És temps final de vacances, quan no es pot ni començar la lectura d’un llibre que espera ni fer la llarga caminada pendent de tots els estius anteriors. És potser el color ennuvolat del mar (i el desvagament) que la duu a pensar en els mots perduts, en les frases que ja no s’escolten ni probablement ningú profereix.
La nena escoltava cada dia, en sortir de casa per anar a escola o baixar al carrer a jugar, les paraules que la mare l’adreçava mirant-la als ulls de fit a fit, amb rostre seriós , "que no mengis cap caramel de persones desconegudes, que no beguis res que et volguin donar" perquè hi posen "pólvores de fer seguir". "Pólvores de fer seguir", la frase la feia feredat.
Cap criatura no sabia què era la "droga", si era una cosa bona o dolenta; la nena tampoc, mai no n’havia sentit parlar, però entenia que si prenia aquelles pólvores no podria tornar a casa, no veuria mai més els pares i el germà. Ho ha recordat sempre. L’admonició reiterada fou més eficaç que la lectura esgarrifosa del conte d’Hamelin. I més diàfana potser (pensa) que la moderna "Drogues,no!". En qualsevol cas és una frase desapareguda que ella ha desat, també , fa ja molt de temps en el racó boirós dels records.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!