el món, perquè, si no, et perds. I els límits diria que arriben quan perds la relació i la complicitat amb el país.

Gènere, dones i emancipació. Tasques pendents?
Les estructures de poder han sigut antagòniques amb les dones. I a la inversa: la dona amb elles. No sé per què, però, al GER –potent espai social–, la participació de la dona ha estat a uns nivells altíssims. En canvi, amb UM9, en l’àmbit polític, ha estat molt costós.

Què pot aportar el feminisme a la concepció del poder?
El feminisme ja ha aportat molt i més que aportarà. No sé si encara som producte de les societats de caçadors i recol·lectors, i no hem acabat d’evolucionar, però l’estructura del poder és molt bèstia. Per això el feminisme aporta una visió radicalment oposada a la que hem conegut.

Quins processos migratoris acull Ribes?
Al Garraf, en general, tenim, primer, una immigració culta europea i residencial. A Ribes, majoritàriament, una immigració marroquina i amazigh, on la segona generació ja usa el català com a llengua vehicular. I després la comunitat llatinoamericana, que els costa una mica més. Fixa-t’hi que els que no parlen català… són els fills de la migració europea. En tot cas són els sectors més castigats per la crisi i avui el replegament i el tancament es nota: religió-refugi, el vel ha tornat a Ribes, i el centre islàmic s’omple cada cop més. Fan la funció que fa Càritas. La nostra tasca és obrir totes les portes i trencar els aïllaments: per què venen al GER, els magribins? Perquè és on es troben més a gust. Cal obrir espais d’intervenció i trobada socials.

Què fer?

L’escola pública és la base de tot. I la clau de la integració. A Ribes l’escola pública és un motor inclusiu brutal: molt més enllà de la tasca pedagògica, desenvolupa un paper social cabdal, genera ciutadania. Els que van a la privada, de Sitges o a Castelldefels, aquests no s’integren ni a la de tres.

Arbúcies, Ribes, Ripollet. Els referents del municipalisme alternatiu?
Referents, no. Coprotagonistes, amb un munt gent del país que ens ha ajudat a entendre que trencar els límits de la tasca municipal passa per reconnectar-se al país. No és dir que tot s’ha fet bé, però et permet l’acumulació de forces que és summament important per a les esquerres. No es pot començar cada vegada de nou.

[Retrovisors: enrere per mirar endavant]

Què és la CUP per tu?

La concreció, des del sentit municipalista, d’una necessitat dins el camp de la lluita nacional i de classe. Una necessitat d’autorganitzar i coordinar diferents realitats que s’estaven donant en diferents municipis. Malgrat el que es pugui pensar, la CUP no és una novetat. És un bagatge rebut, un recull, una herència històrica de les primeres CUP del 1979, o de l’AMEI, després; d’experiències com les de Ripollet o Arbúcies, per no renunciar a la tradició de lluita del país. Avui, és una plataforma d’intervenció política que contempla les voluntats de l’Esquerra independentitsa i dels moviments socials, amb sentit històric i voluntat de futur. Un eina de participació, de lluita social i nacional des dels municipis.

Què la defineix?
Es diferencia pel caràcter assembleari, l’arrelament al territori i la voluntat de construcció de la unitat popular. Això és bàsic. Costa de definir, però la CUP no es mereix una definició curteta i tranquil·la. A diferència dels partits polítics, uns instruments d’intervenció política creats al segle XIX , que avui es demostren inútils per a la transformació i només útils per a la continuïtat i reproducció d’un sistema de poder, la CUP té un caràcter àgil, mòbil, de constant transformació. També la defineix que respon a una amplitud de sensibilitats polítiques diferents: lluny de ser un handicap, crec que és un avantatge sumar gent diferent, de tradicions diverses, persones que hem participat de formacions polítiques clàssiques fins a activistes dels nous moviments socials emergents. Relligar tot això i construir un espai comú ens honora a tots. Ara bé, mantenir-lo en el temps, i que responguem a les necessitats socials i als objectius polítics que perseguim, això és una altra cosa. Són figues d’un altre paner. En tot cas, la CUP és la suma d’un recull històric d’experiències, de noves protestes socials i de l’encert de l’Esquerra independentista per mantenir viu un enfocament polític de ruptura i transformació. No és que siguem més hàbils que la resta de formacions polítiques: senzillament, és que la resta hi ha renunciat.

Com veus el creixement de les CUP?
Reflecteixen el moment i uns quants encerts. Un de fonamental: saber estar dins i fora de les institucions. L’any 79 es van buidar totes les lluites perquè tothom va enfilar cap el treball i expectatives institucionals. Aquest saber fer ens ha permès de seguir connectats amb amplis sectors de la població i del país, incorporar noves maneres de participació política, noves sensibilitats, nous objectius. Mantenir-nos coherents amb les voluntats de transformació social i de canvi, això és el que ens ha permès avançar i consolidar una nova cultura política que va arrelant. En Terricabras diu que la salut democràtica dels pobles es pot observar en base als nivells d’autoorganització social. I això és el que la CUP esperona.

Què n’esperes del futur de la CUP?

Que continuï sent un instrument vàlid d’intervenció política en la seva vessant de construcció de la unitat popular i d’alliberament nacional des dels seus principis de base assembleària.

Una virtut i un defecte de la CUP?
Virtut: haver reaparegut i reeixit en uns moments en què estava tot en qüestió, les velles maneres de fer política que la gent ha desestimat. I el defecte, segurament, un caràcter assembleari que ens aboca a una organització d’autogestió complexa, que potser ens fa anar més lents per arribar on hauríem d’arribar. Ara, posat en una balança, prefereixo això. Que quan perds el com, comences a perdre el què.

I els riscos d’aquest model?
Que no siguem capaços, que no arribem a temps, o que no ens adeqüem als temps polítics. Pot passar de tot: que desapareixem, que ens estavellem, o que perdem el tren. Però, comparat amb el que els ha passat als altres, no cal dramatitzar.

Autonòmiques sí, autonòmiques no?

Sovint penso que és un debat que s’atia des de fora. Ara bé, entenc els companys i companyes que creuen fermament que cal un element referencial polític al país i que presentar-se a unes eleccions autonòmiques és una oportunitat. Ho entenc. Però, a mi, allò que em preocupa no és si hi participarem o si no hi participarem: és saber si allò que hem assolit als ajuntaments –concretar el treball polític a les nostres comunitats de la mà dels moviments socials– es compliria en altres institucions de rang superior. Si aquesta concreció som capaços de portar-la, endavant: entenc que és això el que ens mou, no pas els resultats electorals. Ahir llegia Ramonet: el problema no és com anar a les eleccions, sinó com encapçalem i dinamitzem moviments de lluita i transformació.

I com la veuries, aquesta participació, el 2014?
Personalment, no la veig. Requereix un treball polític molt més important del que hem fet. Ara bé, les coses en política canvien d’un dia per l’altre. En tot cas, encara ens falta implantació al territori, un model organitzatiu empeltat a la pràctica assembleària i municipalista, que doni cohesió nacional, que connecti amb totes les altres organitzacions de l’Esquerra independentista, i que es relacioni més i millor amb tots els moviments socials. Fins i tot ens falta discurs: l’estem construint. En tot cas, no hi poso dates.

Al segle XXI, en plena societat xarxa, quin ha de ser el model organitzatiu?
El que sigui respectuós amb les voluntats assembleàries i l’ànima del municipalisme. Que permeti la permeabilitat amb altres sectors socials i polítics: si no, és impossible construir la unitat popular. La CUP no és una màquina electoral, com la resta, sinó un estri democràtic i popular d’intervenció política, social i cultural. I ha de promoure l’ideari d’avui: l’alternança, el no apalancar-se al poder, la no professionalització política. No és fàcil, eh? Quan la UM9 opta per la limitació en les responsabilitats, pagues un preu polític important: has de renovar els actius polítics permanentment. Que està molt bé.. però costa un ou.

[Davant un món injust i desigual]
Com veu en ‘Nana’ el país?
Enmig d’una problemàtica social brutal, amb l’extensió dels sectors que pateixen la crisi i amb un sistema polític caduc. Penso en el Víctor Alba, quan ens deia una frase molt bèstia: “La lluita antifranquista us ha fet franquistes”. “Fill de puta”, pensava jo. I tenia raó! Ho deia en el sentit que els esquemes clandestins de la lluita antifranquista han justificat les maneres posteriors: imposicions i autoritarismes. El trencament històric i l’oblit sobre el potencial emancipatori que acumulavem, estroncat per la guerra i la dictadura va ser tan pervers que avui encara en paguem les conseqüències. Paràlisi, despolitització, elitisme. Cap voluntat de lluita: només repartir-se el pastís. La sociovergència a Catalunya i el binomi PP-PSOE a l’Estat representen el pur repartiment del poder. Primer, trenquen la cadena de la memòria i de la lluita i, després, pareixen un sistema de partitocràcia que és terrible. Estem en un moment realment dramàtic. Ara ja no s’hi val a parlar només de radicalitat democràtica. Calen canvis molt profunds de cultura política.

Països Catalans, Unió Europea, món global. 3.500 milions de pobres, 40.000 persones mortes per la fam cada dia. Mirar el sud, mirar el nord?

Estic per la riba mediterrània i per l’Europa dels pobles. Per tirar avall el mur de riquesa/pobresa que han construït. L’estret de Gibraltar és la frontera més prima entre dos móns: allà on la desigualtat esclata en 15 quilòmetres, on tot esclata. Tinc clar quins són els meus: tots els suds. Només falta que, amb les desigualtats abismals que hi ha, es tornin a focalitzar totes les tensions del món a la Mediterrània . Allò que pensaves que mai no tornaria a passar i mira la història dels Balcans als noranta. L’horror de la guerra de nou.

I la UE?
No en tinc gaires esperances; és una unió de mercaders, no una unió política. I a partir d’aquí, o sabem construir la unió dels pobles o fumuda l’hem. Dipositar en Europa l’esperança independentista, crec que és fals com a punt de partida: ens equivoquem si pensem que el procés ve de fora. Ve de dins: el procés d’alliberament parteix de les pròpies capacitats de tirar-lo endavant, amb les complicitats que calgui. Dubto que l’Europa dels estats sigui un aliat.

I l’extrema dreta creixent pertot Europa…
El discurs de l’extrema dreta s’ha d’anular. El discurs de la por és seriós. Qualla. I amagar el cap sota l’ala no serveix de res: de fet no serveix ni per amagar el cap sota l’ala. Ara bé, cal ser conscients que la por, la seguretat, generen adhesions però no és menys cert que hi ha molta gent sensible i receptiva al missatge analític, solidari, transformador. No menyspreem cap oportunitat per revertir-ho.

S’ha de pagar el deute privat amb diners públics i rescatar la banca?
No. I no sóc l’únic que ho pensa. Si això porta a que algunes coses petin, que hi petin. L’altra opció és anar amb el cap cot, el camí de la submissió total, del desmantellament de l’estat del benestar. I, a més, no és que no triï no pagar, és que crec que no el podrem pagar.

I dels Països Catalans, què dir?
Almenys dir que existeixen! El nostre marc polític està clar: són els Països Catalans. Però això no treu que haguem de ser conscients de com han anat les coses els darrers decennis: s’hi han configurat realitats molt diferenciades. I avui calen lluites diferenciades, que no significa una estratègia de renúncia. Des les Illes i el País Valencià avui ens estan donant lliçons de lluita: hi són més a la barricada que nosaltres. Per pura necessitat. És on ens porta l’autonomisme: a esquarterar-nos. Avui, sembla que siguis un nostàlgic, però la qüestió de la unitat de la llengua ho manté tot viu. La llengua és la metàfora quotidiana, malgrat les tones de desconnexió que pretenen abocar perquè els uns no mirin al sud i els altres no mirin al nord.

L’enginyeria genètica de l’Estat, en 30 anys, ha fet prou feina…
Penso que l’alternativa és recompondre el vincle social i cultural abans que el polític. Reteixir puntada a puntada els Països Catalans, aquells que la Constitució espanyola volia evitar que es federessin. Nosaltres vam anar a la Vall d’Albaida i ens vam quedar acollonits, perquè manava el PP, però tota la gent que portava els balls populars eren del Bloc. I després van venir a Ribes. Tenim més responsabilitat nosaltres. És com si hi visquéssim d’esquenes. Mirar i escoltar el País Valencià ho fem poc. Ens arrossega la inèrcia.

Va, que ja acabem. Què és la unitat popular al segle XXI, 40 anys després de la
UP d’Allende?
(Se’n duu les mans als caps i esbufega) La unitat popular és l’oportunitat de reconstrucció de l’esperança, allà on es pot regenerar l’esquerra, enfront del capital, amb un nou discurs i noves pràctiques. Entesa com a complicitat de moviments, espai de coincidències estratègiques, i paraigües de voluntats polítiques i socials.

A qui poses tu en la unitat popular?
No regalo cap espai a ningú. La unitat popular és patrimoni dels moviments socials en lluita, dels moviments populars, de la classe treballadora fins al comerç de proximitat –que ho hem deixat als de CiU– passant pels autònoms… Moltíssima gent. I tenint claríssima una cosa: avui, la persona no associada, la que no participa, és la més vulnerable. Ja hi ha una fractura social, no digital: els enxarxats comunitàriament i els que no, els que queden exclosos de la participació. Quina és la falta d’integració d’un nano magribí? Si pot pagar 30 euros al mes per jugar a futbol. La pobresa és el que genera exclusió. I aquest també és el combat de la unitat popular: cap exclòs, ningú fora.

Què en penses del sobiranisme civil?
A vegades m’emprenya. Sovint penso que la transversalitat és un error: ha quedat demostrada la incapacitat de la classe política. El millor que ens pot passar és que desapareguin. No me’ls crec, no crec que siguin capaços de liderar cap procés d’alliberament nacional ni un procés de transformació social amb criteris d’igualtat i justícia social. Això de que CiU ens portarà a la independència… A Ribes no van ni participar a la consulta. Confiar avui a fer seguidisme de la classe política, ja no toca. És la crònica d’una nova estimbada. El que cal és una política de ruptura.

Com a Ribes a les municipals del 1979, desbordant 40 anys de franquisme?
Quina nit inesborrable, al carrer amb les senyeres i la dreta de sempre amagant-se. Ni t’ho explico. Allò va ser una explosió d’alegria desbordada. I justificada. A Ribes no va haver-hi transició, va haver-hi ruptura amb la dictadura. Poques vegades tastes així la llibertat. Que no sempre perdem, que a vegades es guanya. I es va guanyar. Hi va haver un canvi: els que ostentaven el poder des del final de la guerra el van perdre quan vam prendre la paraula. Si va passar aleshores, pot tornar a passar. Que sigui aviat, tu. Aquest poble s’ho mereix.

***

[En monosíl·labs]

Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, hi vaig votar no.
Vas votar a les autonòmiques del 2010? Diria que no.
Vas votar a les generals del 2011? No
Heu tingut consulta per la independència? Sí.
Hi has participat? Sí, hi vam participar dinamitzant-la
Hi vas ser en alguna plaça el 15M? Sí, a la plaça Catalunya i al Garraf. A Ribes no va haver-hi.
Vas secundar la vaga general del 29S ?
Vas secundar la vaga general del 29M?
Tens Twitter? No
Tens Facebook?No

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *