Republicans i Independentistes

La majoria dels meus posts els he dedicat darrerament a parlar de les propostes de la candidatura d’ERC-Futur o a argumentar el meu posicionament davant altres candidatures.

Així que no tot ha de ser feina, argumentació i rigor. Alguna llicència frívola em podré permetre de tant en tant, no?

Aquest dissabte vaig assistir al debat de candidatures al Teatre de la Passió d’Esparraguera. Per si algú no n’havia fet esment, -que segur que sí!-, l’elecció del lloc no deixava de tenir la seva conya… Qui era Judes? I Ponç Pilat? I Jesús? El penjaran entre els dos lladres?

Bromes a part, les candidatures i els i les militants que hi vam assistir vam donar un exemple de normalitat democràtica. Es va debatre, es van fer propostes, es va atacar i es va defensar, però sempre dins la correcció i el respecte que es mereixen (ens mereixem) els companys i companyes del partit. De fet, li podríem haver estalviat la feina al company (o companya) que el va gravar clandestinament i el va passar al diari Avui. La normalitat no té perquè amagar-se.

Com recorda en Toni Cruanyes, subdirector de l’Avui, tothom s’hi atreveix amb ERC i tothom hi diu la seva. En canvi, ningú reconeix un fet singular, únic en la política catalana. Dins ERC s’està produint un procés plenament democràtic, en el qual 10.000 militants triaran per sufragi universal directe els seus dos màxims dirigents. Democràcia en estat pur. Pràctica republicana.

ERC molesta. Ja ho sabem. Quan la direcció pren decisions, els mitjans i la resta de partits ens recorda que les bases es revolten permanentment. Quan les bases voten, els mitjans i la resta de partits intenten condicionar el seu vot des de fora, per a obtenir l’escenari més favorable als seus interesos. En qualsevol cas, fem el que fem, ERC és el caos, la inestabilitat, som els de Pancho Villa, tal com un altre “brillant” articulista de l’Avui (i de l’E-notícies), ens recorda des de la seva tribuna.

Estic segur que ningú critica la forma en que ICV pren les seves decisions internes o tria els seus representants. Que jo sàpigui, funcionen amb el clàssic sistema de delegats, compromissaris, o com es diguin. És a dir, intermediaris que interpreten la voluntat dels seus companys i companyes. I el mateix passa amb el PP, CDC, UDC o el PSC. I el PSOE i el PP, i IU. I el PNB i… Suposo que és un model millor, més estable, més segur. Més democràtic? Jo, si he de triar entre la democràcia republicana que practiquem a ERC, i les democràcies orgàniques, indirectes, vigilades, que practiquen altres forces polítiques, no tinc cap mena de dubte.

Així doncs, el meu pronòstic és que ERC sortirà enfortida del procés. I no només perquè el procés és democràtic. Si no perquè la maduresa dels i les militants, de les candidatures, de l’organització, no permetrà que el Congrés acabi en la clàssica i recurrent escabetxina pròpia de l’independentisme català o de l’esquerra extraparlamentària.

També vull fer un pronòstic dels resultats. I sóc conscient que el dia 8 m’hauré equivocat, de ben segur, en alguna cosa. Jo no sóc el Mag Fèlix ni tinc la precisió inapel·lable del seu pèndol…

– Crec que el Reagrupament treurà uns bons resultats, més enllà del nivell de suport que va mostrar en la recollida d’avals. Els companys reagrupats estan molt esperançats en aquesta jornada, tant és així que estan convençuts que guanyaran. Jo crec que no. O, almenys, no ho tenen gens fàcil. Tinc la sensació que estan fent un còctel amb la percepció del soroll mediàtic, l’assistència als seus actes i l’afegit d’unes quantes gotes de fe cega en la personalitat d’en Joan Carretero. Tot plegat, un còctel que els pot donar una visió esbiaixada de la realitat del partit. Seria convenient que no oblidessin que no tots els opinadors, els blocaires o els assistents als actes que organitzen estan al cens electoral. I un altre element a tenir en compte, també repetit amb insistència tant per Joan Carretero com per Rut Carandell, la por a no recollir els mateixos vots per a la presidència que per a la secretaria general. Aquesta apel·lació a votar íntegrament el tíquet no és altra cosa que la constatació d’una fuita de vot, crec que important, que marxarà de la Rut a altres candidats a la secretaria general.

– La Gent d’Esquerra, la candidatura dels dos Joans, partia a priori com a favorita i aspirava a guanyar el partit sense baixar de l’autocar. Les coses no els han anat bé, la veritat. D’una banda, el llast que els significa la seva vinculació directa amb l’aparell calabrés del partit, per molt que l’hagin negat o dissimulat. D’una altra banda, la publicació de l’Informe Rubicó, a l’Avui, que posa en dubte la seva voluntat real d’unitat. I, finalment, les dificultats de mobilització que han patit, fan que poc a poc hagin abandonat aquesta còmoda posició de favorits i defensors del títol, per a entrar directament a la lluita per la zona Champions, sense garanties encara de guanyar, menys encara en la competició dels secretaris generals.
 
– Pel que fa a l’Esquerra Independentista, han mostrat un perfil molt proper tàcticament i ideològica a Gent d’Esquerra. Els subconscients treixen i, fins i tot al debat d’Esparraguera, Beltran i Ridao posaven com a exemple la mateixa força política irlandesa a l’hora de justificar les seves posicions, en un cas per separar govern i partit, en l’altre per a governar el partit des de 625 km. de distància. Tantes coincidències, tanta no agressió mútua i el coneixement que tenim tots de la trajectòria històrica d’alguns personatges d’aquesta candidatura em fa ensumar la possibilitat d’alguna sorpresa. Probablement, una sorpresa que s’acabi descobrint el dia 8.

I els meus? No faré pronòstic. No té cap valor fer-ho, perquè digui el que digui seré acusat de fer-ho en clau partidista i, per tant, m’estalviaré els 8 o 10 comentaris al post atacant-me per això. De fet, si feu la lectura dels tres pronòstics anteriors, veureu clar quin és el pronòstic final.

Ah, per cert, el Mag Fèlix va pronosticar Carretero-Niubò…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!