Amb la capitulació de Barcelona el setembre de 1714 la nació catalana perdé l’Estat propi i des de llavors -hom ha dit- ha volgut fer de l’Estat espanyol l’Estat apropiat.
Mai no ho ha aconseguit. I Catalunya, el Principat, ha maldat per sobreviure i créixer deixant caure, com un llast de la història, els lligams confederalistes amb València i Ses Illes. 1714 és una data llunyana arrelada a la memòria, tres-cents anys d’una història i ambició estroncades, d’una repressió ferotge, de la persecució de la llengua i cultura comunes i de l’abolició de les Constitucions nostres. Els Països Catalans foren desdibuixats i engolits en el magma castellà, en el magma espanyol, en el seu Estat.
Hom destruí, com succeí l’any 1939, juntament amb les Institucions pròpies el sentiment político-nacional col·lectiu. Però després de les dues grans desfetes sofertes a la nostra història hi restà el caliu mai no apagat del tot i la flama. Perquè no és fàcil, per a tothom, convertir-se en espanyol éssent català. Perquè Catalunya no és només geografia sinó una icona moral i un crit mobilitzador. Perquè no vivim en un món de nacions sinó en un món en què la nació és institucionalitzada com un Estat. També per aquestes raons Catalunya no pot renunciar a ser un Estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si CiU rebutja la independència com a objectiu.
Estic d’acord amb els efectes negatius del Decret de Nova Planta i la desfeta de 1714. Però convé una mica més de rigor històric.
D’entrada, el segle XVIII no hi havia cap estat i menys un estat espanyol. Els estats-nacions neixen el segle XIX. El que hi va haver fou una represssió com a conseqüència de la victòria d’un bàndol respecte de l’altre. Tots dos monàrquics, s’ha de dir. I tots dos igualment criticables amb la perspectiva històrica.
És obvi que el 39 fou diferent. Llavors sí que hi havia un intent de crear un estat català. És cert que les tropes franquistes van esclafar la cultura i la llengua catalana. Hem de precisar, per ser honestos, que la renúncia a l’Estat català l’havíem fet nosaltres mateixos amb l’Estatut del 32 i la nostra participació activa en el govern republicà. Hem de dir també, en honor a la veritat, que els franquistes van tenir un gran recolzament a casa nostra. Per cert, molts antics alcaldes franquistes es van passar al seu partit (CiU) sense massa problemes. Jo tinc comptats gairebé un centenar. Si vol, li passo la llista.
I acabem amb la reivindicació de l’Estat català. Em sembla bé. És el meu projecte. Però també em permeto dos comentaris. Primer. M’interessa molt saber quin estat serà. Centralista o federal?. Perquè vostès no han creat precisament una cultura de descentralització del poder de Barcelona. Li diu un gironí. I segon. Per què el seu partit no demana públicament la independència?. Li contesto: Perquè no la volen. Vostès no són sobiranistes. No ho són ni ho seran. Representen la burgesia catalana pactista amb Madrid, amant de l’status quo i espantadisa amb els canvis. No ho faran. I crec que per coherència, hauria de canviar de partit o deixar de fer comentaris de cara a la galeria.
Gràcies pel seu temps i per la possibilitat de parlar amb vostè
Estic d’acord amb els efectes negatius del Decret de Nova Planta i la desfeta de 1714. Però convé una mica més de rigor històric.
D’entrada, el segle XVIII no hi havia cap estat i menys un estat espanyol. Els estats-nacions neixen el segle XIX. El que hi va haver fou una represssió com a conseqüència de la victòria d’un bàndol respecte de l’altre. Tots dos monàrquics, s’ha de dir. I tots dos igualment criticables amb la perspectiva històrica.
És obvi que el 39 fou diferent. Llavors sí que hi havia un intent de crear un estat català. És cert que les tropes franquistes van esclafar la cultura i la llengua catalana. Hem de precisar, per ser honestos, que la renúncia a l’Estat català l’havíem fet nosaltres mateixos amb l’Estatut del 32 i la nostra participació activa en el govern republicà. Hem de dir també, en honor a la veritat, que els franquistes van tenir un gran recolzament a casa nostra. Per cert, molts antics alcaldes franquistes es van passar al seu partit (CiU) sense massa problemes. Jo tinc comptats gairebé un centenar. Si vol, li passo la llista.
I acabem amb la reivindicació de l’Estat català. Em sembla bé. És el meu projecte. Però també em permeto dos comentaris. Primer. M’interessa molt saber quin estat serà. Centralista o federal?. Perquè vostès no han creat precisament una cultura de descentralització del poder de Barcelona. Li diu un gironí. I segon. Per què el seu partit no demana públicament la independència?. Li contesto: Perquè no la volen. Vostès no són sobiranistes. No ho són ni ho seran. Representen la burgesia catalana pactista amb Madrid, amant de l’status quo i espantadisa amb els canvis. No ho faran. I crec que per coherència, hauria de canviar de partit o deixar de fer comentaris de cara a la galeria.
Gràcies pel seu temps i per la possibilitat de parlar amb vostè
Possiblement des de València estant sone millor:
Us entenc a tots. Quan siga tan forta i transversal la música, els de CiU, acabaran – també-cantant la lletra.