Alegria! Acab de tenir entre les mans la nova edició d’El mar de Blai Bonet del Club Editor. Alegria! Amb un epíleg fastuós de Xavier Pla. Fumerols de festa!
…aquest camí que em duia a
veure el Pare em feia conèixer les coses del camp, però també els seus noms,
que eren noms de persones…, les cases amb noms diminutius de persones! Can
Joaní, Can Pasqualí; veure nom; passava, caminava, arran dels noms: la corretjola,
la ravenissa, el coscoll, l’aritja, la vidalba, el trèvol de ramellet,
l’esparreguera de gat, l’esparreguera de castellà, la porrassa, l’albó, el
coltell, la vinagrella, el fenàs, les prunes d’en vell, les prunes de frare
llarg, les prunes de garenyó. El camí que em menava de cap al Pare estava ple
de noms…, de paraules que tenien la verdor en la fulla i en treien la flor.
BB
L’Espai Mallorca acull la presentació d’ El mar,
de Blai Bonet
Informació
complementària:
A continuació,
s’adjunten algunes de les idees més interessants del treball de Xavier Pla:
L’expedient de censura
que ara interessa és el de la novel·la El
mar, que porta el número 5333/57. La sol·licitud
d’autorització per a la publicació la va presentar l’editorial Aymà el 16 de
novembre de 1957. L’imprès
corresponent parlava d’un tiratge de mil exemplars per a una obra de
dues-centes pàgines. De manera del tot inesperada, la sol·licitud de publicació
del llibre s’autoritzà positivament i immediatament, amb un informe
relativament objectiu, breu i discret:
Informe
y otras observaciones: A través de diversos personajes, acogidos en un
hospital antituberculoso, se describe la vida y psicología de cada uno, en ese
movimiento que asemeja el hombre al mar.
No parece contener nada fundamental que objetar.
La censura, doncs, no va tocar ni una coma d’aquell mecanoscrit d’El mar. Resulta, però, segons l’autor, força
estrany que l’editorial Aymà demanés l’autorització per a la publicació de la
novel·la el novembre de 1957, això és abans que Blai Bonet guanyés el premi
Joanot Martorell.
En aquest sentit, i segons explica Xavier Pla en el seu treball, en el cas
de l’expedient presentat aprovar El mar,
el més interessant és que es conserva una versió extensa passada a màquina
de la novel·la, que no es correspon amb la que finalment es va publicar l’any
1958 i que va reeditar l’any 1988 Edicions Tres i Quatre de València, amb
un pròleg excel·lent de Jeroni Salom, per tant, quan l’autor encara era viu.
Aquesta versió pot ajudar a entendre millor els mecanismes d’escriptura de
Blai Bonet i, sobretot, la gènesi textual i editorial d’El mar.
– Són dos-cents vuitanta-vuit fulls mecanografiats i perfectament preparats
per ser editats.
– Aquesta versió presenta nombroses
diferències en relació amb la novel·la publicada. No només perquè hi apareixen
més pàgines, més personatges (molts de noms secundaris com Tomàs Laborda, Andreu
Estelrich, etc.) i més escenes, o perquè algunes d’aquestes escenes tenen una
extensió més gran o han estat reescrites i reelaborades, o perquè alguns
capítols apareixen en un ordre diferent, sinó sobretot perquè, en conjunt, és
una obra més dura, molt més frenètica i mística, més voluptuosa i eròtica
(encara que mai ho és explícitament), molt més propera a La familia de Pascual Duarte de Camilo José Cela, una obra amb la
qual presenta lligams més que fraternals. Són canvis que n’afecten sobretot la
composició, perquè també es pot dir que és una versió massa llarga, amb més
digressions i molt més dispersa,
difícilment publicable.
– El mecanoscrit està dividit en quaranta-cinc capítols, alguns de gran
extensió. Igual que en la versió editada, Bonet fa esclatar una veu narrativa
única i cada capítol ve encapçalat pel nom del personatge que parla en primera
persona, seguint aquesta distribució de veus narratives.
– Dels quaranta-cinc capítols als trenta-dos de la
versió reduïda.
– En general, moltes referències que aporten informacions sobre el passat
dels personatges, o sobre la seva vida present al sanatori, sobre els
tractaments mèdics o l’actualitat de la lliga de futbol, per exemple (es parla
d’una davantera ideal composta per Basora, Kubala, Schiafino, Di Stefano i
Puskas), desapareixen en la versió editada, que és molt més despullada,
restringeix molt més la informació a les mateixes paraules dels personatges.
– Desapareixen
del mecanoscrit, potser per evitar el to de l’època, nombroses referències
literàries: Kafka, Claudel, Unamuno, Mauriac…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser, només potser, la censura que va actuar no va ser en aquest cas la institucional, potser la censura podria haver-se amagat darrere el nom d’una editorial o de certs membres del jurat d’un premi, el Joanot Martorell.
Només potser.
Gràcies per l’article.