Després de la batalla (Baad El Mawkeaa | After the Battle | Après la bataille) La primavera àrab va esverar l’any passat els programadors de festivals. A Canes, sense anar més lluny, s’hi entaforà la projecció de 18 dies, entre diverses altres iniciatives, com la de tenir Egipte de país convidat. Els ressons de tot
Enllà dels turons (Dup? dealuri | Beyond the Hills | Au-delà les collines) La trajectòria cinematogràfica de Cristian Mungiu (Iasi, Romania, 27.04.1968) com a autor de llargmetratges passa absolutament per Canes. El 2002 va presentar a Quinzena dels Realitzadors la seva “opera prima” Occident, comèdia d’humor negre sobre l’emigració i els deixats de la mà
A la boira (V tumane | In The Fog | Dans la brume) El prestigiós documentalista Sergei Loznitsa (La meva felicitat) torna a Canes amb una nova ficció, un drama existencial, basat en la novel·la de l’escriptor bielorús Vasiliy Bykov, que torna a seguir el recorregut d’un personatge abocat a un atzucac. En un text
La part dels àngels (The Angels’ Share | La part des anges) Ken Loach volia dur fora de competició aquest film, per allò que una comèdia a concurs sembla que té poques possibilitats de reeixir, mal sigui agredolça. Però els programadors, que la defineixen com una comèdia social escocesa… “whisky” —en resum—, “scotch”…, l’han convençut perquè
Like someone in love (Like someone in love) El 1997, El gust de les cireres, d’Abbas Kiarostami guanyà la Palma d’Or, “exaequo” amb L’anguila, del cineasta japonès Shohei Imamura. En aquella ocasió, l’home fort del Jurat era l’italià Nanni Moretti, que enguany i com a president del Jurat, tornarà a tenir, entre els films que
El gust dels diners (Do-Nui Mat | The Taste of Money | L’ivresse de l’argent) Fill d’un crític cinematogràfic, el sud-coreà Im Sangsoo va estudiar sociologia, però finalment va decidir dedicar-se al cinema, com son pare. Tot i que ell decidí passar a la realització. I així el 1998 ja va dirigir un primer llargmetratge,
En un altre país (Da-Reun Na-Ra-E-Sun | In Another Country) Hong Sansoo és potser el cineasta més juganer, més meravellosament juganer, del panorama actual. L’any passat va presentar a Un Certain Regard El dia que ell arriba, en què el temps es convertia en deliciosa joguina: uns mateixos personatges es trobaven i tornaven a trobar
Lawless (Lawless | Des hommes sans loi)Havent adaptat amb gran talent estètic Cormac McCarthy a l’atmosfèrica i apocalíptica La carretera (2009), John Hillcoat ens serveix ara un drama criminal basat en la novel·la The Wettest Country in the World, que Matt Bondurant va escriure a partir de la història del seu pròpi avi, que, amb els
Amor (Liebe | Love | Amour) Després d’haver guanyat la Palma d’Or 2009 amb La cinta blanca, el premi de Millor Director 2005 amb Caché i el Grand Prix 2001 amb La pianista, l’austríac Michael Haneke entra per sisena vegada en competició. I ho fa de bracet de dues institucions de la interpretació com són
Reality (Reality) Matteo Garrone reapareix. No se n’havia tornat a saber res des del notable ressó que va tenir amb Gomorra (2008) —viatge al món criminal de la Camorra, de la mà del “best-seller” de Roberto Saviano—, que coincidí en el temps amb l’èxit moderat de l’entranyable Dinar de la Mare de Déu d’Agost (Pranzo
Mata’ls suaument (Killing Them Softly | Cogan – La mort en douce) Comèdia negra sobre un mercenari que, per encàrrec de la màfia, ha d’enxampar tres passerells i procurar pel seu propi coll. Basada en la novel·la Cogan’s Trade, de George V. Higgins, se n’ha encarregat de dur-ho a la pantalla Andrew Dominik (Nova Zelanda,
The Paperboy (The Paperboy | Paperboy) Durant gairebé una dècada Pedro Almodóvar havia tingut entre mans l’adaptació a la gran pantalla de la novel·la eròtico-criminal The Paperboy, de Peter Dexter. Finalment, ha estat el productor (Monster’s Ball) i director (Precious) Lee Daniels qui se n’ha fet càrrec, amb un repartiment que va de Nicole Kidman
Cosmòpolis (Cosmopolis) Director: David Cronenberg. Guió: David Cronenberg, adaptació de la novel·la Cosmòpolis, de Don DeLillo (Edicions 62). Música original: Howard Shore. Producció: Alfama Films (França), Prospero Pictures (Canadà). Coproducció: Kinology (França), France 2 Cinéma (França), Talandracas (Portugal), Téléfilm Canada (Canadà), Leopardo Filmes (Portugal). Durada: 1h48. Repartiment: Robert Pattinson (Eric Packer), Juliette Binoche (Didi Fancher,
Holy Motors (Holy Motors) De Leos Carax podem dir que és un poeta de la marginalitat, sobretot si pensem en Els amants del Pont Neuf (1991) i l’episodi “Merda” del film col·lectiu Tôkyô! (2008). D’un romanticisme abismal, sovint les seves tortuoses històries d’amor són entre éssers entotsolats o mig perduts —Boy meets girl (1984)—, en circumstàncies
Rovell i os (De rouille et d’os | Rust & Bone | De óxido y hueso) Guanyador del premi al millor guió per Un heroi molt discret (1996) i, sobretot, del Grand Prix de Canes 2009, amb El profeta, Jacques Audriard torna a Canes amb l’adaptació d’un recull de contes de l’escriptor nord-americà Craig Davidson.