Jillian Tamaki, Mariko TamakiLa Cúpula Premi Ignatz a la millor novel·la gràfica, diverses nominacions als Premis Eisner així com molts d’altres avalen aquesta obra. Una collita que potser ens fa pensar que estem davant una obra més sobre adolescents que per adolescents, cosa que no és ben bé així i en principi és o deuria
Paolo CossiPonent Món “¿Qui se’n recorda avui dels armenis?”. Això sembla que va dir Adolf Hitler prenent com a referent el cas turc on, encara avui dia, es nega l’existència d’aquell crim contra la humanitat. Però, no cal anar tan lluny, aquí mateix, els Reis Catòlics van cometre un de semblant i, en vista de
Naoki UrasawaGlénat Per començar diré que mai no vaig arribar a veure la sèrie de TV de Cinturó Negre, la qual no trobe que fos tan famosa com per canviar-li el nom al manga. I menys tenint en compte que l’original Yawara serveix després per fer jocs de paraules, cosa que no passa amb Ginger
Conrad, WilburDibbuksVet aquí el segon lliurament de les aventures de La Tigresa Blanca, l’únic personatge sorgit de Los Innombrables que té capçalera pròpia. Un cop més, el recull inclou dos àlbums de la sèrie original francesa: El arte de la quinta felicidad i Una espía en el tejado. I per cert que la seva lectura
Willy LinthoutPonent Món Caram, de veritat us dic que no ho esperava. Un còmic pseudo-autobiogràfic on un reconegut autor ens conta les seves experiències arran de la mort del seu fill no és quelcom que motive a la lectura. Primer perquè potser serà conegut a casa seva, allà a Flandes, però a casa meva no
Guió: David LaphamDibuix: Tony HarrisPanini Val, ho admet, em va picar al curiositat. David Lapham, autor de Balas Perdidas, fent un guió de Spiderman? Això s’havia de llegir. I bé, efectivament, ha ocorregut tal i com sospitava. Balas Perdidas, feta pel seu propi segell independent, era millor que Silverfish, feta per Vértigo DC, i de
Lilli CarréLa Cúpula La lectura d’aquest volum m’ha transportat uns anys enrere en el temps, quan era jo més jove i innocent, i gaudia amb la lectura dels primers volums de la revista Nosotros somos los muertos com desxifrant un artefacte màgic. Em fascinava la plasticitat i evocació que empraven la gran quantitat i varietat
Ralf KönigLa Cúpula Per fi sembla que a La Cúpula s’han decidit a editar un còmic del senyor Ralf König en una edició de prestigi, amb tapa dura. Ja era hora, doncs l’autor s’ho mereix i el volum fa goig, tot i que lamentaria per aquest motiu una menor difusió de la seva obra (no
Guió: Pierre BoisserieDibuix: Éric StalnerPlaneta DeAgostini Aquest primer volum de Viajero m’ha deixat més la sensació d’haver llegit el primer episodi d’una història que no un àlbum sencer. Vaja, que pràcticament el que tenim ací és el plantejament i poca cosa més. Es fa difícil jutjar en aquestes condicions però en principi no m’ha semblat
Guió: Pierre GabusDibuix: Romuald ReutimannPlaneta DeAgostini Originalment, Ciudad 14 es va plantejar a França com una proposta per recuperar el quiosc amb un fulletó de periodicitat mensual i preu reduït. I exactament això és el que pareix, doncs més que una novel·la gràfica, el recull que ara ens ofereix Planeta podria qualificar-se més bé de
Darwyn Cooke, Tim Sale, Paul Grist, Bill Wray, Matt HollingsworthPlaneta DeAgostini Aquest volum recull una part substancial de la feina feta per aquest comicaire i artista gràfic per l’univers de Batman. Inclou dues històries llargues com són Batman: Ego i Catwoman: El gran golpe de Selina, a més d’altres de menor extensió i textos de
Kiriko NanananPonent Món Vestit i realitzat com un còmic per adults, el que planteja aquí Nananan és una sèrie de vint-i-tres històries curtes amb la temàtica amorosa com a component principal. Dic que està vestit així perquè indubtablement tenen un regust a còmic juvenil femení (shojo) que no sembla massa madur. Potser és degut a
Ivan BrunLa Cúpula Demolidora. Així descriuria aquesta obra d’Ivan Brun que, tot i ser muda, parla amb molta claredat i lucidesa sobre els mals d’una societat deshumanitzada, abocada a la crueltat i el consumisme. No es tracta d’un cant al costat fosc del món en que vivim, ni tampoc d’una sàtira que s’escude en l’humor
Riad SattoufLa Cúpula Aquest anecdotari he de dir que m’ha sorprès. Està composat per un fum d’històries auto-conclusives d’una sola pàgina que l’autor ha extret de l’observació de la realitat (o això diu ell!) i protagonitzades per gent del carrer (literalment). Dic que m’ha sorprès perquè amb la lectura de les primeres històries vaig pensar
La CúpulaTom Neely Sempre he tingut debilitat per les històries mudes, tot i que aquesta no ho és del tot doncs té un parell o quatre de globus de diàleg. Potser la meva preferència té a veure amb el fet que una història contada sense paraules gairebé s’ha de defensar per ella sola, descansant únicament