El Govern d’Espanya des del s.XVIII ha adoptat estratègies polítiques per a l’assimilació de les nacions perifèriques a la cultura dominant, la castellana, seguint la lògica de tots aquells Estats que necessiten construir nacionalisme per a inventar una unitat nacional.
Espanya no és per als ciutadans de l’Estat una quarta nació sinó la nació única, objecte de la seva "lleialtat cívica", del seu "patriotisme", del seu "nacionalisme". El nacionalisme espanyol existeix i els governs post-dictadura l’han enfortit a l’empara de la democràcia, fou el Govern de Felipe González qui donà èmfasi especial als símbols, en especial als actes d’homenatge a la bandera. En aquesta línia ,Montilla, candidat socialista a presidir la Generalitat, ha afirmat recentment sense embuts que Catalunya és Espanya (no pas que forma part de l’Estat) i ho ha fet, cal dir-ho, sense provocar cap mena d’escarafalls ni comentaris. Ha dit el que creuen PSOE i PP, i també una part de la societat catalana.
Les pràctiques culturals són addictives, la seva substitució implica no tant noves pràctiques sinó canvis de comportament i mentalitat, canvis d’identitat . Quan la nació no és sobirana roman sotmesa a la "cultura" del poder dominant. La diversitat de cultures i origen dels membres de qualsevulla societat no és factor determinant de la manca de consciència nacional, la veritable causa radica en la detenció del poder . Catalunya i Euskadi mantenen viu el nacionalisme perquè des de la democràcia recuperada aquest ha estat el subjecte polític de llurs Governs (CiU i PNB-EA), no ha estat així a Galícia, en què durant gairebé un quart de segle el nacionalisme gallec ha estat una força resistent, allunyada del govern.
A Catalunya hi ha nacionalisme català, no prou nombrós. Per què?, el nacionalisme es propaga, s’alimenta a través de l’escola, dels mitjans de comunicació, de la cultura, dels símbols, dels intel·lectuals que creen opinió. Hi ha qui creu que Catalunya és una bombolla,no, no ho és. Catalunya és un territori "pseudocolonitzat" culturalment , regulat en profunditat en tots els seus àmbits per lleis espanyoles (educació, dependència, economia, immigració, habitatge, treball … ).
Hi ha nacions que han desaparegut, d’altres han assolit la independència per fragmentació d’un imperi o per segregació, d’altres romanen com la nostra. Prou important és romandre , significa que tot és possible, que hi ha un camí per a recórrer fins aconseguir la conjunció necessària de la consciència política d’ésser una nació i que aquesta engendri la demanda de la sobirania nacional.
Ens cal explicar amb naturalitat que les nacions que assoleixen la sobirania tenen el privilegi i l’obligació de determinar gran part del seu futur. I cal explicitar quin i com pot ser aquest futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Encara que pensava fer un posting sobre això, als PPCC tenim un problema afegit. Per a mi, un problema molt gran i de difícil solució, perquè l’estatutet aquest meravellós no en parla.
No sabem qui es català. Sabem qui és espanyol perquè té un DNI espanyol. Sabem qui està censat a Catalunya (als PPCC) perquè apareix al padró municipal. Sabem qui està afiliat a la Seguretat Social (espanyola) perquè té un número de Seguretat Social (espanyol), encara que la targeteta l’hagi emesa la Txene.
Qui és català ? No ho pregunto en conya. Això també fa i desfà país. Pràcticament, el ser català és com una opció retòrica. No aporta cap avantatge, ni tan sols t’hi identifica.
Pensem-hi. Això és un problema. Potser, això és el problema.
La Nació catalana, Carme-Laura no és perifèrica. Com qualsevol poble, societat, etc, ella és el centre de l’univers. Sols si tenim interioritzat l’esquema del dominador podem dir que som perifèrics. ¿Quantes vegades hom diu, el norte, per a referir-se a las Vascongadas?.
Ho sent, però estic passat de voltes, a mi quan em diuem que se van de viaje al norte o semblant, de seguida responc interrogativament: ¿Te refieres a Perpiñan? Ni que siga en español ho dic….
És un problema de enraonar amb els esquemes i mecanismes del colonitzador…..algun dia vos explicaré una d’un alcalde de El Catllar convergent a Viena que em va deixar esquallat….