[He llegit aquesta conferència de Nicolau Dols. M’ha entretengut, m’ha ensenyat, m’ha meravellat, m’ha fet més savi, m’ha donat gust. Per això, amb permís de l’autor, l’entreg als estimats lectors de la Plagueta de bord. Moltes de gràcies, Nicolau Dols! Un nou Costa i Llobera apareix entre les teves planes que el fa més humà, més saludable, més bo. I tota una teoria de la poètica de l’excel·lència!]
[Avui estic molt content, molt feliç i celebr que el 29 de març de 1969 davall l’Àngel de la Mercaderia de la Llotja vaig conèixer un altre àngel de carn i ossos que estim avui 29 de març de MMXI. Això és podria titular La força de l’amor a través del temps! Per molts d’anys i bons!]
1
Miquel Costa i Llobera, lector de poesia.
Nicolau Dols
I.
Havent rebut l’honor de la invitació per exposar un tema relacionat amb
Miquel Costa i Llobera en ocasió de l’aniversari del seu naixement celebrat
no fa gaire dies, vaig voler abordar l’envit des d’una posició
declaradament humil. És amb aquesta premissa que he pretès fer una
ullada a una activitat del gran poeta que fos per a mi immediatament
comprensible. Des de la distància i el respecte, cap altra no m’ha semblat
més propícia que la més modesta públicament i, alhora, la més necessària:
la funció del lector de poesia.
A l’actualitat vivim a Mallorca dins una acceleració dels processos d’edició.
En una enquesta practicada els anys 2006 i 2007, el 42,4% dels majors de
15 anys de les illes Balears declaraven que no llegien mai o gairebé mai
cap llibre sense relació amb els estudis o la feina. No hi ha dades oficials
sobre la quantitat de persones fidels a la lectura de poesia en català, però
em sembla que bastaria una conversa amb qualsevol llibreter de Palma
per fer?se una idea d’aquesta quantitat i, si m’ho deixau dir, la mateixa
conversa hauria de bastar per sortir de la llibreria amb la nòmina, breu,
d’aquestes persones benemèrites. Afortunadament per als autors de
poesia, no sembla que sigui difícil publicar aquest gènere en català a
Mallorca. 35 títols tirant baix de poesia catalana publicats a Mallorca amb
2
tiratges d’un mínim de 1.000 exemplars durant els primers set mesos de
l’any 2010 és una gran cosa per a aquest públic minso, i tanmateix ben
àvid de versos. Tenint en compte els dos extrems de la comunicació
poètica el sistema tendeix a encoratjar les aventures creatives i a confiar a
la sort o a l’esperança el manteniment del públic lector. Més que no els
poetes, és aquest col?lectiu el que està amenaçat més seriosament a
Mallorca. És difícil ser lector i voler?ne exercir sense un sistema de filtratge
de la creixent producció editorial. Vivim una època en què els editors
sembla que han abdicat de l’aplicació de criteris de qualitat a les
propostes que els arriben i la crítica, quan existeix, no compleix tampoc
amb la funció de guiatge que n’esperaria un bon lector. És precisament
aquest esperonament de la creació i la difusió el que ha fet possible una
riquíssima multiplicitat de veus, una declarada capitulació davant el
concepte d’originalitat. I aquest, ja em perdonareu, és actualment i a
parer meu, el problema més greu de la poesia a Mallorca.
La nostra societat, imbuïda dels pretesos valors del canvi permanent, ha
fet bandera de l’originalitat, o, si més no, ha convertit aquest concepte en
el motor de tota nova creació. I ho ha fet d’una manera poc reflexiva.
Naturalment, poc fonamentada. Aquesta és la paraula. Exactament, poc
fonamentada. I és germana d’aquest concepte la voluntat desbridada de
molts de poetes d’avançar pels camins inexistents de l’originalitat, uns
pretesos camins que són els del divorci amb el públic lector. I és el públic
lector, tanmateix i paradoxalment, qui els anima a prendre aquests
camins, tan gran és la nostra tendència a cercar la novetat, per
desarrelada que sigui. Vull introduir en aquests moments de reflexió inicial
com a guia del que serà l’exposició del tema anunciat la magistral postura
de l’autor de La terra gastada, en el seu famós assaig La tradició i el talent
3
individual, publicat, precisament, durant els darrers anys de vida del
nostre poeta:
[tenim tendència] a insistir, quan feim l’elogi d’un poeta, en aquells
aspectes de la seva obra que menys s’assemblen a la de cap altre. En
aquests aspectes o en aquestes parts de la seva obra volem trobar?ne
la individualitat, quina és l’essència peculiar de l’individu. Ens situam
amb satisfacció davant la diferència entre el poeta respecte dels seus
predecessors, especialment els seus predecessors immediats; ens
esforçam per trobar qualque cosa que es pugui aïllar per tal de gaudir?
ne. I ben mirat, si ens acostam a un poeta sense aquest prejudici,
sovint trobarem que no només les millors, sinó fins i tot les parts més
individuals de la seva obra deuen ser aquelles en les quals els poetes
morts, els seus ancestres, esdevenen més vigorosament immortals. I no
em referesc al període impressionable de l’adolescència, sinó al
període de maduresa plena.1
Es tracta, doncs, de descartar l’originalitat com a mèrit, o, si més no,
d’entendre?la d’una manera diferent. Això és, precisament, el que
modestament volem ajudar a construir avui: el flux literari en el qual viatja
l’obra de Miquel Costa i Llobera. L’aplicació sistemàtica d’aquest programa
ens duria molt més enllà d’on podem arribar nosaltres amb les forces que
ens acompanyen. Altres amb més ciència i més dedicació han fet passes
de gegants per aquesta via, principalment els doctors Joan Alegret i Bernat
1
“[…] our tendency to insist, when we praise a poet, upon
those aspects of his work in which he least resembles
anyone else. In these aspects or parts of his work we pretend to find what is individual, what is the peculiar essence
of the man. We dwell with satisfaction upon the poet’s
difference from his predecessors, especially his immediate
predecessors; we endeavour to find something that can be isolated in order to be enjoyed. Whereas if we approach
a poet without this prejudice we shall often find that not
only the best, but the most individual parts of his work
may be those in which the dead poets, his ancestors, assert
their immortality most vigorously. And I do not mean
the impressionable period of adolescence, but the period of full maturity” Eliot (1922:2).
4
Cifre. Altres han dit ja gairebé tot el que es podia dir sobre la vida de
Miquel Costa i Llobera (especialment Bartomeu Torres Gost), i,
específicament, sobre els seus anys de formació (Josep Sureda Blanes).
Nosaltres, aquí, ens circumscriurem únicament a les lectures del nostre
poeta i a les explicitacions sobre les obres llegides, amb la confiança que
aquest repàs no només ens mostrarà una activitat sobre la qual reposa la
nostra cultura –l’activitat de llegir–, sinó, sobretot, les adhesions a unes
determinades maneres d’entendre la poesia. Aplicant la posició d’Eliot,
són aquestes adhesions, transformades en influències, les que ens han de
guiar cap a les parts millors i més individuals –per més paradoxal sembli–
de l’obra del nostre poeta.
II.
La trajectòria de Costa com a lector comença molt prest dins la seva vida.
Torres Gost ens informa de la magnífica relació entre Costa i el seu oncle
patern Miquel, metge de Pollença i gran lector i guia de les lectures
d’adolescència del poeta2. Aquesta relació es manté fins i tot de manera
epistolar quan els estudis porten el poeta a residir fora de Mallorca.
L’afició a la lectura, i molt especialment a la lectura de poesia, que no
l’abandonaria mai, comença en aquesta època i s’orienta principalment,
en tres direccions: els clàssics, la poesia catalana del seu temps i la lírica
moderna europea més enllà de la catalana (especialment la d’expressió
francesa, italiana, alemanya i occitana). Proves de la precocitat d’aquests
2
“Bon deixeble li sortí, que prest retiraria el mestre. No
passà molt de temps que vegé una prova de precocitat. Un
dia que anaven amb la família a Formentor, quan tomba el
camí cap al Colomer i s’enfila pel Mal Pas, s’adonaren
que el nen no els seguia. Havia quedat endarrere, apartat una bona distància, dret damunt l’abisme de la mar blava,
llegint una Oda d’Horaci que el seu oncle li havia donat”
Torres Gost (1936:12?13). Així, doncs, l’adolescent perdut
no va ser trobat in templo sedentem in medio doctorum, sinó
dret, damunt l’abisme de la mar blava amb el poema
d’un clàssic a la mà.
5
interessos són l’episodi just ara esmentat del Costa adolescent retingut en
mans d’Horaci durant una excursió familiar, i algunes cartes, com la que el
juny de 1871, quan tenia desset anys, envia al seu company Joan Lluís
Estelrich. En aquesta carta li comunica que es dedica a llegir la poesia de
Jeroni Rosselló3. En relació amb la lectura de la poesia moderna
estrangera, els anys dels estudis superiors són especialment importants.
Les primeres aparicions importants d’obres d’aquestes procedències als
texts del poeta se situen al voltant de l’any d’escriptura del Pi de
Formentor, és a dir quan Costa tenia vint?i?un anys. En concret, l’any 1875
declara que llegeix Rückert, del qual tradueix un poema, De nit, però és
l’any 1876 quan el poeta ens deixa veure amb més claredat les seves
aficions literàries, tant per la selecció de lectures com pels comentaris que
en fa. Efectivament l’any 1876 escriu que ha llegit de Victor Hugo Les Voix
interieures, les Contemplations, les Rayons et les ombres, les Chants de
crépuscule i les Feuilles d’automne, i informa al seu corresponsal, en aquell
cas Ramon Picó i Campamar4, que ja d’abans coneixia les Odes et ballades,
del poeta francès. En aquells moments Costa posa en Hugo tota la seva
admiració i el considera el més gran dels lírics del món, com havia escrit
just una setmana abans a Joan Lluís Estelrich5. En una altra carta dirigida a
aquest mateix company quinze dies després li aconsella lectures de poesia
francesa i l’adverteix que la lectura de Lamartine és preferible a la d’Alfred
de Vigny, del qual declara que fa temps que posseeix el volum Poésies
3
“Tengo aquí las Hojas y flores de D. Gerónimo Rosselló, y también Lo Joglar de Maylorcha, cuya lectura he
emprendido con ánimo de estudiar nuestro antiguo lenguage. Tu bien sabes con cuanto entusiasmo miro las
bellezas de esta obra , y por lo mismo nada te diré de los
ratos de solaz que me proporciona. En las hojas y flores
hay algunas composiciones muy de mi gusto y magníficas baladas traducidas o hechas a imitación del alemán e
inglés” (Carta a Joan Lluís Estelrich, juny de 1871, Torres 1985:20).
4
Carta a Ramon Picó, 23/1/1876, Torres Gost (1975:33).
5
“Ahora no puedo leer casi nada que no me dé náuseas,
porque tengo ante mis ojos las incomparables poesías de
Victor Hugo, el más grande de los líricos del mundo. Al lado
de este poeta Titan, todo me parece enclenque y
raquítico. Aquellos torrentes de perenne inspiración admiran y anonadan al lector como estos espectáculos
sublimes en que el hombre siente la nada de su ser ante una
fuerza superior.” (Carta a Joan Lluís Estelrich,
16/1/1876, Torres Gost 1985:35).
6
complètes6. També d’aquell mateix any de 1876 ens arriba la informació
que ha llegit Les Isclo d’Or de Mistral i que considera aquest llibre líric del
patriarca provençal inferior a les seves obres èpiques Calendau i Mirèio.
Mistral no és l’únic autor occità que crida l’atenció de Costa en aquesta
època. Precisament aquest mateix any ha comanat les obres del gascó
Jacques Jasmin que, per desesperació de l’estudiant de lleis, es retarden. I
és que l’estada a Madrid, ultra els contactes personals que li permet fer
amb autors de l’època com Vicent Wenceslau Querol, Diego Luque de
Bear, Antonio Arnao o Antonio Trueba y de la Quintana (aquest darrer
considerat per Costa com el “príncep […] dels lírics espanyols de totes les
èpoques”7), li permet també l’adquisició de llibres de procedència
estrangera o l’estudi sistemàtic d’obres clàssiques gràcies a les hores de
biblioteca. Precisament és en aquesta època quan decideix comprar una
col?lecció de llibres de lírica italiana, que inicia amb les obres de Manzoni8,
i també quan, per la facilitat d’accés a les biblioteques, decideix
emprendre la lectura sistemàtica dels clàssics llatins. Amb aquesta facilitat
emprèn lla lectura de Virgili, el qual, segons pròpia confessió, només
“coneixia a redols” anteriorment9. A finals de l’any següent el trobam a la
Biblioteca Nacional llegint el De rerum natura de Lucreci10. Així, doncs,
podem veure com els anys de formació a Madrid són anys intensos de
lectures literàries, una activitat que acompanya amb coneixences reals
d’escriptors i amb l’assistència a representacions de teatre i òpera. La
immersió en el món de la creació literària de Madrid, per bé que
6
Carta a Joan Lluís Estelrich, 31/1/1876, Torres Gost (1985:36).
7
Carta a Ramon Picó, 23/7/1876, Torres Gost (1975:46).
8
“Obres de carácter ben diferent son les del gran Manzoni
que vaig comprar dies passats á 5 rs. el volum, formant
part d’una baratíssima publicació de clássichs italians
qu’adquiriré, si Deu vol. Figurat ab quin gust hauré llegits
per
primera vegada en son original aquells intraduhibles Inni
sacri, aquell Cinque Maggio que no sé calificar, aquella
tragedia Adelchi germana de les de Schiller, ab sos bellíssims
cori cignes de Sóphocles, y aquella altra, Carmagnola,
qu’era l’admiració del gran Goethe.” (Carta a Ramon Picó 11/1876, Torres Gost 1975:65?66).
9
Carta a Ramon Picó, 3/9/1876, Torres Gost (1975:52?53).
10
Carta a Ramon Picó, novembre de 1876, Torres Gost (1975:65?66).
7
interessant per a la formació del nostre autor, no és tan profunda com la
que poc abans havia fet entre els escriptors de Barcelona. Havia estat a
Barcelona, entre 1872 i 1873, on havia fet, amb la recomanació de Josep
M. Quadrado, les amistats literàries més importants de la seva vida i que
tan devotament cuidaria en endavant: Marià Aguiló, Ramon Picó i
Campamar, Miquel Victorià Amer, Jacint Verdaguer, Jaume Collell i Antoni
Rubió i Lluch varen ser puntals dels seus inicis literaris11 i amb tots va
mantenir relacions d’amistat i d’aprenentatge, per més que en qualque
ocasió aquest aprenentatge es va fer per contrast, com veurem. A Madrid,
en canvi, les relacions personals amb altres autors no són tan intenses.
III.
Amb tota seguretat es podria encara fer més llarga la nòmina de relacions
directes o indirectes de Miquel Costa i Llobera amb altres autors durant el
seu període de formació. Tanmateix, no ens interessa tant una imatge
estàtica d’aquesta llista, com una visió dinàmica del procés pel qual
gràcies a aquests estímuls Costa es veu impel?lit a actuar literàriament. Es
tracta de veure com el sentit de la història s’empelta en la ploma del
poeta. Feim servir l’expressió el “sentit de la història” per avançar
precisament per la ruta que ens ha obert l’autor de La tradició i el talent
individual al principi d’aquesta exposició. Tornam a donar?li la paraula per
sentir?li a dir que “el sentit de la història empeny l’home a escriure no
només amb la seva pròpia generació dins els ossos, sinó amb la sensació
que la totalitat de la literatura europea des d’Homer i, dins aquesta
literatura també tota la literatura del seu país, existeix simultàniament i
11
Torres Gost (1936:23).
8
compon un ordre simultani. El sentit de la història, que és el sentit de
l’intemporal i també del temporal i àdhuc de l’intemporal i del temporal
alhora, és el que fa que un escriptor sigui tradicional. I és també el que fa
que un escriptor sigui clarament conscient del seu lloc en el temps, de la
seva contemporaneïtat”12. I el sentit de la història es congriava
enèrgicament dins l’encarnadura d’escriptor del jove Miquel Costa, i el
compel?lia a escriure amb el tremp que destil?laven les mares de l’ànima
literària d’Europa. En aquesta època, quan ha descobert que és capaç de
llegir els clàssics llatins sense gaire dificultats, especialment Lucreci, troba
en la lectura de Virgili l’arrel del seu compromís amb la literatura, i afirma:
“Llegint coses axí un no pot abandonar la poesia. Per més que em trobi ab
poques forces no’m vull aturar. No pujaré fins al cim, però caminaré pels
costers de la montanya santa de la poesia, y á pesar de ma flaquesa diré
ab lo mestre diví: Sed me Parnasi deserta per ardua, dulcis / Raptat
amor”13. Llegeix també les Metamorfosis, d’Ovidi, i en comença a traduir
versos, perquè el lector que ha entrat en contacte amb la tradició, la
catalitza i fa que produesqui fruits novells. I deixa que li guiïn la mà els
poetes que més estima i aprèn a fer versos com els versos que ha admirat.
Passa a l’acció i es continua formant per ser més efectiu en la seva tasca
de lector. Són coneguts els seus esforços per apropiar?se de la llengua
alemanya14, uns esforços que rendibilitza per accedir immediatament a
obres de Schiller, Rückert i Uhland i traduir poemes d’aquests dos
12
“the historical sense compels a man to write not merely
with his own generation in his bones, but with a feeling
that the whole of the literature of Europe from Homer and
within it the whole of the literature of his own country
has a simultaneous existence and composes a simultaneous order.
This historical sense, which is a sense of the
timeless as well as of the temporal and of the timeless and
of the temporal together, is what makes a writer
traditional. And it is at the same time what makes a writer
most acutely conscious of his place in time, of his
contemporaneity.” Eliot (1922:3).
13
Carta a Ramon Picó, 3/9/1876 (Torres Gost 1975:52?53).
14
Cartes a Ramon Picó, 20/12/1875 (Torres Gost 1975:30), 9/3/1877 (Torres Gost 1975:71), Carta Francesc
Matheu, 5/3/1879 (Gayà 1956:14).
9
darrers15. També d’aquesta època o anterior és una traducció de
Lamartine16, i, com acabam de dir, uns intents de traducció d’Ovidi en vers
lliure17. A més de les traduccions, però, el coneixement de les obres dels
altres (fossin clàssics, estrangers o catalans) li permet situar?se com autor i
ser plenament conscient no només de les possibilitats d’escriure seguint
una determinada tradició, sinó, amb més encert, fins on podia arribar en
aquesta tasca. És el coneixement de les capacitats dels altres el que li fa
descobrir quines són les seves limitacions i, per això mateix, exercir la
tasca d’autocensura que és garantia de qualitat. D’aquesta manera,
trobam, per exemple, el cas de d’una oda d’inspiració carducciana
abandonada en rebre els Preludios de Cabanyes18 o, més endavant, la
consciència de no dominar gaire les formes populars necessàries per bastir
un poema d’aquesta inspiració19–una consciència escrupolosa, diríem
nosaltres a la vista del repertori de mètrica d’inspiració popular que es
desplega a La llegenda del puig, que és el poema que va provocar el
comentari. I és aquí quan aprenem què pot fer la tradició amb una ànima
abocada a l’acte de crear: exactament informar?la, dotar?la dels
bastiments necessaris perquè la seva obra no sigui vana, perquè no sigui
fumus, qui a uento diffusus est.
15
Cartes a RP 9/3/1877, Torres Gost (1975:71); 20/12/1875, Torres Gost (1975:30), i 3/9/1876, Torres Gost
(1975:52?53).
16
Carta a Joan Lluís Estelrich, 23/3/1876, Torres Gost (1985:37?38).
17
Carta a Joan Lluís Estelrich, 7/11/1877, Torres Gost (1985:47?48).
18
“Había también querido escribir una oda de forma carducciana, y habiéndome caído entre las manos los Preludios
de Cabanyes, he visto que el trozo que tenía hecho se
parecía demasiado inferior a ella para no ser considerado
como inhábil remedo. Así pues, no tengo nada que poderte
mandar”. Carta a Joan Lluís Estelrich, juliol de 1879
(Torres Gost 1985:56?57).
19
“Tench començada la llegenda del Puig que formará un ramell
de romancets mesclats ab algunes estrofes, tot de
sabor popular, si m’es possible. Hi ha passatges de la
tradició que’s prestan bastant; però aquesta casta de flors
boscanes se tudan molt aviat en no esser cullides per má
d’en Verdaguer. Ademés jo no domin la forma popular
qu’es de rigor per tals assumptos” Carta a Ramon Picó, 19/5/1885, Torres Gost (1975:170).
10
IV.
Però perquè la tradició pugui actuar, cal despullar?se de determinades
coses, cal evitar la confusió que arreu sembra la vanitat dins les obres que
un, innocentment, considera pròpies. En paraules, una altra vegada, del
poeta anglès que avui ens serveix de guia, cal sotmetre les pròpies
creacions a una tasca persistent de despersonalització. Tornem, doncs, a
cedir la veu a Eliot per aprendre’n la manera d’avançar en l’anàlisi: “El que
succeeix és una contínua capitulació d’un mateix davant quelcom de més
valuós. El progrés de l’artista és un autosacrifici continu, una contínua
extinció de la personalitat”20. És fàcil sentir l’horror d’un pensament com
aquest, és talment com vorejar l’abisme de la no existència, un abisme
que ve de molt lluny en la història del pensament humà i que Costa
arreplega d’un dels moments estel?lars de cristal?lització, el de les cultures
que nosaltres, en aquest racó del món, consideram com a clàssiques. És
inspirador veure com aquest símil entre la despersonalització de l’art
clàssic i la latència del buit que hom pot sentir al caire dels abismes de la
natura no és un constructe purament intel?lectual, sinó més aviat una
experiència viscuda de molts i, en concret, també del jove Miquel Costa.
Així es pot llegir l’episodi de l’adolescent perdut com el relata el seu
biògraf, ja citat, i, també aquest comentari fet del poeta a Ramon Picó
sobre la sensació que li produeix la lectura de Víctor Hugo: “Tot lo que surt
del cap del poeta gegant, te alguna cosa d’estrany per tothom, y aquesta
estranyesa es l’estranyesa de lo titànich. Llegir aquest poeta’m produeix el
mateix efecte que presenciar un espectacle sublim de la naturalesa: un
efecte d’esglay.– Devant ell sent el meu no?res com devant una tempestat
20
“What happens is a continual surrender of himself as he is at the moment to something which is more valuable.
The progress of an artist is a continual self?sacrifice, a continual extinction of personality.” Eliot (1919:9).
11
ó demunt un abisme”21. Es tracta, doncs, de buidar?se, de deixar que l’art,
com la contemplació de la natura, faci un camí sense obstacles. I això no
només en el qui contempla, sinó també, per paradoxal que pugui semblar,
en aquell qui crea. Aquest és, sense embuts, el fonament de l’art clàssic, i
és sobre aquest fonament on Costa, per voluntat i formació, vol bastir la
seva obra. Efectivament són moltes les ocasions en les quals Costa es
queixa d’una presència excessiva dels sentiments de l’artista dins la seva
obra. La recerca de la serenitat com a leit?motiv de l’obra de Costa no és
una casualitat ni una obsessió basada en la necessitat d’elegir un tema. És
el batec de la seva concepció de l’art. És tota la tradició occidental (i la de
més enllà, si m’ho permeteu) la que, independentment del grau de
consciència que en tengui el poeta, batega dins la seva ploma, dins els
ossos del poeta, que diria Eliot. El classicisme de Costa no consisteix en un
grapat d’al?lusions als clàssics llatins, ni tan sols en la titànica gesta de
traspassar els metres llatins a una llengua que no escandeix els versos en
peus mètrics. El classicisme de Costa és una actitud davant l’art, el seu i el
dels altres. Costa podria no haver escrit les Horacianes, i així i tot seria un
poeta clàssic. No és El pi de Formentor, aquell poema que va escriure quan
tenia vint?i?un anys, un poema d’inspiració clàssica? No hi ha en aquesta
senyera de la nostra literatura un equilibri i una contenció de l’emoció que
en provoquen de noves sense revelar les interioritats de l’artista? Com ens
pot emocionar tant un poema que exalça, precisament l’ascetisme d’una
vida passada en la contemplació? Doncs aquesta és la postura que Costa
explicità tantes de vegades al llarg de la seva vida. Efectivament, són
moltes les vegades que ho fa, encara que on és més clar i explícit és
possiblement a la crítica de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, que inclou en
21
Carta a Ramon Picó, 23/1/1876, Torres Gost (1975:33).
12
una carta adreçada el 1878 a Ramon Picó. No és just un comentari
passatger sobre una obra acabada de llegir, fet amb la intenció de
mantenir una conversa literària poc transcendent. És tota una teoria de
l’èpica conduïda per un discurs d’inspiració clàssica i alimentada amb
exemples dels vicis i les virtuts que s’exposen, amb comparació d’obres
diferents i amb una interès especial per la tensió entre la mesura humana i
l’element sobrenatural. Mostrar els homes com a homes, sense
exageració de les seves capacitats i sense carregar les tintes de les
emocions fins al punt que no resultin creïbles, això és el que cerca Costa
en l’èpica, i no només en l’èpica, sinó també en l’expressió lírica dels
sentiments. Pel que fa a l’anàlisi de L’Atlàntida, la comparació abasta
també La Messíada, de Klopstock, El paradís perdut, de Milton, la Divina
Comèdia, de Dant, els Martirs, de Chateaubriand, la Caiguda d’un àngel,
de Lamartine, la Jerusalem alliberada, de Tasso, la Luise, de Voss, i la
Mirèio, de Mistral. Els elements de comparació que serveixen per situar
L’Atlàntida entre obres tan diverses són, per una part la possibilitat de
l’acció, i, per una altra, la mesura humana dels personatges. Contra
aquests dos elements se deixa sentir l’excessiva presència de l’element
sobrenatural. Costa critica de L’Atlàntida el fet que l’element sobrenatural
talli qualsevol possibilitat de llibertat per part dels personatges:
L’Atlántida comensa per no tenir acció. Quina acció, quina lluyta
moral, quin interés hi pot haver en un poema que tot consisteix en
cataclismes contra’ls quals no’s pot fer res? Tot succeyeix perque sí,
perque Deu ho mana y té més forsa que’ls Atlants.– Ademés en
l’Atlántida no hi ha carácters capassos d’interessar. Qui pot sentir
simpatia per sers que no sols estan fora de lo humá, sinò també
13
dels ordres sobrenaturals coneguts. Hércules deixa de ser l’héroe
grech y pert tot el seu prestigi poétic fet ministre del Exterminador.
Hércules allá no es un homo ni un semideu, es una forsa en forma
humana que sempre les ha ab montanyes y mars sense sabre
perqué. Hesperis no fa res; no mes plora. Gerió ab cent brassos no
pot interessar cap persona de dos brassos no més. Tots aquests y’ls
altres personatges, bons per un rasgo lírich, no hu son per una
llarga narració. Ademés tots ells no fan res dins el poema. Cap
d’ells es un factor pel desenlás. ¿Que queda, idó per acció del
poema? Una serie de cataclismes capás de cansar el mateix
Exterminador. Me dirán qu’els poemes clássichs tenen encara mes
batalles. Però en les batalles hi ha vacilació, hi ha interés, son
héroes simpatichs que hi moren ó triunfan y d’elles poden surtir
resultats molt diferents per la fi del poema. Ara, en l’Atlántida per
bé que fassen los Atlants ¿com han de lluytar ab tot lo poder del cel
y la naturalesa? Un homo lluytant ab una formiga no inspira
interés: ja’s sap tot lo qu’ha de succehir.– Resumint, l’Atlántida no
té acció; no té carácters; y no tenint ni acció ni carácters, no pot
interessar, ni tan sols es poema.– 22
Al fons d’aquesta qüestió hi ha certament no només la llunyania o
proximitat de l’element religiós, que Costa, seguint en això Milà, entén
com a tercer terme d’una relació que conforma juntament amb l’home i la
natura. Aquests dos elements, segons el nostre poeta, no basten per
compondre un poema èpic, que, mancat de l’element sobrenatural,
quedaria “pobre de perspectiva i falt de grandesa”. Ara bé, tampoc no pot
22
Carta a Ramon Picó, 3/10/1878, Torres Gost (1975:89?92)
14
ser de presència abassegadora, sinó que més aviat ha de quedar com un
“llunyedar lluminós”23. També és important, en opinió de Costa, la qualitat
d’aquest llunyedar lluminós. Segons ell, el cristianisme és bo per a la lírica,
els mites pagans són més aptes per a l’èpica. No es tracta, doncs, d’un
escrúpol religiós, és un plantejament estètic. Podem veure en totes
aquestes apreciacions de Costa emeses l’any 1878 una prefiguració del
marc estètic en què compondrà el seu poema èpic, La deixa del geni grec,
el poema escrit entre el 26 d’octubre del 1900 i el 20 de gener de 1901, és
a dir vint?i?dos anys després d’aquesta presa de posició24. Els
protagonistes de La deixa del geni grec patiran, precisament, per la
voluntat d’encarnar?se en persones ferides per passions ben humanes i
ben naturals, ben al contrari de l’Hèrcules de l’Atlàntida. Tanmateix, com
diu Alegret, si és ver que l’element pagà és més procliu a l’acció de l’èpica,
ni Verdaguer ni Costa no es resisteixen a introduir el pressentiment del
Déu viu, amb el recurs del Déu ignot25, la mateixa estratègia que vol fer
servir Pau per empeltar el cristianisme al pensament clàssic: és l’ Ignoto
Deo que el primer gran missioner del cristianisme va assenyalar als
atenencs (“Quod ergo ignorantes colitis, hoc ego annuntio uobis”26). Els
coneguts escrúpols de Costa (escrúpols de cristià que juga amb elements
pagans) relacionats amb l’Oda a Horaci o amb Mi musa, escrites el 1879 a
l’embat de la lectures de les Odi barbare de Carducci27 són anècdotes
minúscules al costat de la declaració de principis sobre l’ofici de poeta feta
el 1879 en carta a Ramon Picó. En aquest document reclama clarament la
llibertat de l’artista, la possibilitat de l’elecció de formes sense necessitat
23
Ibidem
24
Alegret (2007:255).
25
“Desconegut” a Verdaguer (cant X de L’Atlàntida), i a Costa “l’Invisible”, “déu incògnit” (I, 244; II, 3),
“déu ocult” (I, 251; II, 230) (Alegret 2007:293).
26
Ac 17, 23.
27
Mas (2003:17).
15
d’adherir?se ideològicament a allò que les formes, clàssiques en aquest
cas, haguessin pogut representar. La declaració és més contundent que
mai i fa ben palès aquell principi de despersonalització de l’artista que
hem vist en Eliot28. És aquesta llibertat de l’artista, segons Costa, el que
pot fer avançar l’art. Una llibertat, però, que s’ha d’entendre en els límits
del que permet la tradició. Des d’aquesta postura, els poetes més ben
considerats per Costa són aquells que combinen l’equilibri i el tremp dels
clàssics amb als temes moderns. Així, de Manzoni diu que “és un geni
escepcional que reuneix y agermana l’arriscament de l’inspiració ab la
prudencia reflexiva de l’art; geni que dins l’abundancia de les idees sap
tenir la rara virtut de la moderació”29; de Chénier diu “Quina perfecció y
puresa d’art! Quin sabor clàssich tan llegitim! Chénier no és un francés
classicista, es un grech vertader, no sols per esser natural de Bizanci, sinó
principalment pel seu geni, marcat ab aquest carácter helènich que ningú
pot estrafer si no es un Goethe, un Leopardi o un Mistral”30, i de Victor de
Laprade que “encara que sos temas sien sempre grechs, Laprade es un
poeta modern. En sa poesia s’hi deixa sentir l’influencia d’Hugo, de
Lamartine y dels alemanys; però sa poesia es diferenta de cualsevol altra:
te una serenitat y una profunda idealitat tota platònica, un predomini
constant del pensament sobre la forma que no per axò no es descuidada,
ántes al contrari sembla cisellada per l’idea ab precisió admirable”31; de
28
“Massa sé jo que’l fi del art no ha de ser copiar ideals relatius; peró crech que de vegades, y per via de
joch se pot fer. No m’he proposat en l’oda donar el manifest del meu ideal literari, qu’es ben diferent de
lo que d’ella’s despren.– Com jo, admirador de Lamartine, de Schiller, de Byron y de Manzoni, com tu
sabs, podria condemnar la poesia moderna per una mania classicista? […] ¡Com, idó, has pogut creure
que fos formalment hostil al ideal cristiá y hostil á la
poesia moderna? Com no has vist qu’al fer l’oda en
questió, jo sols havia fet lo que fa l’escultor al representar una bacant ó un deu fals, olvidant per un
moment y fent abstracció de les verges y sants que com á cristiá venera y admira com artista?”. Carta a
Ramon Picó, 30/6/1879, Torres Gost (1975:121).
29
Carta a Ramon Picó, novembre de 1876, Torres Gost (1975: 66).
30
Carta a Ramon Picó, 1/8/1878, Torres Gost (1978: 66).
31
Ibidem.
16
d’Annunzio alaba que la seva tragèdia Francesca da Rimini traspuï els
valors de la literatura toscana tres?centista, etc. En resposta a Francesc
Matheu32, a qui agraeix l’enviament del llibre de poesies El reliquiari, i com
a comentari elogiós, diu: “Vostra poesia té una puresa de gust, una gracia
d’estil, una naturalitat, un aticisme y una netedat de llenguatge que no se
troban arreu per la nostra literatura”. I, a sensu contrario, aprofita
l’avinentesa per fer un judici generalitzador sobre la poesia catalana del
moment: “Los poetas catalans solen tenir més talent que gust, més forsa
que sabor artístich; però vos sou entre ells una escepció: nasquéreu
artista”. Costa fa, doncs, aquell any de 1879 (això vol dir sis anys abans de
l’aparició del seu primer llibre), una declaració que permet veure que la
combinació de tradició i talent individual no és en ell una casualitat, sinó el
fruit d’un posicionament conscient. Hi ha aquí una qüestió que em sembla
d’una importància fonamental i que pot semblar perfectament òbvia, i no
ho és.
V.
Així com els lingüistes ja fa molt que sabem que la simple exposició de
l’infant a un entorn lingüístic no és condició suficient per explicar
l’emergència de la gramàtica, igualment l’exposició del poeta a un
determinat corpus d’obres no és condició suficient per explicar l’adhesió
del poeta a una determinada estètica. Hi ha d’haver un element previ al
codi, lingüístic o literari, que condicioni l’aprenentatge. El cas de Costa és
potser un bon exemple de com l’exposició a determinades obres literàries,
fins i tot les que coneix durant el seu període de formació, no
32
Carta a Francesc Matheu, 5/3/1879, Gayà (1956:13?14).
17
necessàriament en determinen el gust. Al contrari, sovint trobam
comentaris de rebuig d’obres que, imbuïdes d’esperit romàntic, haurien
d’haver captat fàcilment l’atenció del jove. Tanmateix, són mal rebudes
amb comentaris semblants al de “solen tenir més talent que gust, més
força que sabor artístic”. Valgui com a exemple extrem d’aquest rebuig el
comentari que li provoca el teatre d’Echegaray: “les passions, les
impressions dels drames d’Echegaray no son purgades, com ab gran acert
les volia Aristóteles, es a dir, no tenen aquell depurament que fa dolsa
l’amargura trágica y agradable’l sufriment que produehix. De l’últim
drama s’en surt ab lo cor trossetjat, però sense fruició artística ni simpatia
per aquelles penes”33. També el comentari sobre La devoción de la Cruz,
de Calderón de la Barca, fets en carta a Joan Rosselló34 es poden llegir en
el mateix sentit: “me gusta muy poco leída y mucho menos representada.
Aquellos movimientos en falso y aquellos milagros pueriles ni producen
efecto dramático ni menos inspiran devoción. Aquellos arrebatos y
prodigios más hacen reir que asombran”35. També la recepció que fa de la
poesia d’Unamuno demostra el mateix criteri estètic: “Lo que m’enviares
de Unamuno el m’ha fet coneixer millor com a poeta. Realment té molta
substancia poética. Pero aquella poesía es repulsiva per mi. No te
serenitat ni aquella mitigació que Aristótil vol percebre dins els mateixos
horrors de lo trágich. Es poesia que fa estar violents y quedar mal apler”36.
La poesia de Joan Alcover dedicada a Rubén Darío la considera més
“equilibrada que les del portalira americà”37. I hauríem d’afegir aquí un
33
Carta a Ramon Picó, 9/3/1977, Torres Gost (1975:71).Es pot parlar aquí, si voleu, d’una evolució del
gust o d’una opinió més reposada respecte de la que va emetre sobre El puño de la espada, també
d’Echegaray, un any i mig abans.
35
Carta a Joan Rosselló, 21/10/1876, BSAL 1923:235.
36
Carta a Joan Rosselló, 29/11/1906, BSAL 1924: 68.
37
Carta a Joan Rosselló, 23/2/1907, BSAL 1924: 68.
18
etcètera que suposaria una llista llarga de comentaris semblants, que es
poden ben bé resumir en les impressions sobre els monuments de Roma
que confia a Joan Rosselló: “Por lo demás en arquitectura y escultura
modernas predomina aquí el género barroco, y echo de menos la
severidad y unción del arte medioeval. Roma poseía hartos monumentos
legítimamente cristianos, aun que no góticos; pero por todos ellos pasó la
barbarie clásica de los modernos, principalmente en estos últimos siglos
en que se tomaba la hinchazón por magestad, la suntuosidad por
belleza”38. Quin és el fonament del gust, doncs? Difícilment pot ser només
l’educació, formal o cercada a través de la lectura. Hi deu haver qualque
cosa més profunda, lligada al seu tarannà, explicitat en aquella
autoexploració que escriu, en francès, a aquell amic amb qui va compartir
tants de sentiments íntims, Joan Rosselló. En aquella ocasió li diu “les
meves idees sovint tenen prou amplitud, però estan mancades de
precisió; tenc una visió global de les coses, però no en detect els detalls
petits. Qualsevol complicació em pertorba i em desorienta. Comprenc
amb facilitat tot el que és simple i ample; però em costa esforços
comprendre el que es complicat o massa estret”39. Si haguéssim de donar
la raó a aquesta autoanàlisi, hauríem trobat certament, una intel?ligència
més procliu a l’equilibri i a la serenitat, a la bellesa i a la majestat que no al
recaragolament barroc, a la inflor i la sumptuositat (per fer servir els
mateixos termes que li vèiem usar suara). Tenim, però, motius per creure
que l’autoanàlisi és errada: la seva precisió pel detall mètric, pel mot
exacte, per cisellar el més ínfim detall formal, ja és suficient per contradir?
38
Carta a Joan Rosselló, Roma 9/1/1886, BSAL 1923:299.
39
“Mes idées ont souvent de l’étendue; mais elles manquent de précision: je vois d’en haut; mais je ne
vois pas nettement tous les petits détails des choses.—Toute sorte de complication me brouille et
m’égare. Je comprends aisément tout ce qui est simple quoique vaste; mais je ne comprends qu’avec
peine ce qui est compliqué quoique rétréci”. Carta a Joan Rosselló, 1879, BSAL 1923:267.
19
la. Sigui com sigui, no sabrem mai els orígens de les inclinacions literàries,
les raons de l’aparició del gust. Només sabem per cosa certa que en un
determinat moment de la història de la nostra literatura va comparèixer
un individu que va entendre que la tasca del poeta és exactament aquella
que proposa Eliot, és a dir “La poesia no és deixar a lloure l’emoció, sinó
escapar de l’emoció; no és l’expressió de la personalitat, sinó una fugida
de la personalitat. Però, naturalment, només aquells qui tenen
personalitat i emocions poden saber què vol dir voler escapar d’aquestes
coses”40.
VI.
Aquesta capacitat de penetració fins al més petit detall formal de les obres
que llegeix, a la qual al?ludíem fa un moment l’exercità prou en la seva
tasca de crític literari, una tasca que exercí regularment almenys entre
l’agost de 1912 i el desembre de 1913. En aquest període ressenyà
cinquanta?tres obres literàries al Bolletí del Diccionari de la Llengua
Catalana que dirigia i publicava Antoni M. Alcover. Es tracta d’una tasca
de summa importància en l’àmbit de la nostra exposició, la de Costa com a
lector de poesia i que aprofita la seva habilitat de lector per actuar. Ja hem
vist, si més no sumàriament, com aquesta tasca l’aprofita per intervenir
activament en literatura, traduint?ne o creant?ne. En aquesta altra faceta,
la seva intervenció és la d’àrbitre, una activitat que es pot posar al costat
de la promoció de joves valors de la poesia catalana, com veurem. Pel que
fa a la relació amb Antoni M. Alcover, la col?laboració filològica ja venia
40
“Poetry is not a turning loose of emotion, but an escape from emotion; it is not the expression of
personality, but an escape from personality. But, of course, only those who have personality and
emotions know what it means to want to escape from these things” (Eliot 1919:17).
20
d’enfora. El 1895 el bisbe Cervera els havia comanat, juntament amb Pere
Joan Campins, la revisió i l’edició del Catecisme diocesà. Segons Alcover, la
redacció fou tasca seva i de Costa; Campins en féu la revisió final. A més a
més, Alcover aconseguí de Costa una triple participació al I Congrés
Internacional de la Llengua Catalana, que se celebrà, sota la presidència
d’Alcover, a Barcelona el 1906. En concret, Costa hi sostingué el tema
cinquè de la secció filologicohistòrica, titulat “La preposició A en
l’acusatiu”, i llegí una comunicació de títol ben expressiu a la secció
literària del congrés (“No hem de permetre que la llengua literària
catalana siga esclava ni tributària de cap altra llengua”). La relació entre
Antoni M. Alcover i Miquel Costa es pot resseguir a través del Dietari de
Vicari General d’Alcover, i de l’epistolari41. Massot i Muntaner es refereix a
aquestes ressenyes. Com nosaltres, en compta cinquanta?tres42 i les
classifica d’aquesta manera:
vuit de poesia catalana […]; sis de narració i novel?la catalanes […];
una de teatre català […]; dues obres escrites en occità […]; nou
d’obres estrangeres traduïdes al català […]; vuit d’obres de
caràcter religiós […]; finalment, dinou de caràcter divers
(investigació literària i històrica, pedagogia, meteorologia, etc.)43.
41
Moll va publicar al Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana en tres tongades l’epistolari Costa?
Alcover: cartes del 23 de desembre de 1884 al 29 d’abril de 1894 ( BDLC XVIII, octubre?novembre de
1935:160?171), cartes del 5 d’agost de 1894 al 9 de juny de 1897 (BDLC XVIII, gener?febrer de 1936:28?
32), i cartes del 9 de juliol de 1897 al 24 de setembre de 1898 (BDLC XVIII, maig?juny de 1936:73?82). La
versió completa de l’epistolari aparegué, també editada per Moll, a Randa, XII (1981:125?189), i inclou
les cartes posteriors, les que no es pogueren publicar atesa la desaparició del Bolletí del Diccionari de la
Llengua Catalana el juliol de 1936, i que van del 7 d’octubre de 1898 al 5 de maig de 1921. L’epistolari
complet apareix també a Moll (1983:110?165). Per cert, no hi ha en aquest epistolari cap carta datada
entre el 21 de setembre del 1911 i el 1918, però bé n’han d’existir, si més no de remissió de les
ressenyes.
42
Alcover parla de cinquanta?una a la necrològica de Costa publicada al Bolletí (BDLC XII, 1921?
1922:355?365).
43
Massot i Muntaner (1972:95).
21
Es pot dir, com a primera aproximació, que proper a l’edat de cinquanta
anys, Costa no havia rebaixat la voracitat de lector demostrada durant la
primera joventut. Massot afirma que en aquestes ressenyes “veiem
reflectides moltes opinions estètiques de Costa i prenem contacte amb la
seva postura religiosa i lingüística, que necessitaria un estudi detingut i
acurat. Fet el recompte de ressenyes dedicades a obres de poesia, entre
poesia catalana i poesia estrangera traduïdes al català, en trobam dotze.
Concretament, les obres ressenyades són: Les monjoies, de Josep Carner
(Barcelona, 1912); Flors de tardor –Poesies–, d’Antoni Gelabert i Cano
(Mallorca, 1911); Poesies, d’Àngel Ruiz i Pablo (Maó, 1912); Evocacions, de
Josep M. Garganta (Olot, 1912); Les hores d’amor serenes, de Pere
Corominas (Barcelona); Somnis, de Guerau de Liost (Barcelona);
Atlàntiques, antologia de poesia portuguesa traduïda al català per Ribera i
Rovira (Barcelona); Engrunes apologètiques, de Josep Valls (Vic, 1913);
Fables de La Fontaine traduites en vers catalans. Avec un préface et une
étude sur l’ortographe et sur la versification catalanes, de Paul Bergue
(Perpinyà, 1909); La mare terra. Poesies rosselloneses, de Pau Berga
(Perpinyà, 1913); Antologia de poetes catalans d’avui (Barcelona, 1913), i
Poemes, de Joan Pérez?Jorba (Barcelona). A més a més, també hi ressenya
Sant Roc de Mount?Pelié, poema dramàtic en quatre actes de F. Dezeuze,
en occità, i la traducció d’Electra, de Sòfocles, en doble traducció
castellana (en prosa de Josep Alemany Bolufer, en vers castellà la
traducció antiga de Vicente García de la Huerta) i en vers català de Josep
Franquesa i Gomis.
De cap manera no podria servir aquesta enumeració d’obres en vers per
fixar els gusts literaris de Costa en aquesta època. Cal tenir en compte que
aquesta feina de ressenyador l’havia empresa en auxili d’Alcover,
22
desbordat entre la feina de la Cúria, les del Diccionari i altres de lligades
amb la lingüística i les seves incansables anades i vingudes per universitats
europees. Ara, el que sí és aprofitable d’aquestes ressenyes i de les que fa
de llibres d’altre tipus és la postura que adopta Costa a l’hora de fer?les i,
en concret, és fàcil veure?hi quines postures pren el nostre poeta en el
camp de l’estètica literària. Així, són fortes les seves reaccions contra
corrents identificats amb el modernisme, com el decadentisme, i fortes
també les seves adhesions a corrents de tendència classicista i, sobretot,
d’influència cristiana. En llegim només com a mostra dos fragments, el
primer (i) de la ressenya d’Atlàntiques, de Ribera i Rovira, i el segon (ii) de
la ressenya de L’Acioun Felibrenca. Parlament tengut pèr lou majorau Jan
Fournel, Sendic de la Mantenença de Lengadoc:
(i) “De la introducció cal dir que es d’un transcendentalisme digne
dels actuals sectaris?inspiradors de la república portuguesa,
sobre tot per aquella teoria del saudosismo i l’anyorantisme com
a Relligió, filosofia i anima del dret dels destins de la raça”44.
(ii) “Demostra clarament aqueix discurs, entusiasta i replè de cites
del gran Mistral, l’abrivada que pren el regionalisme dins el mig?
jorn de França. S’hi proclama la necessitat de l’acció, a fi de que’l
felibre no passi simplement per un cansonnejaire; i contra la
boirosa ciutat futura dels revolucionaris, s’hi preconisa la
restauració regionalista, informada de l’esperit cristià i
sostenguda demunt la roca viva de la tradició”45.
44
BDLC, VII:358.
45
BDLC, VII:376.
23
Podem veure com la primera és una reacció indignada contra el
saudosisme i que la segona conté una clara al?lusió al futurisme
alomarià46, que deixa de banda amb una mirada de menyspreu. La
comparació de les propostes estètiques de Costa i d’Alomar ja ha estat
tractada en l’anàlisi que ha fet Molas (2007) de les famoses conferències
que Joan Alcover, Miquel Costa i Gabriel Alomar varen impartir l’any 1904
a l’Ateneu Barcelonès i no ens hi detendrem aquí. Basta fer referència al
fet que en aquell cicle el tema elegit per Costa fou La forma poètica, i que
el text de la seva intervenció detalla els tres tipus de sistemes de
versificació –i ell, com afirma Molas, els assaja tots tres en la seva obra,
valguin per exemples La deixa del geni grec (mètrica moderna), les
Horacianes (mètrica clàssica) i les Visions de Palestina (versificació
semítica). En aquest punt Costa és escrupolós i ho deixa veure a les seves
ressenyes de poesia, on es plany de la sil?labificació a la manera castellana
d’alguns autors com Gelabert i Cano (a Flors de tardor, de 1911) o Ruiz i
Pablo (a Poesies, de 1912). Per motius no exactament iguals, també critica
la versificació de Pere Coromines i Pau Berga. En aquest camp tots els
mèrits són per a Josep Carner, de qui ressenya, com hem dit Les monjoies,
de 1912. En particular, sobre la versificació d’aquest llibre de Carner, diu:
“un escriptor tan pulcre que dins la versificació sosté la castiça tradició
catalana fugint de les diptongacions y sinèresis introduides y generalisades
per l’influencia del castellà”47. En un altre lloc ja hem tractat extensament
46
En Alomar es troben combinats corrents contraris a l’ideari estètic de Costa: el futurisme (diferent del
futurisme de Marinetti) i el decadentisme, que, si bé en Alomar és d’origen francès, cal no descartar ?ne
una certa influència del saudosisme, també criticat aquí per Costa. Precisament, Cuadrado (2002)
informa de l’existència a la biblioteca d’Alomar d’un exemplar de Verbo escuro, de Teixeira de Pascoaes,
iniciador del saudosisme, amb dedicatòria manuscrita de Juan Ramon Jiménez (“A Gabriel Alomar, este
hermosísimo libro. J. R. J.”). Les cartes de Costa a Alcover de 6 d’octubre de 1902, del 26 de juny de 1904
i del 24 d’octubre de 1908 són mostres explícites de les enormes diferències ideològiques que hi havia
entre Costa i Alomar.
47
BDLC, VII:121.
24
les diferències que des de finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX es
donen en el camp de la sil?labificació, especialment en el cas de les vocals
altes precedides de consonant i seguides de vocal. Fins i tot en el camp
dels teòrics aquesta qüestió no admet una solució ràpida i exclusiva. No és
aquí el lloc d’abundar en aquest debat. Si l’assenyalam és per mostrar
només que aquesta és una obsessió d’aquell que, de jove, deia de si
mateix que era incapaç de resoldre problemes de detall. Com veim, aquí i
en la pulcritud del seu metre, ell mateix es desmenteix.
Dèiem que aquesta funció de crític és paral?lela a la de propulsor de certs
poetes més joves que ell. Efectivament, Costa exerceix un mestratge que
no és només teòric, sinó pràctic. Josep Carner, Llorenç Riber i Maria
Antònia Salvà reben el seu mestratge de manera directa. A vint anys Josep
Carner ja visità Costa a Pollença48 i mantingueren una relació de mestre?
deixeble tota la vida, una relació que, com és ben sabut quedà
immortalitzada a l’Horaciana titulada “Al poeta que em féu present de
fruites saboroses”, a partir del títol d’un llibre de Carner, Els fruits
saborosos, aparegut el mateix any que les Horacianes, el 1906. Molas ja ha
remarcat la transcendència del mestratge de Costa, qui connecta “el
romanticisme en retirada i el classicisme incipient, rearmats en termes
ideològics, i «nacionals», en la nova doctrina estètica del Nou?cents”49.
VII.
Costa té molts de valors com a autor, sens dubte. Altres amb més ciència i
amb més autoritat que jo ja ho han dit, i com a font ubèrrima que és el
48
“Ahir y avuy he tingut a casa l’amich Carner. ¡Quin xicot admirable! Ab uns rebrolls axí, Catalunya farà
da se, com diuen els italians.” Carta a Francesc Mateu 23/5/1904, Gayà (1956:37).
49
Molas (2007:46).
25
nostre poeta, altres vindran que ho sabran dir amb més fonament. La seva
empremta en la nostra literatura és profunda, certament. Però no ho és
per haver estat únicament original, fràgilment original. Ho és perquè va
saber convertir?se en la baula i el filtre que lligava el millor de la tradició
amb l’esdevenidor, perquè va fer bones les paraules d’Eliot que diuen que
cap artista, cap poeta no és res si no ressonen dins la seva obra les veus
dels seus ancestres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
We are glad you come to join in our louis vuitton outlet online store, because the winter is upcoming now, Louis Vuitton released many new handbags to feedback our customers.LV has been the symbol of fashion and nobility for quite a long time. The louis vuitton online shop has become so famous all around the world recently.Shortened to lv–is a French fashion house founded in 1854 by Louis Vuitton. The label is well known for its lv monogram, which is featured on most products, ranging from luxury trunks and leather goods to ready-to-wear, shoes, watches, jewellery, accessories, sunglasses, and books.You will find a variety of new Louis Vuitton products for women at louis vuitton sale. The Louis Vuitton briefcase is traditionally styled, but its highest qualtiy glove tanned leather, stitching and solid brass signature hardware help to set it apart.
If you buy bags and purses of the latest new designs from the louis vuitton outlet now, you can enjoy special discounts. What else are you waiting for?louis vuitton outlet online do promotion this time and all the LV goods can save much money. Choose LV, choose right!The products in the louis vuitton outlet store are perfectly suitable for all kinds of usage:daily, business and travel. They are available in a complete collection of timeless styles enriched each year by new models for ladies.LV handbags adopt special patterns in the appearance. The modelling of each type of handbags have their own unique flavor. To get one LV handbag, louis vuitton online is a nice option.
Don’t be stung online. there’s no real need to rush louis vuitton outlet . If you can’t walk into a store in or around your local region, online is your only other real-time alternative.We are quite sure that you will be completely satisfied with handbags, purses and other goods, and find them of exceptional value for money at the louis vuitton outlet store.I am totally allured by the louis vuitton online store because of its excellent goods and preferential prices.I once bought a handbag for my mom as her birthday gift.LV handbags adopt special patterns in the appearance. The modelling of each type of handbags have their own unique flavor. To get one LV handbag,louis vuitton online is a nice option.
coach factory outlets are known by many people. Coach outlet store provide many new fashionable Coach bags and clothes, etc.Fun shapes in top-quality fabrics and premimum leathers convey their singular styles. Buy coach bags with free shipping at coach factory online.At the coach outlet online you have the largest selection of the day. If you touch the item and like it, keep it in your possession until you make your final decision.If you desire to go tocoach factory outlet, but have no idea in which to go, you can research online. It is no doubt that there is drastically information and details about it for the reference.
The coach bags are utilized for formal event in company area that will display your excellent taste.Not only does a briefcase make is easier to carry things.The coach shoulder bags win a lot of grace and market share. It can be said that the coach is a legend in history bags at coach outlet.If you are a person concerned about fashion, then you will find more and more women are interested in coach bags outlet.The production and style of handbag here is well welcomed by consumers.Our Coach backpack from coach outlet online can make you elegant. The feel is luxurious, the look is stunning. The Coach backpack has enough space to carry many necessities such as umbrella, books and clothes.
If you do not know design can be the most fashionable this fall, consider a glance on coach factory outlet! This summer, you have a wide range of options, because there are numerous designs, you can find from.Remember the coach outlet provide coach bags which won’t be deteriorated into its overall styles by any means. It will maintain its looks, colors, and uniqueness for long time.Coach Should bag is very famous purses export all over the world. Due to the fact that should-based in fashion and signature materials, you buy coach shoulder bags do not hesitate to coach sale.Following possessing worn it for a long time at this point, any bag of coach outlet mallsis but one products Concerning turned out to be intensely enchanted using.
You’ll get full refund when the items at the coach outlet store are not available in stock. High safety and prompt delivery is guaranteed.Lots of people carry the crossbody bags as they are strong, soft and flexible. Coach handbags on sale at the coach outlet online Store can meet your requirements.With the safe door to door shipping, the coach outlet will send the products to your hands, which are of top quality and at competitive factory prices.Coach products are exquisitely made and delicately designed. Welcome to coach factory store to enjoy your fantastic shopping experience.
Coach Poppy Signature Carryall Handbag purchased from the coach outlet store is an ideal bag for every occasion. It’s a lovely hot pink bag with a comfortable double strap that can be handheld.Almost everyone has identified effectively about this, below, among the best to make sure you will get much more information about coach outlet.coach outlet online is surprisingly patient with Ellis’naive ways and defends him whenever Nick is negative or sarcastic toward him. Both are also native Georgians, which could contribute to their friendliness with each other.coach factory outlet can design new and original products that are also functional. The stylish appearance of products, sophisticated workmanship, superior quality and highly competitive prices have won the customer’s trust and love from consumers at home and abroad. So you can rest assured that purchase.
Coach handbags and purses at the coach factory outlet with new designs make them have the most outstanding and eye-catching advantage among other brands goods.If you want to purchase Coach products, please feel free to visit the coach factory store. All of the goods are sold at unexpected low prices.The black bag from the coach outlet online adds the new design that you may love it! Find more new arrivals that you like.coach outlet storeprovide a bag can variety in cost, but are actually inexpensive for your average person.You can find this kind of a handbag for any occasion plus they are certain to please.
The ultimate choice on the other hand is dependent upon the customer but
there are actually some items of guidance which may be useful in replica breguet watches
the best item. Considering that there are actually a substantial amount
of dealers on the web with wonderful offers provided to appeal to the
client. With all the pricing of those goods becoming really comparable
it’s develop into all of the much more replica jewelry to understand specifically as what exactly is replica rolex watches.
The high quality in the check out as talked about inside the prior
content also is decided by their grade. So a check out which has an cheap fake watches grading will undoubtedly possess a greater high quality.
Christian Louboutin huge heels are high, but everyone who experienced positioned on the footwear would at ease and christian louboutin tall boots,
the red-colored sneakers and huge heels possess a massive level of
recognition, female movie star endorsements that she’s zero price tag to
ascertain red-colored main is christian lou boutin Boots program Ankle Boots black.buying christian louboutin shoes Boots Cest Moi pink ankle Boots Strappy program Bootie is developed by brown calf leather. christian lou Strappy program Bootie which was developed in Paris was developed to hold you a special taste.